Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Tuni’

Futbolpèdia (II)

Si fa unes setmanes vam fer una tipologia de jugadors segons el seu caràcter, avui en farem una altra, però basada en el seu rendiment sobre la gespa, més enllà de criteris estètics, o d’actitud.

En podríem trobar mil, però a mi se n’acudeixen uns quants.

-El jugador “Cava”. Acostuma a ser davanter, o migcampista ofensiu. És com les ampolles que destapen els guanyadors dels grans premis: escumós, efervescent, però que té un efecte limitat i s’esbraveix de seguida. Com aquesta beguda, té més bon gust a les postres -a les acaballes del partit, vaja- que d’entrada, amb el vermut. Un exemple ben clar el vam tenir amb el mític Serge N’Gal. Quan era titular, gairebé ni se’l veia. Ara bé, sortint des de la banqueta, va salvar més d’un puntet per al Nàstic.

El “Gran Reserva”. Aquest és un vi de categoria, tant se val quan l’obris: sempre quedaràs bé amb ell a taula, i a sobre, amb els anys, guanya i guanya. A Tarragona, en els últims anys, n’hem tingut tres al celler. Antoni Pinilla, Moisés García i Fernando Morán. Són jugadors amb classe, amb una actitud exemplar i que des del primer dia fan gaudir al gourmet del bon futbol.

El “Lost in Translation”. És un fitxatge estranger, poc conegut, i amb la mateixa cara de despistat que feia en Bill Murray a la pel·li. Només sap dir quatre coses en català o castellà i al camp, aquesta descol·locació queda reflectida en actuacions més aviat discretes. La seva trajectòria acostuma a ser breu, d’entre sis mesos i un any, a tot estirar. Pel Nou Estadi han desfilat grans figures com Tobias Grahn, Sebas Chabaud i Nebjosa Marinkovic, entre molts altres.

L'”Increïble Hulk”. Sembla poca cosa, un jugador d’aquells que en principi no han de tenir gaire protagonisme, però, com feia en Bruce Banner, es transforma, creix, i es converteix en un autèntic monstre, ple de força. Pape Diop o Jordi Alba en són exemples. Aquests també duren poc al club, però  perquè fan el salt a una categoria superior. En el millor dels casos, deixaran un bon grapat d’euros en concepte de traspàs.

L'”Euríbor”. És un jugador de qui tothom pensa que ja ha tocat fons, que està acabat, però que, de sobte, i sense que sembli tenir cap explicació racional, el seu rendiment comença una tendència a l’alça que serà difícil de frenar, i al final acabarà assolint un nivell semblant, o fins i tot superior, al de la seva millor època. Com Jandro, que després del seu discret pas pel Nàstic i de ser acomiadat per l’Elx, ha sorprès tothom amb una temporada excepcional al Girona.

El “Locomotora”. És un jugador important, de renom, però que, després d’un temps parat, ja sigui a una estació d’enllaç o als tallers, per culpa d’una avaria, ha de ser dels que tirin del grup. És una d’aquelles andròmines de vapor, que semblen rovellades, que els costa arrencar, que alguns ja voldrien dur a desballestar… però amics, quan agafen velocitat de creuer són una autèntica joia. Ara, el Nàstic en té una, de locomotora de col·leccionisme. Es diu Tuni, i després d’un parell de mesos de posada a punt discreta però tenaç, promet deixar grans detalls d’aquí a final de temporada. A Osca ja va ser dels millors de l’equip. I s’ho mereix, després del calvari que va passar l’últim any per culpa de les lesions.

Tuni podria ser el protagonista de la cançó d’avui. Rock N’Roll Train. Dels AC/DC.

Read Full Post »

Una de les coses que m’haurien agradat fer en la meva època d’estudiant universitari és haver sortit d’Erasmus. Gràcies al futbol he pogut viatjar per tot Europa, des de Goteborg fins a Morón de la Frontera, passant, entre altres ciutats, per Torino, Vallauris o Santander, però crec que llavors encara era massa jove com per pensar en cap altra cosa que no fos donar puntades a la pilota.

Precisament, per culpa del futbol, no em vaig decidir, de grandet, a provar els sis mesos a l’estranger que molts altres companys de promoció sí que van poder gaudir. Es tracta d’un període en què, habitualment, surts per primer cop de casa, coneixes una cultura diferent en el seu dia a dia, i t’espaviles a aprendre un idioma que no és el teu i a moure’t per una ciutat altament desconeguda.

Tots els meus amics que ho van fer, que van provar la beca Erasmus, en guarden una experiència positiva, encara que per diferents motius. Un que va anar a Alemanya, per exemple, es va passar els sis mesos de festa en festa, perseguint garses i acumulant una llarga llista d’anècdotes que serveixen per farcir qualsevol conversa de bar d’un divendres a la tarda. Divertit, i agraït d’explicar, sí; però al cap i a la fi, poc útil.

Un altre, en canvi, va aprofitar l’estada a França per dominar del tot l’idioma dels veïns del Nord, per estudiar a fons i per deixar uns contactes que, a la llarga, l’han dut a treballar a París, amb un sou de campionat.El veig poc, però el noi és més feliç que un anís ara mateix.

Les cessions en el mercat d’hivern són, si fa no fa, l’equivalent a aquestes beques Erasmus. Són per un període molt curt, i, moltes vegades, el rendiment del jugador/alumne no depèn tant de les seves capacitats, sinó de les ganes i els objectius amb què s’agafi l’experiència.

Un gran jugador desmotivat no et resoldrà res, per molta qualitat que tingui. En canvi, un altre que potser no en té tanta, però que vol aprofitar l’oportunitat, et donarà allò que estaves buscant quan vas decidir incorporar-lo.

El cas de Tuni, que el Nàstic acaba d’anunciar com a nova cessió fins a final de temporada, té més opcions de ser un cas d’èxit que no pas una altra cosa. Es tracta d’un home de qualitat contrastada, que ja coneix la categoria, que també ha jugat a Primera, i que hauria de voler demostrar que la lesió que li va esguerrar la temporada passada ja és història. El temps el posarà al seu lloc, com deia el gran José María García.

De moment, qui ja sembla haver vençut els prejudicis que el podrien haver acompanyat en la seva arribada a Tarragona és un altre fitxatge del mercat d’hivern, Borja Viguera. El seu, ho he de confessar, em semblava més el cas contrari: el del nen de bona família, mandrós i consentit, que en comptes d’aprofitar l’oportunitat es dedica a deixar passar el temps amb autocomplaença. La seva trajectòria a la Reial Societat, en què gairebé no havia jugat res en dues temporades, així m’ho feia sospitar, però afortunadament per al Nàstic, eren sospites sense fonament.

En dos partits, Borja Viguera s’ha encarregat de deixar clar que pensa esprémer al màxim l’estada a Tarragona. El seu gol a Albacete i, sobretot, el seu gran partit diumenge, en què es va mostrar vertical i perillós però alhora generós i combinatiu amb els companys, ens han descobert un jugador a tenir en compte. Molt vàlid.

Tot plegat han estat poc més de dues hores de joc, però s’han convertit en una bona carta de presentació. Borja Viguera ja pot cantar, com ho feia Chris Cornell a la banda sonora de “Casino Royale”, que ja coneixem el seu nom. “You Know my name” es la cançó de la setmana.

Read Full Post »