Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Queens Of The Stone Age’

 
Hi ha situacions per a les quals, tot i viure-les a diari, l’ésser humà no sembla preparat. Coincidir amb veïns en un viatge amb ascensor n’és una. Tots dos -o tres, o els que siguem- callem, ens mirem les ungles, juguem amb les claus, clavem la mirada al sostre… Sembla que la situació ens transformi en éssers unicel·lulars, incapaços de coordinar la parla amb, posem per cas, la respiració. És curiós, perquè només dos temes semblen capaços de trencar el gel: el temps i el futbol. Comentar que fa fred al mes de desembre o que fa calor al juliol es converteix en un ferro roent al qual ens agafem amb passió, només igualat per la possibilitat de comentar els últims fitxatges o el partit del cap de setmana del nostre equip.
 
Ara que s’acaba la temporada, en els trajectes amb ascensor, podrem parlar de dues coses: de si fa o no fa calda, i de les novetats i rumors del mercat de fitxatges. Tothom en té una opinió, perquè, com algú va escriure fa poc, vivim en un país en què tothom, a banda de tenir una professió, és meteoròleg i entrenador de futbol. És curiós, perquè tot i això, no conec ningú que n’hagi encertat una de quinze.
 
Fer els fitxatges, la planificació esportiva d’un equip, s’assembla bastant a una travessa. Se suposa que qui la fa en sap, però hi intervenen molts elements que ho converteixen en una tasca imprevisible. Per exemple, moltes vegades, omplim una casella amb el cor,  més que no pas amb el cap, i posem el resultat que ens agradaria que passés, més que el que s’acabarà produint finalment, encara que ho intuïm.
 
Analitzant com ha anat la temporada al Nàstic, sembla evident que la travessa de la planificació esportiva ha tingut dues fases ben diferenciades: la que es va fer amb el cor, a l’estiu, i la que s’ha fet mirant d’anar sobre segur, a l’hivern. En acabar el curs passat, es va apostar per la continuïtat de Luis César, tot i que el tram final de Lliga havia estat més que discret. Va pesar més el respecte i l’agraïment del club i l’afició envers el gallec que no pas els números que havia aconseguit al capdavant de l’equip. I amb els jugadors, va passar tres quarts del mateix: es van concedir noves oportunitats a alguns que no havien rendit prou -amb l’esperança que milloressin les seves prestacions- i es van fitxar homes que ja venien de no fer, precisament, la seva millor temporada, amb l’esperança de recuperar-los.
 
Després, a l’hivern, i amb la necessitat de redreçar el rumb, es va fer una aposta més realista, encara que això signifiqui haver de fer una despesa extra. Com quan a les travesses fas un triple: saps que l’encertaràs segur, però també que et sortirà molt més car.
 
I així va ser: els resultats de l’equip amb les noves incorporacions -des del canvi a la banqueta fins a la incorporació de Virgili, passant pels Bergantiños, Felipe, Tuni i Viguera- van millorar molt, a canvi, molt em temo, d’empitjorar encara més uns números de tresoreria que ja feien feredat.
 
Per això, en aquestes setmanes que venen, els responsables de confegir el Nàstic 2011-2012 hauran de filar ben prim i establir el difícil equilibri entre cor i cap, entre estalvi i bona voluntat, d’una banda, i jugadors contrastats i en forma, de l’altra. I, per tot plegat, serà important que les negociacions comencin ja mateix i es portin amb discreció, perquè ja se sap que aquest és un valor clau per no cridar l’atenció d’altres equips i fer augmentar el preu de les fitxes.
 
Esperarem esdeveniments, que tot això no ha fet més que començar. Per si de cas, un recordatori en forma de cançó dels Queen Of The Stone Age: “The lost art of keeping a secret”. Com diu la tornada: facis el que facis, no ho expliquis a ningú.
 
 

Read Full Post »

Dilluns vaig passar per una experiència d’aquelles que a molts homes ens resulten força complicades: anar de compres. Em considero un tio pacient, i de debò que la meva dona sap que em puc estar hores i hores caminant sense queixar-me a la recerca del que toqui: unes sabates, una jaqueta o uns pantalons, el que sigui. El truc està en posar la ment en blanc, a l’estil Homer Simpson, o pensar que, al cap i la fi, estàs fent exercici, que ja va bé per a la teva salut.

El que va fer especialment dura la tarda va ser el canvi constant de temperatura a què estàvem sotmesos els compradors potencials. A fora, al carrer, no feia fred, hi havia una temperatura agradable, però els radiadors de les botigues semblaven regulats pel mateix Pere Botero. Als dos minuts d’entrar-hi, la situació es feia insuportable. Per sort, just quan semblava que m’havia de desmaiar, giràvem cua i tornàvem al carrer.

Aquesta temporada, per a molta gent, la sensació d’anar al Nou Estadi és ben semblant a la que vaig tenir jo dilluns de botiga en botiga. De vegades, l’equip juga bé, i la temperatura ambiental, per dir-ho d’alguna manera, és agradable. Però molts més cops, com diumenge, el que passa és que el Nàstic juga malament, el públic s’emprenya, la temperatura i els ànims pugen, però al final, sempre apareix alguna cosa que salva la situació i dóna una alenada d’aire fresc per tenir una setmana més de marge. En el partit contra el Rayo va ser el penal que va parar Rubén en temps afegit. I contra el Castelló, el míssil de Cherfa. Molts encara ens posem les mans al cap quan veiem repetit el “xixarro” del francès. Però ull, que al final , de tant canviar de temperatura, pots agafar un refredat traïdor, d’aquells de mal curar, i la situació pot acabar d’esclatar.

En aquest sentit, avui, Ferrando ha reconegut que ell mateix -i per extensió, tot l’equip- està pagant una mica la sensació d’inestabilitat que hi ha al voltant del consell d’administració, i el rebuig que té d’una part de l’afició. Per sort, el dia 15 toca visita al metge. La junta general d’accionistes hauria d’acabar amb aquesta sensació, tant si s’aproven els números i, per tant, el consell queda ratificat, com si no, i finalment hi ha canvi en la seva composició. Però si us plau, que s’acabi ja aquest culebrot, que està fent vessar més tinta en ciència ficció que la bibliografia completa d’Isaac Asimov. El dia 15 hauria de ser el límit.

Ah, i si em pregunteu què passarà, us he de demanar que truqueu al Tarot Rosita, perquè servidor no en té ni idea. El que avui pot semblar blanc (és a dir, que Salvadó plegui), demà, amb un parell de reunions, és negre, o sigui que a esperar. El que n’ha de sortir, de tot plegat, no ho sap ningú. O, com diu la cançó d’avui, No one knows, que canten els Queens Of The Stone Age…

Read Full Post »