Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Nirvana’

L’any 1992, Dave Grohl es podia considerar un tio amb sort. Feia dos anys que havia entrat com a nou bateria als Nirvana, i el primer treball que havia gravat amb la banda, Nevermind, desbancava el Dangerous de Michael Jackson de la llista de discos més venuts, la Billboad. El disc, a més, es va convertir immediatament en un mite, una de les obres més importants del tram final del segle XX.

Les coses, per tant, no li podrien anar millor al bo del Dave, que, a més, no s’havia de preocupar de suportar el pes de la fama. El compositor, cantant i líder del grup, Kurt Cobain, s’enduia totes les mirades, les crítiques i la responsabilitat de concedir entrevistes, mentre ell, que ja era un gran músic, podia permetre’s el luxe de crear les seves pròpies cançons i guardar-les en un calaix. Vivint a l’ombra de Cobain, tot era molt fàcil.

Però un bon dia de 1994, després d’haver parit un altre disc, In Utero, i amb els Nirvana gaudint plenament d’un estatus de figures mundials, Cobain va tenir la feliç idea de volar-se el cap amb una escopeta. Llavors, Dave Grohl i l’altre component del grup, Krist Novoselic, van haver de triar: continuar endavant en el món de la música, o dedicar-se a viure de rendes, dels royalties que generava el grup i dependre de l’habilitat dels seus advocats per conservar-ne la part que els pertocava.

Novoselic va triar aquesta segona opció i, llevat de petites aparicions en projectes secundaris, no ha tornat a tenir contacte amb la música. En canvi, Dave Grohl va posar fil a l’agulla i va decidir donar sortida a totes les cançons que tenia al cap. Com que volia girar full al més aviat possible, es va tancar a un estudi i va tocar ell solet tots els instruments dels dotze temes que va tenir l’àlbum de debut dels Foo Fighters, que després acabaria convertint en una autèntic grup.

16 anys després d’allò, els Foo Fighters són una de les bandes de rock més grans dels Estats Units.

Que la teva carrera depengui únicament de tu és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona, un grup… o un equip de futbol. És més còmode que algú faci la feina per tu, és evident, però això, al final, o surt més car, o, el que és pitjor, no surt. A banda, és clar, de la satisfacció personal que et queda després d’haver aconseguit per tu mateix un objectiu. Ni que sigui muntar un moble de l’Ikea amb les teves mans: sues, maldes i maleeixes tota la mitologia nòrdica, però si te’n surts, la prestatgeria fins i tot sembla més maca.

El Nàstic ha de triar ara entre ser Dave Grohl o Krist Novoselic. Entre fer una comanda a una botiga de mobles i resar perquè acabi arribant a temps, o bé agafar quatre taules i muntar ell mateix la calaixera que li falta per completar l’habitació.

De moment, a cinc jornades per al final, els de Joan Carles Oliva tenen la posició d’avantatge, malgrat l’ensopegada contra el Granada. Si fan la feina que els toca i que s’havien proposat, arribar als 50 punts, no cal que estiguin pendents del que faci el Salamanca, el Las Palmas o l’equip que sigui.

Perdre aquesta pole position a tan poc temps del final, passar a dependre del que facin els altres, pot ser un pas enrere irreversible. Vet aquí la importància del partit de demà a Huelva.

Mentre arriba l’hora del matx, us deixo amb una de les cançons que va gravar Grohl tot solet en el primer àlbum dels Foo Fighters: “Big Me”.

Anuncis

Read Full Post »

S’imaginen King África enfotent-se d’una persona obesa? O Sarkozy insultant algú dient-li “nan”? O Belén Esteban acusant d'”inculte” a algun altre personatge sinistre del “Sálvame”? Doncs bé, la setmana passada em queixava de la poca originalitat de les respostes de molts jugadors i entrenadors a la sala de premsa, però vaig ometre que, de vegades, els culpables de tota aquest ensopiment som els mateixos periodistes.

I és que, com Fernando Romay quan li assenyalaven una falta personal, hem d’alçar el braç, acotar el cap i reconèixer que moltes vegades nosaltres mateixos també tirem de pilot automàtic a l’hora de preguntar i comunicar-nos amb els protagonistes de l’actualitat esportiva. Perquè… quants cops ens heu sentit dir allò de “Just, el resultat?”, o “És importantíssim per a l’equip guanyar el pròxim partit, oi?”. La realitat és que, com en totes les facetes de la vida, els éssers humans també tenim tendència a mirar de simplificar-ho tot, encara que sigui a costa del producte final. O això, o és que, com en els matrimonis veterans, ens ha pogut la rutina i ja no tenim l’espurna dels primers dies de passió.

De tots els periodistes, però, els que ho tenen més pelut són els companys de la premsa escrita. Tenen un avantatge, que alhora és un inconvenient: i és que les seves paraules queden plasmades per sempre, sotmeses al càstig de les hemeroteques i dels judicis implacables. Però ni això els priva de tirar, de vegades, pel camí fàcil, dels jocs de paraules suats. Els que més ens agraden són els títols de pel·lícules: són un vell amic que sempre et visita quan tens un problema. “Cantant sota la pluja”, si el teu equip ha perdut sota un xàfec; “Esplendor en l’herba”, si en canvi, ha tingut una bona tarda; “Un diumenge qualsevol”, si el partit no ha valgut la pena. “Duel de Titans”, si és una prèvia d’un matx entre dos equips en ratxa… la llista és inacabable.

A partir d’aquesta jornada, amb el Nàstic navegant per la zona tranquil·la de la classificació i sense opcions de pujar o baixar, els periodistes haurem d’esmolar una mica l’enginy per no caure en aquesta rutina. I no és fàcil. Només les notícies de renovacions, que aniran caient amb comptagotes, ens donaran una mica de peixet. Després, arribaran els nous fitxatges, la pretemporada… i sant tornem-hi! Però, mentrestant, ara arriba l’època més dura de l’any. Prometem esforçar-nos-hi, però, per si de cas en deixem anar alguna aquestes setmanes, demano des d’aquí que se’ns canti la canya. El bloc està obert a suggeriments i estirades d’orelles. I si cal, demanarem disculpes, com els Nirvana i el seu  “All Apollogies”.

Read Full Post »

En el món de la música, hi ha molts artistes que, de sobte, senten la necessitat de canviar. Abandonen l’estil que els ha dut  a ser coneguts per fer quelcom de diferent. Acostumen a dir-ne “explorar noves vies musicals”, o “experimentar amb altres sons”, quan en realitat té una explicació molt més fàcil: o tenen una crisi d’idees brutal o, senzillament, volen arribar a més públic, per tenir un èxit comercial més gran. La gràcia de tot plegat és que, en molts casos, el públic de tota la vida els abandona i en renega.

A mitjans dels 90, en plena explosió de la moda grunge després del suïcidi de Kurt Cobain, van sorgir milers de bandes que semblaven males fotocòpies de Nirvana. Un dels casos més flagrants és el del grup australià Silverchair. També eren tres, fins i tot s’hi assemblaven físicament, i amb el seu tema anomenat “Freak” van triomfar arreu del món. Eren els hereus del rock més brut i cru, però després del primer èxit, es van anar desinflant a poc a poc, fins que van acabar fent pop amb pianos i sintetitzadors. Continuen en actiu, que ja és molt, però no els segueix ni una desena part dels fans que ho feien fa 15 anys.

Afortunadament, no tots els artistes han tingut la visió i l’olfacte dels Silverchair. L’exemple contrari el tenim en el David Bowie, un dels músics més influents de les últimes dècades. Ha fet de tot: folk, pop, glam rock, funk, música electrònica… i sempre amb estil i marcant tendència. Sempre canviant, i gairebé sempre, un pas endavant de la resta.

Els canvis, doncs, no han de ser sempre dolents. I el que ha experimentat el Nàstic en les darreres jornades n’és un exemple. Després de la patacada al camp del Llevant, molts es plantejaven si Luis César podia dur a terme els seus plans, implantar el seu estil, amb una plantilla que no havia fet ell. Doncs bé, el gallec ha convençut tothom amb el rendiment de l’equip en les últimes jornades. La pressió, la grapa i les ganes de guanyar han fet canviar la cara a un Nàstic que ara lamenta que la temporada s’acabi en vuit setmanes.

Els canvis, curiosament, estan provant a molts dels equips que han apostat per un relleu a la banqueta. L’Albacete, per exemple, ha revifat força de la mà de David Vidal. I el mateix li va passar al Girona, a qui molts donaven per mort abans del desembre, amb l’arribada d’un Narcís Julià que està fent meravelles amb una plantilla molt justa. Tot plegat et fa pensar que la majoria de futbolistes, llevat dels tres o quatre grans professionals que hi ha a cada plantilla -els Medines, Morán, Bauzà i Miguel Ángel, en el cas del Nàstic- molts jugadors necessiten estímuls nous, un sergent que els colli cada poc temps.

De tots aquests entrenadors, que han arribat a mitja temporada, s’ha de reconèixer, però, que Luis César és el que està tenint un rendiment més alt, el que treu més bona nota. És com Ziggy Stardust, el personatge que Bowie es va inventar per una de les seves transformacions, aquell alienígena que baixava a La Terra per salvar els seus habitants. El gallec no arriba de tan lluny, sinó dels llimbs professionals, després de dos anys en blanc, però gairebé està tenint el mateix efecte amb l’afició grana.

Per això, la cançó d’avui és un dels seus grans èxits, “The Man Who Sold The World”, que curiosament, també van versionar els Nirvana.

Read Full Post »