Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Lliga’

Probablement, una de les pel·lícules que hagi més cops en la meva vida sigui “Teen Wolf”, aquella comèdia juvenil del Michael J. Fox que aquí es va traduir amb un títol tan trist com “De Pelo en Pecho”. La tenia gravada en VHS, i molts dissabtes al matí el meu germà i jo ens la posàvem per passar l’estona.

La pel·li ens encantava a tots dos, no ho negaré. La barreja psicodèlica de trama clàssica d’institut americà -noi tímid i poc espavilat que s’enamora d’una noia popular- amb el bàsquet i, sobretot, amb homes llop de pa sucat amb oli (semblaven més ossets de peluix que no pas una altra cosa) era hipnòtica per a un nano de 10 anys.

Una de les escenes que més em va impactar, però, és d’abans que Michael J. Fox culmini la seva primera transformación en llop. Concretament, és de quan n’està patint els primers senyals, els primers símptomes. El marrec vol comprar un barril de cervesa, però encara no té l’edat legal per fer-ho. L’encarregat del celler li demana el carnet, i, quan li diu que no n’hi pot donar, el bo de l’Scott Howard s’empipa, planta cara, se li posen els ulls vermells i, amb una veu molt profunda, diu: “He dicho que me dé un barril de cerveza“. L’encarregat recula, s’espanta i, finalment, li dóna el barril.

Diumenge, quan tornava a casa després de presenciar al Nou Estadi un partit que trigaré molt de temps en oblidar, no em podia treure aquesta imatge del cap. I sembla que no hagi de tenir cap relació amb el Nàstic-Betis, però sí. En té, i molta.

Diumenge, l’equip semblava el Michael J. Fox. Volia el premi dels tres punts, el barril de cervesa, però qui semblava tenir tota l’autoritat per donar-l’hi o no era el Betis. En el moment en què els andalusos van treure Emanà i van empatar el partit, semblava que tot estava perdut, que els grana quedarien en mans del destí, o del Salamanca, en qualsevol cas.

Però aquells últims 10 minuts… la sensació que vam viure al camp va ser indescriptible. L’empenta del públic, l’ambició dels jugadors i la sensació d’ara o mai es van ajuntar per empènyer l’equip cap a la victòria. Al Nàstic se li van enrogir els ulls, i va demostrar que volia, que necessitava els tres punts tant com seguir respirant. El Nàstic -i dic Nàstic perquè en aquest concepte s’hi inclou molta més gent que els 11 jugadors que eren al camp- es va transformar en Scott Howard. Un equip que estava mort va ressucitar. I el millor, com va dir després Joan Carles Oliva, va ser la manera en què ho havia fet. Amb una imatge espectacular, d’unió, de fe en les seves possibilitats, i de voluntat d’arribar al final del camí. Morir ofegats a només uns metres de la costa després de tantes setmanes nedant contra corrent no entra dins dels plans d’aquesta gent.

No crec que pugui oblidar els crits que vaig fer per celebrar el gol mentre m’abraçava als companys de la premsa que érem a la banda, patint com qualsevol seguidor, pendents d’un partit que ja ha entrat en la història del club.

No se m’acut cap altra cançó que “The Eye Of The Tiger”, del Grup Survivor, per fer de banda sonora d’aquest moment tan especial que vam viure diumenge. Va ser la mirada d’ambició i orgull, de tigre o de llop, tant se val, que vaig veure en els jugadors grana, la que va fer que l’equip quedi ara tan a prop de mantenir la categoria.

Anuncis

Read Full Post »

L’any 1992, Dave Grohl es podia considerar un tio amb sort. Feia dos anys que havia entrat com a nou bateria als Nirvana, i el primer treball que havia gravat amb la banda, Nevermind, desbancava el Dangerous de Michael Jackson de la llista de discos més venuts, la Billboad. El disc, a més, es va convertir immediatament en un mite, una de les obres més importants del tram final del segle XX.

Les coses, per tant, no li podrien anar millor al bo del Dave, que, a més, no s’havia de preocupar de suportar el pes de la fama. El compositor, cantant i líder del grup, Kurt Cobain, s’enduia totes les mirades, les crítiques i la responsabilitat de concedir entrevistes, mentre ell, que ja era un gran músic, podia permetre’s el luxe de crear les seves pròpies cançons i guardar-les en un calaix. Vivint a l’ombra de Cobain, tot era molt fàcil.

Però un bon dia de 1994, després d’haver parit un altre disc, In Utero, i amb els Nirvana gaudint plenament d’un estatus de figures mundials, Cobain va tenir la feliç idea de volar-se el cap amb una escopeta. Llavors, Dave Grohl i l’altre component del grup, Krist Novoselic, van haver de triar: continuar endavant en el món de la música, o dedicar-se a viure de rendes, dels royalties que generava el grup i dependre de l’habilitat dels seus advocats per conservar-ne la part que els pertocava.

Novoselic va triar aquesta segona opció i, llevat de petites aparicions en projectes secundaris, no ha tornat a tenir contacte amb la música. En canvi, Dave Grohl va posar fil a l’agulla i va decidir donar sortida a totes les cançons que tenia al cap. Com que volia girar full al més aviat possible, es va tancar a un estudi i va tocar ell solet tots els instruments dels dotze temes que va tenir l’àlbum de debut dels Foo Fighters, que després acabaria convertint en una autèntic grup.

16 anys després d’allò, els Foo Fighters són una de les bandes de rock més grans dels Estats Units.

Que la teva carrera depengui únicament de tu és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona, un grup… o un equip de futbol. És més còmode que algú faci la feina per tu, és evident, però això, al final, o surt més car, o, el que és pitjor, no surt. A banda, és clar, de la satisfacció personal que et queda després d’haver aconseguit per tu mateix un objectiu. Ni que sigui muntar un moble de l’Ikea amb les teves mans: sues, maldes i maleeixes tota la mitologia nòrdica, però si te’n surts, la prestatgeria fins i tot sembla més maca.

El Nàstic ha de triar ara entre ser Dave Grohl o Krist Novoselic. Entre fer una comanda a una botiga de mobles i resar perquè acabi arribant a temps, o bé agafar quatre taules i muntar ell mateix la calaixera que li falta per completar l’habitació.

De moment, a cinc jornades per al final, els de Joan Carles Oliva tenen la posició d’avantatge, malgrat l’ensopegada contra el Granada. Si fan la feina que els toca i que s’havien proposat, arribar als 50 punts, no cal que estiguin pendents del que faci el Salamanca, el Las Palmas o l’equip que sigui.

Perdre aquesta pole position a tan poc temps del final, passar a dependre del que facin els altres, pot ser un pas enrere irreversible. Vet aquí la importància del partit de demà a Huelva.

Mentre arriba l’hora del matx, us deixo amb una de les cançons que va gravar Grohl tot solet en el primer àlbum dels Foo Fighters: “Big Me”.

Read Full Post »

Futbolpèdia (II)

Si fa unes setmanes vam fer una tipologia de jugadors segons el seu caràcter, avui en farem una altra, però basada en el seu rendiment sobre la gespa, més enllà de criteris estètics, o d’actitud.

En podríem trobar mil, però a mi se n’acudeixen uns quants.

-El jugador “Cava”. Acostuma a ser davanter, o migcampista ofensiu. És com les ampolles que destapen els guanyadors dels grans premis: escumós, efervescent, però que té un efecte limitat i s’esbraveix de seguida. Com aquesta beguda, té més bon gust a les postres -a les acaballes del partit, vaja- que d’entrada, amb el vermut. Un exemple ben clar el vam tenir amb el mític Serge N’Gal. Quan era titular, gairebé ni se’l veia. Ara bé, sortint des de la banqueta, va salvar més d’un puntet per al Nàstic.

El “Gran Reserva”. Aquest és un vi de categoria, tant se val quan l’obris: sempre quedaràs bé amb ell a taula, i a sobre, amb els anys, guanya i guanya. A Tarragona, en els últims anys, n’hem tingut tres al celler. Antoni Pinilla, Moisés García i Fernando Morán. Són jugadors amb classe, amb una actitud exemplar i que des del primer dia fan gaudir al gourmet del bon futbol.

El “Lost in Translation”. És un fitxatge estranger, poc conegut, i amb la mateixa cara de despistat que feia en Bill Murray a la pel·li. Només sap dir quatre coses en català o castellà i al camp, aquesta descol·locació queda reflectida en actuacions més aviat discretes. La seva trajectòria acostuma a ser breu, d’entre sis mesos i un any, a tot estirar. Pel Nou Estadi han desfilat grans figures com Tobias Grahn, Sebas Chabaud i Nebjosa Marinkovic, entre molts altres.

L'”Increïble Hulk”. Sembla poca cosa, un jugador d’aquells que en principi no han de tenir gaire protagonisme, però, com feia en Bruce Banner, es transforma, creix, i es converteix en un autèntic monstre, ple de força. Pape Diop o Jordi Alba en són exemples. Aquests també duren poc al club, però  perquè fan el salt a una categoria superior. En el millor dels casos, deixaran un bon grapat d’euros en concepte de traspàs.

L'”Euríbor”. És un jugador de qui tothom pensa que ja ha tocat fons, que està acabat, però que, de sobte, i sense que sembli tenir cap explicació racional, el seu rendiment comença una tendència a l’alça que serà difícil de frenar, i al final acabarà assolint un nivell semblant, o fins i tot superior, al de la seva millor època. Com Jandro, que després del seu discret pas pel Nàstic i de ser acomiadat per l’Elx, ha sorprès tothom amb una temporada excepcional al Girona.

El “Locomotora”. És un jugador important, de renom, però que, després d’un temps parat, ja sigui a una estació d’enllaç o als tallers, per culpa d’una avaria, ha de ser dels que tirin del grup. És una d’aquelles andròmines de vapor, que semblen rovellades, que els costa arrencar, que alguns ja voldrien dur a desballestar… però amics, quan agafen velocitat de creuer són una autèntica joia. Ara, el Nàstic en té una, de locomotora de col·leccionisme. Es diu Tuni, i després d’un parell de mesos de posada a punt discreta però tenaç, promet deixar grans detalls d’aquí a final de temporada. A Osca ja va ser dels millors de l’equip. I s’ho mereix, després del calvari que va passar l’últim any per culpa de les lesions.

Tuni podria ser el protagonista de la cançó d’avui. Rock N’Roll Train. Dels AC/DC.

Read Full Post »

Europa

No fa pas tant, al mes de gener, els futbolistes professionals van amenaçar d’anar a la vaga per reivindicar el conveni que havien firmat amb la Lliga de Futbol Professional i, de passada, per reclamar que els clubs es posessin al dia en els pagaments. Llavors, la LFP va posar el crit al cel, i, entre els arguments que va exposar, va dir que aquesta jornada, que finalment es va acabar jugant, seria gairebé impossible de recuperar en un calendari molt atapeït.

Doncs que algú m’expliqui com ha pogut canviar tant la cosa perquè siguin era els mateixos patrons -la LLiga- els que proposin una setmana d’aturada de la competició. El que abans semblava poc menys que la fi del món, ara és un mal menor, un preu a pagar per les seves reivindicacions.

Exigeixen més diners de l’Estat per les travessses, acotar molt més el dret a la informació. És a dir, que s’ha acabat que les teles ofereixin resums amb tots els gols de franc, i les ràdios haurien de pagar per transmetre in situ els partits. La demanda estrella, ja ho sabeu, és acabar amb el decret que estipula un partit en obert cada setmana en funció de la llei de l’interès general.

D’arguments, no els en falten. Diuen que cap de les lligues més potents d’Europa tenen partits en obert. I tenen raó. I diuen que aquesta situació anòmala els provoca deixar dingressar diners. I també tenen raó.

Ara bé, si ens volem emmirallar en Europa, que sigui per a tot. Perquè aquí, un club pot deure milions d’euros, i fins i tot entrar en llei concursal sense rebre cap sanció a canvi, mentre que a Anglaterra, això es penalitza amb punts i la impossibilitat de jugar a Europa. Li ha passat al Portsmouth, o al Crystal Palace, per exemple. Tampoc parlen del repartiment d’aquests milions que es guanyen gràcies als drets televisius. Seguint amb Anglaterra, allà la negociació és col·lectiva, i les diferències d’ingressos entre equips no són tan altes com a la Lliga Espanyola. Ah, i allà, el calendari, el publiquen sencer abans de començar la competició. Aquí, amb sort, els horaris se saben amb 10 dies d’antel·lació.

Un capítol a banda és el del deute amb Hisenda. Algú recorda els dos plans de sanejament dels clubs? L’últim va ser als anys 90, i va desembocar en la creació de les Societats Anònimes Esportives, que teòricament havien d’acabar amb tot això. Doncs bé, després de gairebé 20 anys, els deutes amb l’Estat -és a dir, amb el contribuent, amb cadascú de nosaltres- és astronòmic.

Si som europeus, siguem-ho per a tot. Tanquem el futbol en obert, d’acord, però complim la llei. I siguem justos amb els pobres ingenus que han seguit les normes i han competit en condicions d’inferioritat. L’únic cop que es va intentar una cosa semblant va ser l’estiu del 95, amb el descens fantasma del Celta i el Sevilla, que va acabar amb el nyap de la Lliga de 22 que encara s’arrossega a la Segona Divisió.

Llavors, l’argument que es va donar -també des de molts mitjans de comunicació- que les aficions no es mereixin pagar per la ineptitud dels dirigents. I aquí, precisament, és on rau el verí de tot plegat. O negoci, o qüestió sentimental. Tot plegat, a aquestes alçades, ja sembla molt clar. Ara, només cal treure’s la careta d’una vegada.

La cançó d’avui: parlant de sentiments, “Feelings”, però en comptes de la versió original, la que van fer els Offspring l’any 1998.

No van fer cap vídeoclip, així que us deixo un muntatge una mica freaky

Read Full Post »

Hi ha dies en què, no saps ben bé per què, tot va rodat sense que t’ho acabis de merèixer. El típic dia en què fas el ronso més del compte al llit, i que quan ets capaç de llevar-te, t’encantes cinc minuts sota l’aigua calenta de la dutxa. Saps que arribaràs tard a la feina, però no t’importa. La sorpresa arriba quan agafes el cotxe i resulta que l’embús de cada matí, aquell dia, ha desaparegut com per art d’encanteri. I després, en comptes de passar-te els vint minuts habituals fent voltes buscant aparcament, el cel t’envia un regal en forma de vehicle que se’n va just davant de la porta de l’oficina en la primera passada.

Aquell dia, tot va de cara, i la feina et llueix més del normal. Et trobes amb confiança, i desitjaries que la ratxa no s’acabés mai. Però la gràcia és saber assaborir el moment i ser conscient que no sempre tindràs els astres alineats.

El Nàstic, en una setmana, ha viscut una situació semblant. Dimecres passat, a Xerez, va fer una primera part espessa, dolenta, “com per escanyar algú”, tal com va reconèixer el mateix Joan Carles Oliva. Mereixia perdre per tres gols, com a mínim, però l’equip va tenir tota la sort que li havia faltat durant la resta de temporada. El gol de Powel i el golarro de Sanchón van demostrar que, per al Nàstic, Jerez és una ciutat amb un gust dolç, molt dolç.

I dissabte, contra el Cartagena, la primera part va ser bona, però a la segona l’equip va jugar amb foc, fins que un petit gran jugador anomenat Morán va fer un gol que els que el vam veure en directe trigarem a oblidar. Morán és d’aquelles persones que es mereixen el millor a la vida. El dia que es retiri, que espero que trigui força en arribar, el futbol perdrà un dels últims personatges autèntics, d’aquells que encara juguen amb botes negres, que no porten pentinats estranys i que saben, en definitiva, en quin món viuen més enllà dels estadis, de la gomina i de les càmeres de televisió.

El Nàstic està en estat de gràcia. Es troba en un d’aquells moments en què tot és maco, tot va rodat, i ho ha d’aprofitar, perquè el tall a la part baixa de la classificació s’acabarà produint més aviat que tard. I, si ara accelera i aconsegueix enllaçar un parell de victòries més, l’objectiu de la temporada estarà molt a l’abast.

Per això, la cançó de la setmana és un clàssic de Queen, que no cal ni traduir: “Don’t stop me now”. Accelera i gaaaaaas a fons!

Read Full Post »

L’edat és un concepte molt relatiu. Últimament, m’he de repetir aquest mantra -de primer de manual d’autoajuda- cada cop que em pentino davant del mirall i em descobreixo alguna cana nova, cosa que succeeix cada vegada més sovint. Al ritme que vaig, acabaré sent un Fabrizio Ravanelli qualsevol de les lligues de Futbol 7 de pa sucat amb oli en les que jugo, i quan m’ho plantejo, sóc conscient que, en uns quants anys, hauré de canviar d’esport, que a la vida no només hi ha futbol.

Conec molta gent que li ha picat el cuquet de l’atletisme ben entrada la trentena, o fins i tot més tard. I quan en parlen, gairebé tothom t’explica el mateix: la grandesa d’aquest esport, sobretot en les proves de fons, rau en què no només estàs competint contra la resta d’atletes; bàsicament, en el fons, estàs competint contra el teu propi cos, i les carreres no deixen de ser una excusa per posar-lo a prova i comprovar que no; que encara no estem tan acabats com podríem pensar.

Les poques vegades que m’he posat a córrer sense que hi hagués una pilota pel mig, he comprovat que es tracta d’un exercici duríssim. La temptació de parar al mínim senyal de cansament o de dolor és tan gran que la batalla més important no la lliuren els teus peus, o les teves cames, sinó el cervell, que al cap i a la fi és qui dóna l’ordre de continuar endavant o de llençar la tovallola.

Una Lliga de Segona té tantes jornades com quilòmetres una marató. I, com en la cursa més mítica dels Jocs Olímpics, els participants també experimenten diversos estats d’ànim en la mateixa prova. Les sensacions van variant gairebé metre a metre, i sempre hi ha un moment extremadament complicat en què el corredor rumia seriosament la possibilitat de plegar, abaixar els braços i anar-se’n a casa a descansar i a lamentar la seva mala sort. És l’anomenat quilòmetre crític. Un moment dur, però si el superes, diuen, tot ja va coll avall. Acabes la prova i fins i tot, depenent del teu “rush” final, pots aspirar a fer bona marca i tot.

El Nàstic travessa ara aquest quilòmetre crític. Sap que, malgrat la millora de les últimes jornades, encara no ha sortit de la cua i la patacada de perdre immerescudament dissabte és un element clau que convida a deixar-se anar. Un nou resultat negatiu, aquest cop a casa i contra un Salamanca en caiguda lliure, podria ser un cop molt difícil d’entomar. I més, tenint en compte la pila de partits complicats, de quilòmtres de pujada, que s’albiren a l’horitzó.

Per això, com els grans fondistes, els jugadors del Nàstic han de tenir, aquesta setmana més que mai, el cap fred. Mentalitat de ferro per superar una jornada més important del que sembla. Joan Carles Oliva, que té estudis de psicologia, segur que hi està treballant amb èmfasi aquests dies.

Des d’aquí, només podem contribuir-hi amb la cançó de la setmana, invocant l’home de ferro, l’Iron Man, com feien els Black Sabbath. La versió, molt interessant, és a càrrec dels Cardigans.

Read Full Post »

Al límit

No caldria que Woody Allen fes una pel·lícula cada any, algú ho havia de dir. Sóc un gran admirador de moltes de les seves obres mestres, però el seu enginy i la seva agudesa sovint queden aigualits entre un munt de films dels quals, els que hi entenen, en diuen “pel·lícules menors”. Probablement, la seva última gran obra hagi estat “Match Point”. Suposo que molts ja l’heu vista. La primera seqüència és hipnòtica. Una pilota de tenis, a càmera lenta, pica a la veta de la xarxa i queda suspesa just entre els dos camps, mentre la veu en off del protagonista reflexiona. És el moment en que tots els espectador contenen la respiració, esperant que caigui cap a una banda o cap a l’altra. És el moment, en definitiva, que separa el triomf del fracàs, els aplaudiments dels xiulets.

Empatar, en el món del futbol, és el més semblant a trobar-se en aquest moment en concret que tan bé retrata el mestre Allen. És un resultat d’una indefinició tan gran que, potser per això, es representa a les travesses amb una X, el símbol per excel·lència de les incògnites a les matemàtiques. Al final, la X s’acaba resolent en funció de l’últim resultat tangible. És a dir, si després d’empatar, guanyes, tot és maco, es parla de ratxa positiva. Però si, per contra, perds, mala peça al teler. La ratxa haurà servit, pel contrari, per estar més temps sense guanyar.

Si aquesta teoria ja és vàlida després d’un únic empat, si tenim en compte que el Nàstic en suma tres de consecutius, i quatre en els últims cinc partits, és obvi que el pròxim resultat adquireix una transcendència encara més gran. I, més, si pensem que, en tot aquest temps, l’equip no ha deixat de moure’s en terreny perillós i que la resta de rivals de la zona baixa, com el Tenerife o el Recre, sembla que de mica en mica s’espavilen i comencen a guanyar partits.

Queden només tres jornades abans de fer l’única pausa de la temporada, la de les festes de Nadal. La pilota del Nàstic continua suspesa, rodant sobre si mateixa per damunt de  la xarxa, i, ni que sigui a esbufecs, l’equip hauria de fer-la caure al camp del rival. Aquests tres partits -la visita del Vila-real B, el difícil desplaçament a Granada i l’enfrontament contra un rival directe, el Recre- prenen una importància cabdal. No seria un match point, com el títol de la pel·lícula, però s’hi aproparia força.

De moment, tot esperant el desenllaç del primer d’aquests tres actes, us deixo amb la cançó de la setmana. “Living on the edge”, dels Aerosmith. Uns autèntics especialistes en això de viure al límit.

Read Full Post »

Older Posts »