Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Joan Carles Oliva’

L’any 1992, Dave Grohl es podia considerar un tio amb sort. Feia dos anys que havia entrat com a nou bateria als Nirvana, i el primer treball que havia gravat amb la banda, Nevermind, desbancava el Dangerous de Michael Jackson de la llista de discos més venuts, la Billboad. El disc, a més, es va convertir immediatament en un mite, una de les obres més importants del tram final del segle XX.

Les coses, per tant, no li podrien anar millor al bo del Dave, que, a més, no s’havia de preocupar de suportar el pes de la fama. El compositor, cantant i líder del grup, Kurt Cobain, s’enduia totes les mirades, les crítiques i la responsabilitat de concedir entrevistes, mentre ell, que ja era un gran músic, podia permetre’s el luxe de crear les seves pròpies cançons i guardar-les en un calaix. Vivint a l’ombra de Cobain, tot era molt fàcil.

Però un bon dia de 1994, després d’haver parit un altre disc, In Utero, i amb els Nirvana gaudint plenament d’un estatus de figures mundials, Cobain va tenir la feliç idea de volar-se el cap amb una escopeta. Llavors, Dave Grohl i l’altre component del grup, Krist Novoselic, van haver de triar: continuar endavant en el món de la música, o dedicar-se a viure de rendes, dels royalties que generava el grup i dependre de l’habilitat dels seus advocats per conservar-ne la part que els pertocava.

Novoselic va triar aquesta segona opció i, llevat de petites aparicions en projectes secundaris, no ha tornat a tenir contacte amb la música. En canvi, Dave Grohl va posar fil a l’agulla i va decidir donar sortida a totes les cançons que tenia al cap. Com que volia girar full al més aviat possible, es va tancar a un estudi i va tocar ell solet tots els instruments dels dotze temes que va tenir l’àlbum de debut dels Foo Fighters, que després acabaria convertint en una autèntic grup.

16 anys després d’allò, els Foo Fighters són una de les bandes de rock més grans dels Estats Units.

Que la teva carrera depengui únicament de tu és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona, un grup… o un equip de futbol. És més còmode que algú faci la feina per tu, és evident, però això, al final, o surt més car, o, el que és pitjor, no surt. A banda, és clar, de la satisfacció personal que et queda després d’haver aconseguit per tu mateix un objectiu. Ni que sigui muntar un moble de l’Ikea amb les teves mans: sues, maldes i maleeixes tota la mitologia nòrdica, però si te’n surts, la prestatgeria fins i tot sembla més maca.

El Nàstic ha de triar ara entre ser Dave Grohl o Krist Novoselic. Entre fer una comanda a una botiga de mobles i resar perquè acabi arribant a temps, o bé agafar quatre taules i muntar ell mateix la calaixera que li falta per completar l’habitació.

De moment, a cinc jornades per al final, els de Joan Carles Oliva tenen la posició d’avantatge, malgrat l’ensopegada contra el Granada. Si fan la feina que els toca i que s’havien proposat, arribar als 50 punts, no cal que estiguin pendents del que faci el Salamanca, el Las Palmas o l’equip que sigui.

Perdre aquesta pole position a tan poc temps del final, passar a dependre del que facin els altres, pot ser un pas enrere irreversible. Vet aquí la importància del partit de demà a Huelva.

Mentre arriba l’hora del matx, us deixo amb una de les cançons que va gravar Grohl tot solet en el primer àlbum dels Foo Fighters: “Big Me”.

Read Full Post »

 

 

James Dean va morir molt jove, amb 24 anys, per culpa d’un accident de trànsit. Conduïa a tota velocitat el seu Porsche Spyder quan va topar frontalment amb una altre vehicle -un Ford- i va morir en l’acte. Aquest accident s’ha estudiat, s’ha reconstruït, i moltes hipòtesis apunten que si el mític actor hagués reaccionat només unes mil·lèsimes de segon abans, en podria hacer sortit amb vida.

En la vida, un segon, o només una petita fracció, pot canviar moltes coses (ara hi ets, ara ja no). És tot un món, i si parlem ja de 15 dies, estem parlant d’una galàxia sencera.

En el futbol, les coses van al mateix ritme vertiginós.

Fa dues setmanes, havia deixat l’equip -i l’entrenador- com una pilota de tenis suspesa en l’aire després d’haver picat a la veta de la xarxa. Doncs bé, finalment, la pilota va caure al camp propi, i l’entrenador, Luis César, ja és història al Nàstic. De nou.

Les segones parts acostumen a ser complicades, especialment si el que es busca és recuperar unes sensacions que ja en un primer moment ens van semblar irrepetibles. Tornem a aquell indret on vam passar un estiu inoblidable només per descobrir que aquella cala on ens vam fer el primer petó en realitat no era tan maca com la recordàvem. O tornem amb una antiga parella, de la qual el temps només ens ha deixat els bons records, només per adonar-nos que si ja ho vam deixar córrer un cop, va ser per alguna cosa. Se n’ha anat un tècnic enamorat del club i de Tarragona, però que, sense sort i sense un discurs que anés més enllà de les suposicions i de les lamentacions, havia perdut l’aurèola d’intocable que l’havia convertit en un mite.

El canvi que ha engegat el club és arriscat, potser perquè Joan Carles Oliva té més un perfil d’home que encapçala projectes -per modestos que siguin- que no pas de revulsiu per a una plantilla que travessa una crisi d’autoestima galopant, però la decisió ja està presa. L’estrena del nou míster, amb un resultat d’escàndol, tampoc hi ajuda gaire, però jo vull tenir fe. Si Oliva és capaç de transmetre un 10% de la seva confiança, del seu optimisme, seria una gran inversió. És un home que, com el protagonista d’aquell anunci de colònia mític, guanya molt en les distàncies curtes. I, de futbol, en sap un munt, tot és qüestió que ho pugui demostrar. Pel que fa la 6 a 1… donem-li, a ell i a l’equip sencer, el benefici del dubte. Tothom té dret, com canten els R.E.M., a tenir un mal dia, un “Bad Day”. Això sí, o la cosa canvia ràpid, o el pendent pel qual llisca lentament el Nàstic serà cada cop més difícil de remuntar.

 

 

Read Full Post »