Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Foo Fighters’

L’any 1992, Dave Grohl es podia considerar un tio amb sort. Feia dos anys que havia entrat com a nou bateria als Nirvana, i el primer treball que havia gravat amb la banda, Nevermind, desbancava el Dangerous de Michael Jackson de la llista de discos més venuts, la Billboad. El disc, a més, es va convertir immediatament en un mite, una de les obres més importants del tram final del segle XX.

Les coses, per tant, no li podrien anar millor al bo del Dave, que, a més, no s’havia de preocupar de suportar el pes de la fama. El compositor, cantant i líder del grup, Kurt Cobain, s’enduia totes les mirades, les crítiques i la responsabilitat de concedir entrevistes, mentre ell, que ja era un gran músic, podia permetre’s el luxe de crear les seves pròpies cançons i guardar-les en un calaix. Vivint a l’ombra de Cobain, tot era molt fàcil.

Però un bon dia de 1994, després d’haver parit un altre disc, In Utero, i amb els Nirvana gaudint plenament d’un estatus de figures mundials, Cobain va tenir la feliç idea de volar-se el cap amb una escopeta. Llavors, Dave Grohl i l’altre component del grup, Krist Novoselic, van haver de triar: continuar endavant en el món de la música, o dedicar-se a viure de rendes, dels royalties que generava el grup i dependre de l’habilitat dels seus advocats per conservar-ne la part que els pertocava.

Novoselic va triar aquesta segona opció i, llevat de petites aparicions en projectes secundaris, no ha tornat a tenir contacte amb la música. En canvi, Dave Grohl va posar fil a l’agulla i va decidir donar sortida a totes les cançons que tenia al cap. Com que volia girar full al més aviat possible, es va tancar a un estudi i va tocar ell solet tots els instruments dels dotze temes que va tenir l’àlbum de debut dels Foo Fighters, que després acabaria convertint en una autèntic grup.

16 anys després d’allò, els Foo Fighters són una de les bandes de rock més grans dels Estats Units.

Que la teva carrera depengui únicament de tu és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona, un grup… o un equip de futbol. És més còmode que algú faci la feina per tu, és evident, però això, al final, o surt més car, o, el que és pitjor, no surt. A banda, és clar, de la satisfacció personal que et queda després d’haver aconseguit per tu mateix un objectiu. Ni que sigui muntar un moble de l’Ikea amb les teves mans: sues, maldes i maleeixes tota la mitologia nòrdica, però si te’n surts, la prestatgeria fins i tot sembla més maca.

El Nàstic ha de triar ara entre ser Dave Grohl o Krist Novoselic. Entre fer una comanda a una botiga de mobles i resar perquè acabi arribant a temps, o bé agafar quatre taules i muntar ell mateix la calaixera que li falta per completar l’habitació.

De moment, a cinc jornades per al final, els de Joan Carles Oliva tenen la posició d’avantatge, malgrat l’ensopegada contra el Granada. Si fan la feina que els toca i que s’havien proposat, arribar als 50 punts, no cal que estiguin pendents del que faci el Salamanca, el Las Palmas o l’equip que sigui.

Perdre aquesta pole position a tan poc temps del final, passar a dependre del que facin els altres, pot ser un pas enrere irreversible. Vet aquí la importància del partit de demà a Huelva.

Mentre arriba l’hora del matx, us deixo amb una de les cançons que va gravar Grohl tot solet en el primer àlbum dels Foo Fighters: “Big Me”.

Anuncis

Read Full Post »

Us hi heu fixat, que en la gran majoria de casos, els primers discos d’una banda són els seus millors treballs? Tenen frescor, aporten quelcom que és nou i, tot i que en molts casos encara no tenen un estil gaire polit, la seva actitud supleix qualsevol mancança. L’arribada d’aquests grups, fins i tot, pot donar lloc a nous moviments, a nous gèneres, que molts altres intentaran imitar o superar.

Després d’aquest petit terrabastall inicial, el repte de les bandes és consolidar-se, superar-se a ells mateixos, per evitar caure en l’autoparòdia, la complaença, l’avorriment… o les tres coses alhora.

Fent una petita recerca random pel meu cap, em vénen noms com els dels Crash Test Dummies, els Bush, els Jet, els Evanescence, o els Darkness, entre molts altres exemples. Grups que van tenir un boom amb els seus primers treballs i que després, si bé han continuat publicant discos, ja no han tingut cap repercussió semblant. Coses que passen.

El món del futbol també té aquest component de consum ràpid de la música. Ens encanta descobrir nous talents i que els jugadors més joves en enlluernin amb actuacions sorprenents. Cada temporada, sentim a parlar d’algun “Nou Maradona”, “Nou Ronaldo”, “Nou Van Basten”… si fins i tot l’altre dia vaig llegir que “Neymar és el nou Robinho”! Aquests esquemes es reprodueixen any rere any, i és molt divertit consultar l’hemeroteca per descobrir què se n’ha fet, al cap d’unes quantes temporades, de totes aquelles promeses que en el seu dia van generar milers de titulars.

Al Nàstic, aquest cap de setmana, dos joves jugadors, Álvaro Rey i Eloi Gila, van tenir una actuació destacada. Rey va ser, amb diferència, el millor del duel contra el Tenerife. Els seus dríblings des de la banda dreta van generar un bon grapat d’ocasions, i l’ex del Betis B semblava infinitament superior a qualsevol defensa del Tenerife. Gila ja fa setmanes que és un bon revulsiu per a la davantera. És tot força, grapa i caràcter. I té la capacitat de crear sensació de perill.

Dissabte, la graderia del Nou Estadi va trempar amb dos nois que van començar la temporada al filial, i que estan aixecant bones expectatives. Són joves, atrevits i valents, però com va dir el mateix Oliva, referint-se a Rey, el que cal és mantenir aquest nivell, demostrar que no són flor d’un dia.

El mèrit no és col·locar un parell de singles a les llistes de més venuts. El mèrit és mantenir-s’hi durant tota una carrera. Per això, de bandes com els Metallica, els Iron Maiden, els R.E.M. o els AC/DC n’hi ha ben poques, i tenen un públic tan i tan fidel. Per seguir millorant, Rey, Gila i la resta de gent jove que demana pas des del filial, ho tenen ben fàcil: només han de fixar-se en un company de vestidor que ja fa quinze anys que és un professional del futbol,  cada dia més respectat i admirat, i que ara, malauradament, estarà un mes de baixa.

Fernando Morán és un vell rocker en un món de productes de consum ràpid. Per això, en el seu honor, la cançó d’avui és d’un altre músic de llarg recorregut. Dave Grohl, amb els Foo Fighters, va dedicar el seu “My Hero” a la gent normal i ordinària que, com el protagonista del videoclip, no defalleix en allò que es proposa.

Read Full Post »

Segur que us ha passat algun cop. Estàs veient una pel·li, sobretot americana, les més previsibles, i ja saps el que passarà. A les de guerra, el soldat que, abans d’una batalla, ensenya la fotografia de la dona i el fill als companys, saps que serà el primer de morir a mans de l’enemic  a la següent escena. O a les de policies, quan aquell detectiu diu en veu alta –o simplement, que algú l’hi recorda- que li queda una setmana per jubilar-se, et poses les mans al cap, perquè saps que la pròxima aparició la farà en una caixa de pi cobert amb la bandera americana, mentre la resta dels seus companys l’acomiada amb una cerimònia de trets a l’aire.

Quan estàs veient aquestes escenes, et tornes un descregut, perquè creus que això, a la vida real, no passa. Però sovint ens equivoquem. Si existeix la dita de “la realitat supera sempre la ficció” deu ser per alguna cosa. I dissabte, malauradament, ho vam poder comprovar.

Estava fent una connexió en directe quan va passar. Jo estava d’esquena al camp, i els companys em van haver d’avisar des del plató que hi havia un jugador a terra. Em vaig quedar blanc quan em vaig adonar que era ell, que era Curro Torres. El dia que havia de debutar, després de sis mesos sense comptar per a res per a Ferrando, es lesiona tot sol en l’última fase de l’escalfament. Si mitja hora abans, m’ho diuen, que passarà, no m’ho hagués cregut mai de la vida.

No hi entenc gaire, de medicina esportiva, però estic convençut que les lesions que havia tingut abans al genoll no hi ha tingut res a veure, amb aquesta nova desgràcia. És, simplement, que la vida, que és el guionista més malparit del món, li havia reservat al jugador una altra mala passada. Un altre repte a superar.

El que em sap més greu de tot plegat és haver de sentir comentaris presumptament enginyosos per part d’alguns seguidors, parlant de l’IMSERSO, o de llars de jubilats i coses per l’estil. S’obliden que darrere del dorsal 23 hi ha una persona i tota una família que, més enllà dels diners que pugui tenir o no, pateix com tothom.  Perquè, com us sentiríeu, si la vostra vida hagués estat centrada durant 20 anys a fer el mateix, a viure, a pensar i respirar futbol a diari, i de cop i volta, això s’acabés, sense que ho poguéssiu decidir vosaltres? Ara, el que el Curro necessita i que el club, per sort, li ha donat des del primer moment, és tot el suport del món.

Sé que ara mateix sembla molt difícil que pugui tornar a jugar, que el més probable és que la gespa de Montilivi hagi estat l’última que hagi trepitjat com a jugador professional, però a mi m’agradaria que en Curro no es rendís. Que lluités per recuperar-se. Que pensi que la gran majoria de pel·lis dolentes que he esmentat abans acaben amb un final feliç, amb una recompensa a l’esforç.

No cal que torni a guanyar una Lliga, ni cap títol. El triomf de Curro Torres serà tornar a jugar un partit de futbol i ser ell, i no la mala sort, qui decideixi quan i com plegar. Des d’aquí, tots els meus ànims, i que pensi que un gir de guió com aquest, per inversemblant que sigui, encara és possible. Que, com canten els Foo Fighters, coses més estranyes han passat. “Stranger things have happened”…

Read Full Post »