Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Betis’

Probablement, una de les pel·lícules que hagi més cops en la meva vida sigui “Teen Wolf”, aquella comèdia juvenil del Michael J. Fox que aquí es va traduir amb un títol tan trist com “De Pelo en Pecho”. La tenia gravada en VHS, i molts dissabtes al matí el meu germà i jo ens la posàvem per passar l’estona.

La pel·li ens encantava a tots dos, no ho negaré. La barreja psicodèlica de trama clàssica d’institut americà -noi tímid i poc espavilat que s’enamora d’una noia popular- amb el bàsquet i, sobretot, amb homes llop de pa sucat amb oli (semblaven més ossets de peluix que no pas una altra cosa) era hipnòtica per a un nano de 10 anys.

Una de les escenes que més em va impactar, però, és d’abans que Michael J. Fox culmini la seva primera transformación en llop. Concretament, és de quan n’està patint els primers senyals, els primers símptomes. El marrec vol comprar un barril de cervesa, però encara no té l’edat legal per fer-ho. L’encarregat del celler li demana el carnet, i, quan li diu que no n’hi pot donar, el bo de l’Scott Howard s’empipa, planta cara, se li posen els ulls vermells i, amb una veu molt profunda, diu: “He dicho que me dé un barril de cerveza“. L’encarregat recula, s’espanta i, finalment, li dóna el barril.

Diumenge, quan tornava a casa després de presenciar al Nou Estadi un partit que trigaré molt de temps en oblidar, no em podia treure aquesta imatge del cap. I sembla que no hagi de tenir cap relació amb el Nàstic-Betis, però sí. En té, i molta.

Diumenge, l’equip semblava el Michael J. Fox. Volia el premi dels tres punts, el barril de cervesa, però qui semblava tenir tota l’autoritat per donar-l’hi o no era el Betis. En el moment en què els andalusos van treure Emanà i van empatar el partit, semblava que tot estava perdut, que els grana quedarien en mans del destí, o del Salamanca, en qualsevol cas.

Però aquells últims 10 minuts… la sensació que vam viure al camp va ser indescriptible. L’empenta del públic, l’ambició dels jugadors i la sensació d’ara o mai es van ajuntar per empènyer l’equip cap a la victòria. Al Nàstic se li van enrogir els ulls, i va demostrar que volia, que necessitava els tres punts tant com seguir respirant. El Nàstic -i dic Nàstic perquè en aquest concepte s’hi inclou molta més gent que els 11 jugadors que eren al camp- es va transformar en Scott Howard. Un equip que estava mort va ressucitar. I el millor, com va dir després Joan Carles Oliva, va ser la manera en què ho havia fet. Amb una imatge espectacular, d’unió, de fe en les seves possibilitats, i de voluntat d’arribar al final del camí. Morir ofegats a només uns metres de la costa després de tantes setmanes nedant contra corrent no entra dins dels plans d’aquesta gent.

No crec que pugui oblidar els crits que vaig fer per celebrar el gol mentre m’abraçava als companys de la premsa que érem a la banda, patint com qualsevol seguidor, pendents d’un partit que ja ha entrat en la història del club.

No se m’acut cap altra cançó que “The Eye Of The Tiger”, del Grup Survivor, per fer de banda sonora d’aquest moment tan especial que vam viure diumenge. Va ser la mirada d’ambició i orgull, de tigre o de llop, tant se val, que vaig veure en els jugadors grana, la que va fer que l’equip quedi ara tan a prop de mantenir la categoria.

Read Full Post »

De totes les teories per lligar que m’han explicat en la meva vida, la que em fa més gràcia és la del “rebounder”. Rebotador, en anglès. L’amic en qüestió, que és un autèntic personatge, afirma que una de les formes més fàcils de triomfar a la discoteca és sortir amb un amic que sigui molt ben plantat. Diu que, per eliminació, de totes les noies que se li apropin, al final, ell, n’acabarà pescant alguna gràcies a la seva xerrameca i el seu encant natural. I en més d’una xerrada de cafè m’ha assegurat que aquesta tàctica li funciona de meravella.

Ara, que els clubs proposen un nou repartiment dels drets televisius, i que sembla que acabarà separant els de Primera dels de Segona, el Nàstic hauria de fer com el meu amic, i pregar perquè li toquessin uns companys de negociació que facin patxoca, que siguin capaços d’arrossegar gent i que tinguin el suport d’una bona massa social al darrere. Ja sabem que l’any que ve tocarà viatjar a Tenerife, Jerez i Valladolid. No està malament, doncs, perquè almenys dos d’aquests tres equips són molt importants a la seva regió i a més tenen un bon gruix de seguidors amb els quals fer pressió a l’hora d’asseure’s amb la gent dels calés. La resta de clubs, els sabrem d’aquí a poc, amb les eliminatòries d’ascens de Segona B, però la gran llaminadura, aquell amic que, amb només un somriure i una caigudeta d’ulls les atrau com mosques, la vam tenir dissabte al Nou Estadi.

Si el Betis finalment puja de categoria i acompanya la Reial Societat en el viatge de retorn a la màxima categoria, la Segona perdria, de cop i volta, els seus dos atractius principals, i la resta de clubs perdrien moltíssima força. Que no se m’enfadi cap seguidor bètic, però el Nàstic va deixar escapar dissabte una gran oportunitat econòmica. Si l’hagués guanyat, hauria condemnat el club de “Don Manué” a una nova temporadeta a l’infern, i això, indirectament, també vol dir menys pempis a la caixa sevillana, però més a la de la Budallera.

No va poder ser, en part, per culpa d’un àrbitre, Hernández Hernández, que ja ha entrat, per mèrits propis, al Hall of Fame de la història grana. Luis César encara es pregunta què li va dir per guanyar-se una expulsió fulminant al quart d’hora de partit. I encara que el primer penal fos ben assenyalat, el segon, el del ridícul espantós de Mehmet Aurelio, clama al cel, i és capaç d’aixecar sospites fins i tot a la ment més innocent. Mai de la vida m’he volgut creure el ja tristament famós Villarato, i  paranoiques teories de la conspiració semblants, però coneixent l’opacitat de la Segona Divisió i la tèrbola història de determinats ascensos recents, tot plegat em va fer una mica de mala olor.

Haurem d’estar atents, encara que sigui per curiositat, als arbitratges que rep el Betis en aquest tram final de Lliga. I als seus resultats, perquè de retruc també ens interessen. I, per descomptat, haurem de pregar perquè al Nàstic no li tornin a assignar Hernández Hernández, si pot ser mai més. A ell, li podríem dedicar la cançó d’aquesta setmana. És de Megadeth, i es diu “Prince Of Darkness”.

Read Full Post »