Per a mi, de ciclistes, només n’hi ha hagut de dos tipus: els Perico Delgado, o els Marco Pantani, d’una banda, i els Alex Zulle o Tony Rominger, d’una altra. Lamento que els lectors més joves potser no se’n recordin, però crec que els exemples són molt clars. Els primers eren ambiciosos, es dedicaven a atacar, volien aconseguir un objectiu i lluitaven per assolir-lo. Amb la seva grapa, engrescaven l’afició, i ens impedien, als espectadors que ens ho miràvem des de casa, quedar-nos adormits en les caloroses tardes del mes de juliol.
Els segons, en canvi, significaven la grisor més absoluta. Deien els experts que tenien unes condicions físiques increïbles, que eren favorits a guanyar-ho tot, però mai no van saber competir amb pressió a primer nivell. Eren forts amb els febles, però febles amb els forts, i, amagats dins del gran pilot, es dedicaven a esperar un error dels rivals per mirar d’aconseguir una victòria menor.
Ja sabeu que un dels tòpics més suats del futbol és comparar la Lliga amb un Tour de França o un Giro d’Itàlia. I si el seguim, hem de dir que ara, per al Nàstic, comença el Tourmalet, l’Alpe d’Huez, o el Mortirolo, el que preferiu. És impossible que la igualtat que hi ha a la Segona Divisió duri més enllà de Nadal. I quan es produeixi el trencament a la taula, el Nàstic ha de ser amb els millors. Per això, ha de ser capaç de mantenir una regularitat. I atenció als rivals que tenim ara: Albacete, Cartagena, Rayo Vallecano, Real Unión, Castelló, i el cim de la muntanya. El Betis. És en aquest període on el Nàstic s’hi jugarà la temporada, perquè en dos mesos, la distància entre el grup capdavanter i la resta d’equips tornarà a ser gran, com ha passat en els últims anys. Per tant, és en aquest període on l’equip ha de decidir si vol ser Perico Delgado o bé, conformar-se amb ser Àlex Zulle. Si vol ser ambiciós, o si per contra, es conforma amb tenir una altre trànsit tranquil per la categoria.
Mentre esperem què tal es desenvolupa tot plegat, tornem una mica al passat amb la que, per a mi, va ser la primera cançó relacionada amb el ciclisme de la meva vida. És del grup “Azul y negro”, i la recordareu com la sintonia per excel·lència de la “Volta a Espanya”. Es diu “me estoy volviendo loco”, com el campionat de Lliga de Segona, de moment, en què el líder és capaç de perdre per 5 a 1 aquesta jornada.
Àlex Pareja
Des del lateral 