Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Andrés Calamaro’

Ja sé que faig tard, i que segurament molts de vosaltres ja haureu comprat el llibre de rigor, però m’agradaria fer unes quantes recomanacions de lectures que tracten, com a tema principal o com a element secundari, el futbol. No sigueu garrepes i recordeu que les llibreries obren tot l’any, no nomésel 23 d’abril. I, en qualsevol cas, sempre us quedaran les biblioteques, que, com diria el gran Núñez del Crackòvia, són gratis, Joan… i ens ho podem ‘permitir’…

Si teniu canalla a casa, una bona manera d’enganxar els nois a la lectura són els còmics. Els Mortadelo y Filemón dels Mundials són una autèntica delícia. Ibáñez ens en regala un cada quatre anys, fidel a la cita des de Gatolandia 74. Després d’aquell àlbum inicial, l’acció ja va passar als escenaris reals de cada cita mundialista. I, per als nostàlgics, o que tinguin el cor blaugrana, sempre es pot fer una revisió del mític Eric Castel. Molts nois de la meva generació vam somiar ser un ‘Toni’, viure a Tossa i fer un tomet en el Mazda del crac francès…

-Si sou de llegir biografies, us recomano dues lectures complementàries sobre el mite més gran que ha donat aquest esport. Yo Soy el Diego, escrit pel mateix Pelusa i Maradona, La Mano de Dios, de Jimmy Burns. Aquest últim no està gaire ben traduït, però ajuda a comprendre molts dels fenòmens extraesportius que van marcar la carrera del Diego jugador. Apassionants.

-Si us agraden més les reflexions futbolístiques, no us perdeu Futbol, una religión en busca de un Dios, un recull d’articles del desaparegut Manel Vàzquez-Montalban. Imprescindible per analitzar el component ideològic que envolta el Barça, i també els canvis que ha experimentat aquest esport, de la mà d’una ploma privilegiada. I, sisplau, no deixeu de llegir el gran mestre Enric Gonzàlez i les seves Historias del Calcio. Es prosa que frega la poesia, en què descobreixes misèries, tragèdies i curiositats d’una lliga peculiar, molt peculiar.

-Anem amb les novel·les. La que té més prestigi, probablement, és Fiebre en las gradas, de Nick Hornby, en què l’autor explica la seva obsessió amb l’Arsenal, que condiciona tota la seva vida. De fet, te l’explica a partir de la mateixa història dels ‘Gunners’ des que va anar al vell Highbury per primer cop quan només era un marrec. Un llibre una mica més difícil de digerir, amb el futbol només com a excusa, però increïblement hipnòtic és El miedo del portero ante el penalty, de Peter Handke, la història d’un porter retirat que inicia una deriva perillosa. També com a excusa, no us podeu perdre els llibres del gran Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting. Els seus personatges acostumen a ser seguidors d’un equip modest, l’Hibernians. Títols com aquest, Cola o Porno són autèntiques joies de la literatura moderna. I si voleu alguna cosa ambientada al futbol espanyol, podeu llegir Saber Perder, de David Trueba. Un dels protagonistes de la novel·la és un jugador argentí que fitxa pel Reial Madrid i pateix una dura adaptació en la seva primera experiència a Europa.

Ja ho sabeu, no teniu excusa per no llegir. Espero que us agradin les recomanacions. Jo en vaig gaudir molt, de tots aquests llibres. I com que sempre acabem amb música, avui toca una cançó que parla d’un dels protagonistes de la columna: Maradona. N’hi han fet moltes, però jo em quedo amb la que li va compondre el seu amic Andrés Calamaro.

Read Full Post »

La cultura nordamericana necessita fabricar mites constantment. És un país molt jove, amb una història de poc més de dos-cents anys, i és per això que, en comptes de reis i emperadors, els ianquis reciten presidents, cantants o actors en la seva llista de mites de la cultura popular. Amb una peculiaritat: com més tràgica o estranya hagi estat la seva mort, més se’ls venera. Abraham Lincoln, JFK, Marilyn Monroe, James Dean, Jimmy Hendrix, Kurt Cobain… la llista és molt i molt llarga. L’últim d’entrar-hi és Michael Jackson, però a mi, el que més em crida l’atenció és el mite d’Elvis Presley. Oficialment, va morir el 16 d’agost de 1977, amb només 42 anys, amb sobrepès i inflat de pastilles, al seu ranxo de Graceland, però molts dels seus fans no s’ho van voler creure.

Feu la prova, és molt divertit. Poseu a un buscador la frase “Elvis és viu” i us sortiran mil teories que ho expliquen. Els anys que van seguir a la mort de l’Elvis, molta gent assegurava haver-lo vist en els llocs més inversemblants. A Hawai, a Memphis, a Atlanta… fins i tot, es va arribar a crear una “Comissió Presley” de ciutadans anònims que es dedicaven a investigar-ho. I van acabar anunciant al món, després de vint anys de feina, que havien arribat a la conclusió que el Rei del Rock era viu.

Un dels temes estrella d’aquesta setmana ha estat les presumptes sortides nocturnes d’alguns membres de la plantilla del Nàstic. A Tarragona, ja fa setmanes que circulen un munt de rumors. Gent que diu que un conegut li ha dit que va veure a tal o qual jugador, a altes hores de la matinada, amb un got de tub i una cigarreta a la mà. És curiós, perquè al contrari del que passava als Estats Units amb l’Elvis, aquí sembla que tohom ho veu, tothom ho sap, però ningú en parla públicament, ningú ho denuncia. I el més curiós de tot plegat és que després, quan les coses no rutllen al camp, els xiulets, no se’ls emporten ells. Paga el de sempre, el que divendres passat, fart de tot plegat, ho va insinuar a la sala de premsa.

Estic d’acord en què els jugadors puguin sortir a fer una copa, amb la parella o amb els amics, que al cap i a la fi són gent jove normal i corrent i no pas monjos benedictins, però d’aquí a portar una vida de Paquirrin hi ha un món de diferència. I si hi ha algun jugador que ho fa, doncs que n’assumeixi les conseqüències. Dins i fora del camp. Ser un club modèlic també passa per controlar aquesta mena de coses. I no per deixar que rebi sempre l’ase dels cops.

Per cert, aquesta setmana ens visita el Salamanca, aquell club que va destituir el seu míster, Joan Carles Oliva, quan l’equip era a mitja taula per “falta de comunió amb l’afició”, segons una cita textual. Es veu que el caràcter de l’entrenador català i el futbol que proposava no acabava d’agradar. Us sona d’alguna cosa? doncs bé, el balanç des de llavors és de tres punts -tres empats i dues derrotes- de 15 possibles. El Salamanca és ara a dos punts de la zona de descens. Però bé, això és una altra història. De moment, us deixo amb  la cançó de la setmana. Andrés Calamaro i el seu “Elvis está vivo”. El mite, com veieu, és una font inesgotable d’inspiració…

Read Full Post »