Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘AC/DC’

Futbolpèdia (II)

Si fa unes setmanes vam fer una tipologia de jugadors segons el seu caràcter, avui en farem una altra, però basada en el seu rendiment sobre la gespa, més enllà de criteris estètics, o d’actitud.

En podríem trobar mil, però a mi se n’acudeixen uns quants.

-El jugador “Cava”. Acostuma a ser davanter, o migcampista ofensiu. És com les ampolles que destapen els guanyadors dels grans premis: escumós, efervescent, però que té un efecte limitat i s’esbraveix de seguida. Com aquesta beguda, té més bon gust a les postres -a les acaballes del partit, vaja- que d’entrada, amb el vermut. Un exemple ben clar el vam tenir amb el mític Serge N’Gal. Quan era titular, gairebé ni se’l veia. Ara bé, sortint des de la banqueta, va salvar més d’un puntet per al Nàstic.

El “Gran Reserva”. Aquest és un vi de categoria, tant se val quan l’obris: sempre quedaràs bé amb ell a taula, i a sobre, amb els anys, guanya i guanya. A Tarragona, en els últims anys, n’hem tingut tres al celler. Antoni Pinilla, Moisés García i Fernando Morán. Són jugadors amb classe, amb una actitud exemplar i que des del primer dia fan gaudir al gourmet del bon futbol.

El “Lost in Translation”. És un fitxatge estranger, poc conegut, i amb la mateixa cara de despistat que feia en Bill Murray a la pel·li. Només sap dir quatre coses en català o castellà i al camp, aquesta descol·locació queda reflectida en actuacions més aviat discretes. La seva trajectòria acostuma a ser breu, d’entre sis mesos i un any, a tot estirar. Pel Nou Estadi han desfilat grans figures com Tobias Grahn, Sebas Chabaud i Nebjosa Marinkovic, entre molts altres.

L'”Increïble Hulk”. Sembla poca cosa, un jugador d’aquells que en principi no han de tenir gaire protagonisme, però, com feia en Bruce Banner, es transforma, creix, i es converteix en un autèntic monstre, ple de força. Pape Diop o Jordi Alba en són exemples. Aquests també duren poc al club, però  perquè fan el salt a una categoria superior. En el millor dels casos, deixaran un bon grapat d’euros en concepte de traspàs.

L'”Euríbor”. És un jugador de qui tothom pensa que ja ha tocat fons, que està acabat, però que, de sobte, i sense que sembli tenir cap explicació racional, el seu rendiment comença una tendència a l’alça que serà difícil de frenar, i al final acabarà assolint un nivell semblant, o fins i tot superior, al de la seva millor època. Com Jandro, que després del seu discret pas pel Nàstic i de ser acomiadat per l’Elx, ha sorprès tothom amb una temporada excepcional al Girona.

El “Locomotora”. És un jugador important, de renom, però que, després d’un temps parat, ja sigui a una estació d’enllaç o als tallers, per culpa d’una avaria, ha de ser dels que tirin del grup. És una d’aquelles andròmines de vapor, que semblen rovellades, que els costa arrencar, que alguns ja voldrien dur a desballestar… però amics, quan agafen velocitat de creuer són una autèntica joia. Ara, el Nàstic en té una, de locomotora de col·leccionisme. Es diu Tuni, i després d’un parell de mesos de posada a punt discreta però tenaç, promet deixar grans detalls d’aquí a final de temporada. A Osca ja va ser dels millors de l’equip. I s’ho mereix, després del calvari que va passar l’últim any per culpa de les lesions.

Tuni podria ser el protagonista de la cançó d’avui. Rock N’Roll Train. Dels AC/DC.

Read Full Post »

Foto: http://www.fotonastic.com

Hi ha un documental que recomano sempre que puc als meus amics, independentment de quins siguin els seus gustos musicals. Es diu “Some Kind Of Monster”. Es va editar el 2004. En teoria, el projecte havia de recollir tot el procés de creació d’un nou disc de Metallica, una de les bandes de heavy més grans de tots els temps. Però el grup es troba en plena crisi, i el que acaben retratant aquelles dues hores i mitja de film, és la lluita de tres paios inflats de diners, alcohol i egolatria, per seguir endavant amb la seva feina, per superar un buit creatiu i personal que amenaça d’acabar amb la banda.

Hi ha escenes patètiques. Paios de més de 40 anys perduts, enganxats totalment a un psicòleg que els estafa descaradament, i a un productor que els diu que sí a tot, malgrat ser conscient que el disc que estan fent, anomenat “St. Anger” és absolutament horrible. Hi ha crits, cops, amenaces, llàgrimes… en definitiva, que us el recomano molt sincerament. Perquè, tot i els problemes, al final, aquesta gent tira endavant, conscients que malgrat estar podrits de diners, necessiten seguir tocant, perquè és l’única cosa que saben fer a la seva vida. Això va passar al 2004. La banda, un cop superada la crisi, continua tocant, i fins i tot l’any passat van treure un disc realment bo, anomenat “Death Magnetic”. Els fans de tota la vida coincidim a dir que han tornat a un nivell decent.

El documental m’ha vingut al cap després de veure el partit de diumenge, i més concretament, després de veure Moisés. Aquest estiu, sincerament, jo, ja el donava per acabat. Amb 38 anys, i -no ens enganyem- passat de pes com estava, ell deia que volia continuar, però jo no ho veia gens clar. Al final, ja ho sabeu, va acabar fitxant per l’Osca. I diumenge, va ser un dels jugadors més destacats del partit. Estava força més prim, i el vaig veure en forma, força en forma.

És cert que és un jugador complicat de controlar al vestidor, d’aquells que si no juguen saben incendiar l’entorn amb unes declaracions compromeses, però he de reconèixer que Moisés, independentment de la seva vàlua actual com a futbolista, és també un d’aquells jugadors que admiro. Per a ell, el més fàcil hauria estat plegar després de no renovar pel Nàstic, quan les coses se li posaven malament. Però Moisés és d’aquelles persones que han mamat futbol tota la vida, i que no sabrien fer cap altra cosa. Quan es retiri, segur que acaba fent d’entrenador, o secretari tècnic.

M’agraden aquests jugadors, els que viuen aquest esport amb passió; que se saben alineacions dels rivals de memòria; que són capaços de recitar-te sense cap error, la carrera de la gran majoria de col·legues de professió. D’aquests, cada cop n’hi ha menys. Ara, el que es porta més és el jugador alienat, el jugador egoista, que en comptes d’alineacions, recita de memòria marques de dissenyadors italians de gust dubtós i perfums de sis euros el centilitre.

Llarga vida als vells roquers. Aquells que respiren futbol cada segon. Per això, la cançó d’avui és “Back in Black”, d’un dels grups de vells roquers per excel·lència, els AC/DC. A un  tio com Angus Young, que té 55 anys i es passeja per l’escenari vestit amb un uniforme escolar, la seva feina,  per força, li ha d’agradar molt. Com a Moisés.

Read Full Post »