Feeds:
Entrades
Comentaris

Vida extra

En temps de crisi, com aquests, molta gent parla de recuperar l’anomenada “cultura de l’esforç”. En realitat, reclamar-la és reconèixer que en els últims anys, massa gent, i, en especial els joves, ho han tingut tot massa fàcil, en tots els àmbits, i que, en molts casos, la seva gran frustració ha estat no tenir la videoconsola de torn la mateixa setmana del seu llançament al mercat.

Curiosament, els videojocs són un indicador perfecte de com la societat ha anat rebaixant progressivament el nivell d’exigència. I parlo amb coneixement de causa, perquè ja fa més de 20 anys que, quan puc, em dedico a destrossar-me els dits amb els comandaments.

Quan jo era un marrec, els videojocs eren un repte poc menys que impossible. Acostumaven a ser llargs, molt llargs, i increïblement difícils. Al barri, per exemple, qui aconseguia acabar un “Mega Man”, o un “Ghosts and Ghouls” era considerat un autèntic ídol per la resta de la colla. Només tenies tres vides per passar-te’ls, i, en el millor dels casos, podies gravar la partida després de superar un nivell. I si no arribaves a fer-ho, i havies de marxar, tenies dues opcions: o prémer el botó de “pausa” i deixar la consola reescalfant-se a l’habitació, o l’apagaves i després tornaves a començar de zero.

Ara, en canvi, els videojocs, llevat de casos molt concrets, com els “GTA”, els “Red Dead Redemption” i coses per l’estil, són curts i el nivell de dificultat, en general, molt més baix. A banda, el jugador pot gravar la partida sempre que vulgui. I, a més, té totes les vides del món per continuar en cas que l’eliminin. I, en un cas extrem, sempre pot consultar una web de trucs per saltar-se un punt determinat que li impedeix avançar. Així donc, qui no s’acaba un videojoc és perquè no vol. No hi ha frustració, excepte en les partides online. I per això hi ha molta gent que, quan va perdent al PRO en un partit per Internet, es desconnecta, no sap entomar un “No”.

Afortunadament, hi ha aspectes de la vida que sempre han estat exigents, fins i tot cada cop una mica més. Un és el futbol. Les lligues són extremadament competitives i difícils, com un videojoc dels antics. La de Segona B, per exemple, està apassionant degut a la igualtat que hi ha a falta de cinc jornades per al final de la fase regular. I la de Segona, amb la introducció del playoff, també. Ningú no regala res, i aquest any, menys encara. El Celta, que fa dos mesos semblava ja de Primera, travessa una crisi estratosfèrica, com la que abans havia tingut el Betis. I el Rayo va desaprofitar dissabte un 3 a 0 a favor contra l’Albacete, un equip en zona de descens.

Amb aquest panorama, i encara que sembli una bestiesa, el Nàstic ha tingut molta sort en les dues últimes jornades. Ha tret un punt de sis, i malgrat això, continua tenint un partit de marge sobre el pou. Contra el Tenerife i l’Elx, això sí, vaig detectar molta angoixa, molta ansietat per marcar i per mirar de guanyar. Les cares de desesperació dels jugadors quan fallaven un gol semblaven les d’un davanter que falla el penal decisiu en la final d’un Mundial. I la reacció que van tenir quan van rebre el gol de Xumetra m’ho va acabar de confirmar. És com quan, de petit, tiraves a terra el comandament, desesperat, perquè no hi havia manera de matar el monstre final.

Faria bé Joan Carles Oliva de mirar d’apaivagar aquesta ansietat, perquè pot arribar a ser autodestructiva. I, si no, que els ho preguntin als jugadors del Tenerife. El Nàstic ha malbaratat dues vides. Només n’hi queda una. Que l’aprofiti, i que aquest dissabte jugui amb més calma a l’Alcoraz.

Per això, la cançó d’avui és d’Offspring. Es titula “Come Out And Play”. O, com va dir el gran Cruyff abans de la final de Wembley: “Sortiu i divertiu-vos”. Va funcionar.

Anuncis

Rookies

Us hi heu fixat, que en la gran majoria de casos, els primers discos d’una banda són els seus millors treballs? Tenen frescor, aporten quelcom que és nou i, tot i que en molts casos encara no tenen un estil gaire polit, la seva actitud supleix qualsevol mancança. L’arribada d’aquests grups, fins i tot, pot donar lloc a nous moviments, a nous gèneres, que molts altres intentaran imitar o superar.

Després d’aquest petit terrabastall inicial, el repte de les bandes és consolidar-se, superar-se a ells mateixos, per evitar caure en l’autoparòdia, la complaença, l’avorriment… o les tres coses alhora.

Fent una petita recerca random pel meu cap, em vénen noms com els dels Crash Test Dummies, els Bush, els Jet, els Evanescence, o els Darkness, entre molts altres exemples. Grups que van tenir un boom amb els seus primers treballs i que després, si bé han continuat publicant discos, ja no han tingut cap repercussió semblant. Coses que passen.

El món del futbol també té aquest component de consum ràpid de la música. Ens encanta descobrir nous talents i que els jugadors més joves en enlluernin amb actuacions sorprenents. Cada temporada, sentim a parlar d’algun “Nou Maradona”, “Nou Ronaldo”, “Nou Van Basten”… si fins i tot l’altre dia vaig llegir que “Neymar és el nou Robinho”! Aquests esquemes es reprodueixen any rere any, i és molt divertit consultar l’hemeroteca per descobrir què se n’ha fet, al cap d’unes quantes temporades, de totes aquelles promeses que en el seu dia van generar milers de titulars.

Al Nàstic, aquest cap de setmana, dos joves jugadors, Álvaro Rey i Eloi Gila, van tenir una actuació destacada. Rey va ser, amb diferència, el millor del duel contra el Tenerife. Els seus dríblings des de la banda dreta van generar un bon grapat d’ocasions, i l’ex del Betis B semblava infinitament superior a qualsevol defensa del Tenerife. Gila ja fa setmanes que és un bon revulsiu per a la davantera. És tot força, grapa i caràcter. I té la capacitat de crear sensació de perill.

Dissabte, la graderia del Nou Estadi va trempar amb dos nois que van començar la temporada al filial, i que estan aixecant bones expectatives. Són joves, atrevits i valents, però com va dir el mateix Oliva, referint-se a Rey, el que cal és mantenir aquest nivell, demostrar que no són flor d’un dia.

El mèrit no és col·locar un parell de singles a les llistes de més venuts. El mèrit és mantenir-s’hi durant tota una carrera. Per això, de bandes com els Metallica, els Iron Maiden, els R.E.M. o els AC/DC n’hi ha ben poques, i tenen un públic tan i tan fidel. Per seguir millorant, Rey, Gila i la resta de gent jove que demana pas des del filial, ho tenen ben fàcil: només han de fixar-se en un company de vestidor que ja fa quinze anys que és un professional del futbol,  cada dia més respectat i admirat, i que ara, malauradament, estarà un mes de baixa.

Fernando Morán és un vell rocker en un món de productes de consum ràpid. Per això, en el seu honor, la cançó d’avui és d’un altre músic de llarg recorregut. Dave Grohl, amb els Foo Fighters, va dedicar el seu “My Hero” a la gent normal i ordinària que, com el protagonista del videoclip, no defalleix en allò que es proposa.

Europa

No fa pas tant, al mes de gener, els futbolistes professionals van amenaçar d’anar a la vaga per reivindicar el conveni que havien firmat amb la Lliga de Futbol Professional i, de passada, per reclamar que els clubs es posessin al dia en els pagaments. Llavors, la LFP va posar el crit al cel, i, entre els arguments que va exposar, va dir que aquesta jornada, que finalment es va acabar jugant, seria gairebé impossible de recuperar en un calendari molt atapeït.

Doncs que algú m’expliqui com ha pogut canviar tant la cosa perquè siguin era els mateixos patrons -la LLiga- els que proposin una setmana d’aturada de la competició. El que abans semblava poc menys que la fi del món, ara és un mal menor, un preu a pagar per les seves reivindicacions.

Exigeixen més diners de l’Estat per les travessses, acotar molt més el dret a la informació. És a dir, que s’ha acabat que les teles ofereixin resums amb tots els gols de franc, i les ràdios haurien de pagar per transmetre in situ els partits. La demanda estrella, ja ho sabeu, és acabar amb el decret que estipula un partit en obert cada setmana en funció de la llei de l’interès general.

D’arguments, no els en falten. Diuen que cap de les lligues més potents d’Europa tenen partits en obert. I tenen raó. I diuen que aquesta situació anòmala els provoca deixar dingressar diners. I també tenen raó.

Ara bé, si ens volem emmirallar en Europa, que sigui per a tot. Perquè aquí, un club pot deure milions d’euros, i fins i tot entrar en llei concursal sense rebre cap sanció a canvi, mentre que a Anglaterra, això es penalitza amb punts i la impossibilitat de jugar a Europa. Li ha passat al Portsmouth, o al Crystal Palace, per exemple. Tampoc parlen del repartiment d’aquests milions que es guanyen gràcies als drets televisius. Seguint amb Anglaterra, allà la negociació és col·lectiva, i les diferències d’ingressos entre equips no són tan altes com a la Lliga Espanyola. Ah, i allà, el calendari, el publiquen sencer abans de començar la competició. Aquí, amb sort, els horaris se saben amb 10 dies d’antel·lació.

Un capítol a banda és el del deute amb Hisenda. Algú recorda els dos plans de sanejament dels clubs? L’últim va ser als anys 90, i va desembocar en la creació de les Societats Anònimes Esportives, que teòricament havien d’acabar amb tot això. Doncs bé, després de gairebé 20 anys, els deutes amb l’Estat -és a dir, amb el contribuent, amb cadascú de nosaltres- és astronòmic.

Si som europeus, siguem-ho per a tot. Tanquem el futbol en obert, d’acord, però complim la llei. I siguem justos amb els pobres ingenus que han seguit les normes i han competit en condicions d’inferioritat. L’únic cop que es va intentar una cosa semblant va ser l’estiu del 95, amb el descens fantasma del Celta i el Sevilla, que va acabar amb el nyap de la Lliga de 22 que encara s’arrossega a la Segona Divisió.

Llavors, l’argument que es va donar -també des de molts mitjans de comunicació- que les aficions no es mereixin pagar per la ineptitud dels dirigents. I aquí, precisament, és on rau el verí de tot plegat. O negoci, o qüestió sentimental. Tot plegat, a aquestes alçades, ja sembla molt clar. Ara, només cal treure’s la careta d’una vegada.

La cançó d’avui: parlant de sentiments, “Feelings”, però en comptes de la versió original, la que van fer els Offspring l’any 1998.

No van fer cap vídeoclip, així que us deixo un muntatge una mica freaky

De Pel·lícula

Sabeu qui era en Darren Matthews? No cal que ho busqueu al Google, perquè us sortirà un lluitador de wrestling que no té res a veure amb el que us vull explicar. El Darren Matthews de què parlo és un personatge de ficció d’una sèrie dels anys 90 que van emetre a Televisió Espanyola. Era l’alter ego del Gary Lineker, i la sèrie explicava, amb moltes llicències, això sí, el seu pas pel Barça i les aventures que va viure a Catalunya.

Sent generosos, direm que la qualitat del producte, sobretot pel que fa a les recreacions dels partits, era un pèl discreta. I és que, en realitat, el món del futbol encara no ha estat prou ben presentat, ni a la gran ni a la petita pantalla. A Europa, produccions com aquesta, o la lamentable “Footballer’s Wives”, que se centrava en les peripècies d’un grup de Victòries Beckham qualsevols, no han fet justícia a la passió que genera aquest esport. Una de les poques pel·lis passables és “The Damned United”, que explica la història de Brian Clough. El seu director és Tom Hooper, oscaritzat per “El discurs del rei”.

I si hem de parlar de Hollywood, més val que ho deixem córrer… la trilogia de “Goal!”, que explicava les peripècies d’un jugador que arribava a fitxar pel Reial Madrid -i amb Rutger Hauer fent de Bernd Schuster!- era per oblidar. “Vull ser com en Bechkam” no deixa de ser una faula ensucrada sobre dues nenes que volen ser futbolistes. I ja, si entrem en un terreny molt més hardcore, podem trobar joies com “Air Bud, World Pup”, en què un gossos (Golden Retriever, per a més senyes), es converteixen en autèntiques figures. Tela.

Als americans, els tira més fer pel·lícules sobre altres esports, com la boxa. N’hi ha un munt, i totes segueixen un patró semblant: el protagonista, un home bo, però ofegat per un entorn pobre, toca fons, però just abans de rendir-se, li arriba l’última oportunitat i ell, contra tot pronòstic, l’aprofita i aconsegueix triomfar a la vida. És el guió, per exemple, de “Rocky”, de “Cinderella Man”, o d’un altre fils dels Òscars d’aquest any, “The Fighter”. Originalitat al poder.

Ara que la caixa forta del Nàstic està plena de teranyines, el director general del club ha de buscar més que mai ingressos d’on sigui. I, si la trajectòria de l’equip segueix el que apunta en les últimes jornades, proposo des d’aquí que vengui un guió a Hollywood. Un grup desnonat, amb una institució en la ruïna, amb una afició crispada… i que, de mica en mica, amb la fe i la bona feina de molta gent, aconsegueix sortir del pou. Per fer el producte més americà, caldria una salvació a l’estil de la del Girona l’any passat, amb un final d’infart, però crec que tothom està d’acord en què tampoc caldria, i que una permanència a quatre jornades del final també té un regust excel·lent.

Gaudim d’aquesta recuperació progressiva de l’equip, i que duri. Gaudim de la calma, després de setmanes de soroll, amb hipòtesis de fitxatges, i fórmules matemàtiques per aconseguir la classificació.

Gaudim del silenci, ni que sigui una setmana. Depeche Mode ens fan de guia.

Ozzy Osbourne és una autèntica llegenda. Els més joves potser només el coneixen d’aquell “reality” devastador que va protagonitzar amb la seva família per a l’MTV, en què semblava un pobre penjat, un titella dels seus fills i de la seva dona, però es tracta d’una de les personalitats més importants en la història del rock dur.

Osbourne és, ni més ni menys, que el cantant i “frontman” dels Black Sabbath. Un grup que es considera el pare de totes les branques i subgèneres en què ha acabat derivant la música heavy.

El bo de l’Ozzy va tenir una joventut un pèl massa esbojarrada i, fins i tot, el van acomiadar del grup. La seva dona va començar a exercir de mànager i va aconseguir redreçar la seva carrera, amb èxits en solitari com la mítica “Crazy Train”, que té un dels millors “riffs” de la història. Però el veritable èxit de l’Ozzy eren els seus concerts. L’espectacle que muntava era majúscul. La seva especialitat era escapçar animals vius a dalt de l’escenari. Ho va fer dos cops, amb un colom i un rat-penat. Eren els anys 80, quan la provocació era quelcom més que dur un vestit fet de filets de carn.

Però, escàndols a banda, una de les principals qualitats de l’Ozzy era que li encantava donar oportunitats a les bandes que començaven. Així, els Metallica, els Motörhead i els Mötley Crüe, per exemple, van poder anar de gira amb el monstre, i donar-se a conèixer al gran públic.

El problema dels teloners de l’Ozzy, en tot cas, és que si l’artista principal tenia el dia, ni la seva millor actuació els podia salvar de l’anonimat. I és que per alguna cosa ells, al cap i a la fi, eren la banda convidada.

Dissabte, al Nàstic li va passar una cosa semblant. Era el convidat en un concert que sabia que veuria molta gent. La banda principal era un Barça B que, quan toca afinat, és una màquina perfecta, capaç d’eclipsar qualsevol equip de la categoria, però que si no està entonat pot catapultar a l’estrellat el seu teloner.

Malauradament, ni la pluja, ni l’estat del terreny de joc ni la voluntat dels 500 aficionats que es van desplaçar al Mini van poder impedir el recital d’uns cadells que, quan volen, mosseguen com a lleons. Al Nàstic li va tocar ser el teloner trist, que mentre toca veu com el públic xerra i se’n va a la barra. Va ser l’espàrring que encaixa els cops sense protestar gaire i, en acabar el combat, felicita el pes pesant per l’elegància dels seus cops.

Aquesta setmana, a Oliva li toca treure el millor de la seva faceta de psicòleg: si els jugadors entenen que el partit del Mini no era de la seva guerra, se sabran sobreposar ràpid a la pallissa de Barcelona. Però si s’hi capfiquen, la factura, o els “danys col·laterals”, com en deia el mateix entrenador, poden fer molt de mal.

Veurem què passa diumenge contra el Numància. Mentrestant, us deixo amb Ozzy Osbourne i el seu “Crazy Train”.

]

El moment dolç

Hi ha dies en què, no saps ben bé per què, tot va rodat sense que t’ho acabis de merèixer. El típic dia en què fas el ronso més del compte al llit, i que quan ets capaç de llevar-te, t’encantes cinc minuts sota l’aigua calenta de la dutxa. Saps que arribaràs tard a la feina, però no t’importa. La sorpresa arriba quan agafes el cotxe i resulta que l’embús de cada matí, aquell dia, ha desaparegut com per art d’encanteri. I després, en comptes de passar-te els vint minuts habituals fent voltes buscant aparcament, el cel t’envia un regal en forma de vehicle que se’n va just davant de la porta de l’oficina en la primera passada.

Aquell dia, tot va de cara, i la feina et llueix més del normal. Et trobes amb confiança, i desitjaries que la ratxa no s’acabés mai. Però la gràcia és saber assaborir el moment i ser conscient que no sempre tindràs els astres alineats.

El Nàstic, en una setmana, ha viscut una situació semblant. Dimecres passat, a Xerez, va fer una primera part espessa, dolenta, “com per escanyar algú”, tal com va reconèixer el mateix Joan Carles Oliva. Mereixia perdre per tres gols, com a mínim, però l’equip va tenir tota la sort que li havia faltat durant la resta de temporada. El gol de Powel i el golarro de Sanchón van demostrar que, per al Nàstic, Jerez és una ciutat amb un gust dolç, molt dolç.

I dissabte, contra el Cartagena, la primera part va ser bona, però a la segona l’equip va jugar amb foc, fins que un petit gran jugador anomenat Morán va fer un gol que els que el vam veure en directe trigarem a oblidar. Morán és d’aquelles persones que es mereixen el millor a la vida. El dia que es retiri, que espero que trigui força en arribar, el futbol perdrà un dels últims personatges autèntics, d’aquells que encara juguen amb botes negres, que no porten pentinats estranys i que saben, en definitiva, en quin món viuen més enllà dels estadis, de la gomina i de les càmeres de televisió.

El Nàstic està en estat de gràcia. Es troba en un d’aquells moments en què tot és maco, tot va rodat, i ho ha d’aprofitar, perquè el tall a la part baixa de la classificació s’acabarà produint més aviat que tard. I, si ara accelera i aconsegueix enllaçar un parell de victòries més, l’objectiu de la temporada estarà molt a l’abast.

Per això, la cançó de la setmana és un clàssic de Queen, que no cal ni traduir: “Don’t stop me now”. Accelera i gaaaaaas a fons!

Futbolpèdia (I)

No hi ha res més semblant a un equip de futbol que una gran banda de rock. Es tracta d’un grup de gent amb un talent determinat, que -gairebé sempre- el mesclen bé plegats per aconseguir que una entitat col·lectiva (un club, un grup de música) tingui una personalitat pròpia. La gràcia és aconseguir-ho, i poques vegades és fàcil. La feina recau en els entrenadors i en els productors, que, sovint, són els encarregats de lluitar contra els egos i les personalitats de cadascun dels membres del grup. I n’hi ha moltes, però gairebé sempre segueixen un patró que es repeteix, almenys en els terrenys de joc. Aquí en tenim uns quants exemples:

-El jugador ‘smiley’: aquell que transita pel camp amb un somriure als llavis passi el que passi. És el típic davanter que fa cara de no assabentar-se ben bé d’on és i perquè, però si els rivals es despisten, acostumen a ser letals. Són molt irregulars i tan bon punt fan gols gairebé sense voler com es passen una bona temporada sense marcar ni tans sols les ocasions més fàcils. El Nàstic n’ha tingut un parell, últimament: Serge N’Gal i Berry Powel.  Acostumen a tenir un component exòtic, com els germans Uche.

-El ‘Pitbull’: Tant se val on juga, la característica principal d’aquest home és la seva eterna cara de pomes agres. Sempre té el nas arrufat i sembla que el futbol sigui una via d’escapament per desfogar la seva ira interior. Una mena de gimnàs, però, en comptes de pagar, ells cobren. Genaro Gatusso és l’exponent d’una raça que ha tingut noms il·lustres, com el del desaparegut Juanito, del Madrid, o Luis Enrique, del Barça. A Tarragona, Rubén Navarro -malauradament, lesionat de nou- en podria ser un bon exemple.

-El ‘Voll Damm‘: seria el nòvio perfecte per a la dona que deixa al protagonista de l’anunci d’aquesta cervesa. Un home normal, amb una cara normal, una pinta normal, un nom normal… i que acostuma a fer una feina extraordinària i molt poc valorada. Fora del terreny de joc són tan discrets i tímids que, quan hi tractes, t’agafen ganes de convidar-los a dinar a casa. Noms com els de Fernando Seoane o David Bauzá, per exemple, són casos recents que han passat pel Nàstic. A Primera, en trobem molts casos, com Antonio Tomás (Dépor), Patxi Puñal (Osasuna) o el mateix Sergio (Llevant, ex Dépor i Espanyol).

-El ‘gomines‘: És aquell jugador que sembla sortit directament d’un plató de ‘Gran Hermano’ o de la versió masculina de ‘Supermodelo’. Pentinat estrafolari, botes de colors, tatuatges i bronzejat tot l’any acostumen a ser els seus trets característics. Juguen amb un ull posat en la graderia, pendents de l’aprovació general de les seves jugades, i solen tenir una alta concepció d’ells mateixos. Aquest grup es pot dividir en dos subgrups: els ‘Llongueras’, és a dir, els que malgrat tot no deixen de tenir certa classe, i els de la Gomina ‘Giorgi’, que és un voler i no poder. Permeteu-me que aquí no posi exemples, cadascú que pensi en qui vulgui.

La classificació podria seguir, i prometo fer-ne una segona part, però, com que no vull abusar, ho deixo aquí, de moment. No sé de quin tipus serà el substitut de Borja Viguera, però el que sí que és clar és que, sigui com sigui, haurà de rendir des del primer minut per ajudar un equip en quadre a la davantera.

Per això, la cançó d’avui és “Come As You Are”, de Nirvana. Vine tal com ets, però en definitiva, vine ja. Et juro que no tinc cap pistola…

xbup4h