Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

L’embarcada

En l’argot de les redaccions, una embarcada és quan el teu cap t’envia a cobrir un acte que, o bé no és un tema que tractis habitualment; o bé és un esdeveniment extraordinari que requereix molt d’esforç, ja sigui en hores de feina, en desplaçament o per les condicions en què et toca treballar.

Com sabeu, habitualment segueixo la informació del Nàstic. Una feina que em permet tenir uns hàbits i unes rutines que em fan la vida més fácil. Habitualment, però, al cap de l’any, me’n cauen unes quantes, d’embarcades, que més o menys ja tinc controlades: el Ral·li Catalunya, per exemple, n’és una de fixa. Llevar-te a les quatre de la matinada per fer un reportatge sobre l’ambient de públic en el primer tram de la competició, carregant muntanya amunt un trípode que pesa un imperi no és una cosa que faci gaire gràcia, creieu-me.

Fa gairebé dos anys, vaig rebre una altra embarcada. La missió era cobrir la sortida de l’etapa de la Vuelta a Espanya des de Tarragona i entrevistar un corredor de Valls que, després de molts anys de picar pedra, s’estava fent un nom en el pilot internacional. Un tal Xavi Tondo.

Acostumat com estic al tracte amb futbolistes –la majoria dels quals veu la premsa com una nosa, com el peatge necessari en el camí de la fama-, vaig localitzar-lo el dia abans, per concretar la trobada. Em va sobtar la seva predisposició, la seva alegria i l’amabilitat en el tracte amb un desconegut que pretenia parlar amb ell just abans de prendre la sortida. L’endemà, va complir la seva paraula –aquella que moltes vegades els futbolistes trenquen a última hora perquè els canvia l’humor- i em va atendre. I no només això, sinó que em va captivar per la seva bonhomia.

Aquell dia em vaig fer de Xavi Tondo. I, arran de la trobada, vaig anar seguint amb alegria els seus èxits professionals, que li arribaven després de molts anys de picar pedra en equips de segona fila. Era just.

Ahir, la notícia de la tragèdia que arribava des de Granada em va deixar glaçat. I més encara quan vaig rebre una de les pitjors embarcades que et poden tocar: cobrir els actes de dol, parlar amb la gent que se l’estimava i que encara se’n fa creus de la fatalitat que se l’ha endut. Això sí que realment és una embarcada. I de les grosses.

Avui, m’ha costat molt treballar. Hi ha periodistes que el dolor i la sang els motiven, els empenyen. A mi, em provoquen l’efecte contrari.

Passi el que passi en les dues últimes jornades de Lliga a Can Nàstic, tragèdies com les de Tondo ens recorden que molt sovint en fem un gra massa, de l’esport en general, i del futbol en particular. Que la vida és molt més important que un partit, o una Lliga, o una Champions. Com a molt, ajuden a viure-la amb més alegria, però res més. Tothom canviaria qualsevol títol o fita esportiva del seu equip, o de la seva selecció, per tenir al costat aquell amic o familiar que ja no hi és.

Per això, i mentre arriba el desenllaç en la lluita pel descens, en el frec a frec espectacular amb el Salamanca per la permanència, la cançó d’avui va dedicada a Xavier Tondo. Un escalador que ha arribat al cel massa aviat. “Tears In Heaven” de l’Eric Clapton.

Read Full Post »

L’any 1992, Dave Grohl es podia considerar un tio amb sort. Feia dos anys que havia entrat com a nou bateria als Nirvana, i el primer treball que havia gravat amb la banda, Nevermind, desbancava el Dangerous de Michael Jackson de la llista de discos més venuts, la Billboad. El disc, a més, es va convertir immediatament en un mite, una de les obres més importants del tram final del segle XX.

Les coses, per tant, no li podrien anar millor al bo del Dave, que, a més, no s’havia de preocupar de suportar el pes de la fama. El compositor, cantant i líder del grup, Kurt Cobain, s’enduia totes les mirades, les crítiques i la responsabilitat de concedir entrevistes, mentre ell, que ja era un gran músic, podia permetre’s el luxe de crear les seves pròpies cançons i guardar-les en un calaix. Vivint a l’ombra de Cobain, tot era molt fàcil.

Però un bon dia de 1994, després d’haver parit un altre disc, In Utero, i amb els Nirvana gaudint plenament d’un estatus de figures mundials, Cobain va tenir la feliç idea de volar-se el cap amb una escopeta. Llavors, Dave Grohl i l’altre component del grup, Krist Novoselic, van haver de triar: continuar endavant en el món de la música, o dedicar-se a viure de rendes, dels royalties que generava el grup i dependre de l’habilitat dels seus advocats per conservar-ne la part que els pertocava.

Novoselic va triar aquesta segona opció i, llevat de petites aparicions en projectes secundaris, no ha tornat a tenir contacte amb la música. En canvi, Dave Grohl va posar fil a l’agulla i va decidir donar sortida a totes les cançons que tenia al cap. Com que volia girar full al més aviat possible, es va tancar a un estudi i va tocar ell solet tots els instruments dels dotze temes que va tenir l’àlbum de debut dels Foo Fighters, que després acabaria convertint en una autèntic grup.

16 anys després d’allò, els Foo Fighters són una de les bandes de rock més grans dels Estats Units.

Que la teva carrera depengui únicament de tu és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona, un grup… o un equip de futbol. És més còmode que algú faci la feina per tu, és evident, però això, al final, o surt més car, o, el que és pitjor, no surt. A banda, és clar, de la satisfacció personal que et queda després d’haver aconseguit per tu mateix un objectiu. Ni que sigui muntar un moble de l’Ikea amb les teves mans: sues, maldes i maleeixes tota la mitologia nòrdica, però si te’n surts, la prestatgeria fins i tot sembla més maca.

El Nàstic ha de triar ara entre ser Dave Grohl o Krist Novoselic. Entre fer una comanda a una botiga de mobles i resar perquè acabi arribant a temps, o bé agafar quatre taules i muntar ell mateix la calaixera que li falta per completar l’habitació.

De moment, a cinc jornades per al final, els de Joan Carles Oliva tenen la posició d’avantatge, malgrat l’ensopegada contra el Granada. Si fan la feina que els toca i que s’havien proposat, arribar als 50 punts, no cal que estiguin pendents del que faci el Salamanca, el Las Palmas o l’equip que sigui.

Perdre aquesta pole position a tan poc temps del final, passar a dependre del que facin els altres, pot ser un pas enrere irreversible. Vet aquí la importància del partit de demà a Huelva.

Mentre arriba l’hora del matx, us deixo amb una de les cançons que va gravar Grohl tot solet en el primer àlbum dels Foo Fighters: “Big Me”.

Read Full Post »

Sang freda

Durant tota la meva joventut vaig jugar a futbol. Això significava anar quatre o cinc dies per setmana al camp, i, per tant, haver de fer molts trajectes en autobús o en metro en hores i en indrets que potser no acabaven de ser del tot segurs.
En aquella època, servidor era heavy, o almenys ho intentava. Duia samarretes negres, els cabells llargs, i tota la resta de complements que us pugueu imaginar -llevat de les canelleres i el cuir, mai m’ha agradat l’estètica Judas Priest-. Hi havia, malgrat tota la disfressa, una cosa que no podia amagar: la cara de nen empanat que encara ara, que ja he superat els 30, no em puc treure de sobre.
Això, si passes pel lloc menys indicat en el moment inoportú, passa factura. Sobretot, quan has de fer front a la la pregunta: “Ep, neng, tens hora?”. O un altre clàssic: “Tieneh cinco duricoh?”.  Ja sabies el que vindria després, l’únic que et podia salvar era la teva capacitat de reacció. Si no, eres pell, ja et podies acomiadar de la cartera, el rellotge o el que toqués, segons les necessitats dels teus amics.
Va ser en aquelles entranyables trobades quan vaig comprendre la importància de mantenir la sang freda en els moments delicats. Només si no mostraves que estaves aterrit, si mantenies la calma i pensaves ràpid, te’n podies sortir. Una solució que després vaig poder aplicar en moltes més ocasions, com per exemple, a l’hora d’examinar-me del carnet de conduir, d’intentar esgarrapar punts en un examen de la selectivitat o de passar una entrevista de feina.
Dissabte, a Vila-real, en vam veure un altre gran exemple, d’això de conservar la sang freda. El punt de penal és un indret realment maleït, que ha estat capaç de condemnar a la misèria personalitats fubolístiques de l’envergadura de Roberto Baggio (Mundial 94), Raúl (Eurocopa 2000), Pirlo i Shevchenko (Champions League del 2005), per citar-ne només uns pocs de recents.
Quan has de picar un penal, i sobretot, si és important, la porteria s’empetiteix fins a semblar d’hoquei, i el porter sembla un mentalista capaç de llegir-te la intenció quan el mires després d’haver plantat la pilota. El de dissabte, ho era, i per això, Felipe Sanchón va tenir un doble mèrit, en transformar-lo dos cops després de la gracieta de Pino Zamorano de fer-lo repetir. No era, a més, la primera vegada que feia una cosa així, ja que la temporada 2006-2007, jugant a Osca amb l’Hospitalet, ja va ser capaç de marcar després de repetir dos cops una pena màxima.

El temps dirà si el penal que va transformar Felipe al camp del Vila-real B serà o no un punt d’inflexió, però en té tota la pinta. La seva incorporació va ser polèmica per la renúncia a Álex Cruz, però el menut davanter català està demostrant que a ell, el que li agrada és jugar i que en els moments difícils és capaç de donar la cara sense cap problema, tot i estar cedit fins a final de temporada.

Felipe i la seva sang freda s’han guanyat la cançó de la setmana. “Bailaré sobre tu tumba”, dels mítics Siniestro Total. El disc en què va ser publicada té un nom que ni pintat. Ante Todo, Mucha Calma

Read Full Post »

Ja sé que faig tard, i que segurament molts de vosaltres ja haureu comprat el llibre de rigor, però m’agradaria fer unes quantes recomanacions de lectures que tracten, com a tema principal o com a element secundari, el futbol. No sigueu garrepes i recordeu que les llibreries obren tot l’any, no nomésel 23 d’abril. I, en qualsevol cas, sempre us quedaran les biblioteques, que, com diria el gran Núñez del Crackòvia, són gratis, Joan… i ens ho podem ‘permitir’…

Si teniu canalla a casa, una bona manera d’enganxar els nois a la lectura són els còmics. Els Mortadelo y Filemón dels Mundials són una autèntica delícia. Ibáñez ens en regala un cada quatre anys, fidel a la cita des de Gatolandia 74. Després d’aquell àlbum inicial, l’acció ja va passar als escenaris reals de cada cita mundialista. I, per als nostàlgics, o que tinguin el cor blaugrana, sempre es pot fer una revisió del mític Eric Castel. Molts nois de la meva generació vam somiar ser un ‘Toni’, viure a Tossa i fer un tomet en el Mazda del crac francès…

-Si sou de llegir biografies, us recomano dues lectures complementàries sobre el mite més gran que ha donat aquest esport. Yo Soy el Diego, escrit pel mateix Pelusa i Maradona, La Mano de Dios, de Jimmy Burns. Aquest últim no està gaire ben traduït, però ajuda a comprendre molts dels fenòmens extraesportius que van marcar la carrera del Diego jugador. Apassionants.

-Si us agraden més les reflexions futbolístiques, no us perdeu Futbol, una religión en busca de un Dios, un recull d’articles del desaparegut Manel Vàzquez-Montalban. Imprescindible per analitzar el component ideològic que envolta el Barça, i també els canvis que ha experimentat aquest esport, de la mà d’una ploma privilegiada. I, sisplau, no deixeu de llegir el gran mestre Enric Gonzàlez i les seves Historias del Calcio. Es prosa que frega la poesia, en què descobreixes misèries, tragèdies i curiositats d’una lliga peculiar, molt peculiar.

-Anem amb les novel·les. La que té més prestigi, probablement, és Fiebre en las gradas, de Nick Hornby, en què l’autor explica la seva obsessió amb l’Arsenal, que condiciona tota la seva vida. De fet, te l’explica a partir de la mateixa història dels ‘Gunners’ des que va anar al vell Highbury per primer cop quan només era un marrec. Un llibre una mica més difícil de digerir, amb el futbol només com a excusa, però increïblement hipnòtic és El miedo del portero ante el penalty, de Peter Handke, la història d’un porter retirat que inicia una deriva perillosa. També com a excusa, no us podeu perdre els llibres del gran Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting. Els seus personatges acostumen a ser seguidors d’un equip modest, l’Hibernians. Títols com aquest, Cola o Porno són autèntiques joies de la literatura moderna. I si voleu alguna cosa ambientada al futbol espanyol, podeu llegir Saber Perder, de David Trueba. Un dels protagonistes de la novel·la és un jugador argentí que fitxa pel Reial Madrid i pateix una dura adaptació en la seva primera experiència a Europa.

Ja ho sabeu, no teniu excusa per no llegir. Espero que us agradin les recomanacions. Jo en vaig gaudir molt, de tots aquests llibres. I com que sempre acabem amb música, avui toca una cançó que parla d’un dels protagonistes de la columna: Maradona. N’hi han fet moltes, però jo em quedo amb la que li va compondre el seu amic Andrés Calamaro.

Read Full Post »

Vida extra

En temps de crisi, com aquests, molta gent parla de recuperar l’anomenada “cultura de l’esforç”. En realitat, reclamar-la és reconèixer que en els últims anys, massa gent, i, en especial els joves, ho han tingut tot massa fàcil, en tots els àmbits, i que, en molts casos, la seva gran frustració ha estat no tenir la videoconsola de torn la mateixa setmana del seu llançament al mercat.

Curiosament, els videojocs són un indicador perfecte de com la societat ha anat rebaixant progressivament el nivell d’exigència. I parlo amb coneixement de causa, perquè ja fa més de 20 anys que, quan puc, em dedico a destrossar-me els dits amb els comandaments.

Quan jo era un marrec, els videojocs eren un repte poc menys que impossible. Acostumaven a ser llargs, molt llargs, i increïblement difícils. Al barri, per exemple, qui aconseguia acabar un “Mega Man”, o un “Ghosts and Ghouls” era considerat un autèntic ídol per la resta de la colla. Només tenies tres vides per passar-te’ls, i, en el millor dels casos, podies gravar la partida després de superar un nivell. I si no arribaves a fer-ho, i havies de marxar, tenies dues opcions: o prémer el botó de “pausa” i deixar la consola reescalfant-se a l’habitació, o l’apagaves i després tornaves a començar de zero.

Ara, en canvi, els videojocs, llevat de casos molt concrets, com els “GTA”, els “Red Dead Redemption” i coses per l’estil, són curts i el nivell de dificultat, en general, molt més baix. A banda, el jugador pot gravar la partida sempre que vulgui. I, a més, té totes les vides del món per continuar en cas que l’eliminin. I, en un cas extrem, sempre pot consultar una web de trucs per saltar-se un punt determinat que li impedeix avançar. Així donc, qui no s’acaba un videojoc és perquè no vol. No hi ha frustració, excepte en les partides online. I per això hi ha molta gent que, quan va perdent al PRO en un partit per Internet, es desconnecta, no sap entomar un “No”.

Afortunadament, hi ha aspectes de la vida que sempre han estat exigents, fins i tot cada cop una mica més. Un és el futbol. Les lligues són extremadament competitives i difícils, com un videojoc dels antics. La de Segona B, per exemple, està apassionant degut a la igualtat que hi ha a falta de cinc jornades per al final de la fase regular. I la de Segona, amb la introducció del playoff, també. Ningú no regala res, i aquest any, menys encara. El Celta, que fa dos mesos semblava ja de Primera, travessa una crisi estratosfèrica, com la que abans havia tingut el Betis. I el Rayo va desaprofitar dissabte un 3 a 0 a favor contra l’Albacete, un equip en zona de descens.

Amb aquest panorama, i encara que sembli una bestiesa, el Nàstic ha tingut molta sort en les dues últimes jornades. Ha tret un punt de sis, i malgrat això, continua tenint un partit de marge sobre el pou. Contra el Tenerife i l’Elx, això sí, vaig detectar molta angoixa, molta ansietat per marcar i per mirar de guanyar. Les cares de desesperació dels jugadors quan fallaven un gol semblaven les d’un davanter que falla el penal decisiu en la final d’un Mundial. I la reacció que van tenir quan van rebre el gol de Xumetra m’ho va acabar de confirmar. És com quan, de petit, tiraves a terra el comandament, desesperat, perquè no hi havia manera de matar el monstre final.

Faria bé Joan Carles Oliva de mirar d’apaivagar aquesta ansietat, perquè pot arribar a ser autodestructiva. I, si no, que els ho preguntin als jugadors del Tenerife. El Nàstic ha malbaratat dues vides. Només n’hi queda una. Que l’aprofiti, i que aquest dissabte jugui amb més calma a l’Alcoraz.

Per això, la cançó d’avui és d’Offspring. Es titula “Come Out And Play”. O, com va dir el gran Cruyff abans de la final de Wembley: “Sortiu i divertiu-vos”. Va funcionar.

Read Full Post »

De Pel·lícula

Sabeu qui era en Darren Matthews? No cal que ho busqueu al Google, perquè us sortirà un lluitador de wrestling que no té res a veure amb el que us vull explicar. El Darren Matthews de què parlo és un personatge de ficció d’una sèrie dels anys 90 que van emetre a Televisió Espanyola. Era l’alter ego del Gary Lineker, i la sèrie explicava, amb moltes llicències, això sí, el seu pas pel Barça i les aventures que va viure a Catalunya.

Sent generosos, direm que la qualitat del producte, sobretot pel que fa a les recreacions dels partits, era un pèl discreta. I és que, en realitat, el món del futbol encara no ha estat prou ben presentat, ni a la gran ni a la petita pantalla. A Europa, produccions com aquesta, o la lamentable “Footballer’s Wives”, que se centrava en les peripècies d’un grup de Victòries Beckham qualsevols, no han fet justícia a la passió que genera aquest esport. Una de les poques pel·lis passables és “The Damned United”, que explica la història de Brian Clough. El seu director és Tom Hooper, oscaritzat per “El discurs del rei”.

I si hem de parlar de Hollywood, més val que ho deixem córrer… la trilogia de “Goal!”, que explicava les peripècies d’un jugador que arribava a fitxar pel Reial Madrid -i amb Rutger Hauer fent de Bernd Schuster!- era per oblidar. “Vull ser com en Bechkam” no deixa de ser una faula ensucrada sobre dues nenes que volen ser futbolistes. I ja, si entrem en un terreny molt més hardcore, podem trobar joies com “Air Bud, World Pup”, en què un gossos (Golden Retriever, per a més senyes), es converteixen en autèntiques figures. Tela.

Als americans, els tira més fer pel·lícules sobre altres esports, com la boxa. N’hi ha un munt, i totes segueixen un patró semblant: el protagonista, un home bo, però ofegat per un entorn pobre, toca fons, però just abans de rendir-se, li arriba l’última oportunitat i ell, contra tot pronòstic, l’aprofita i aconsegueix triomfar a la vida. És el guió, per exemple, de “Rocky”, de “Cinderella Man”, o d’un altre fils dels Òscars d’aquest any, “The Fighter”. Originalitat al poder.

Ara que la caixa forta del Nàstic està plena de teranyines, el director general del club ha de buscar més que mai ingressos d’on sigui. I, si la trajectòria de l’equip segueix el que apunta en les últimes jornades, proposo des d’aquí que vengui un guió a Hollywood. Un grup desnonat, amb una institució en la ruïna, amb una afició crispada… i que, de mica en mica, amb la fe i la bona feina de molta gent, aconsegueix sortir del pou. Per fer el producte més americà, caldria una salvació a l’estil de la del Girona l’any passat, amb un final d’infart, però crec que tothom està d’acord en què tampoc caldria, i que una permanència a quatre jornades del final també té un regust excel·lent.

Gaudim d’aquesta recuperació progressiva de l’equip, i que duri. Gaudim de la calma, després de setmanes de soroll, amb hipòtesis de fitxatges, i fórmules matemàtiques per aconseguir la classificació.

Gaudim del silenci, ni que sigui una setmana. Depeche Mode ens fan de guia.

Read Full Post »

Futbolpèdia (I)

No hi ha res més semblant a un equip de futbol que una gran banda de rock. Es tracta d’un grup de gent amb un talent determinat, que -gairebé sempre- el mesclen bé plegats per aconseguir que una entitat col·lectiva (un club, un grup de música) tingui una personalitat pròpia. La gràcia és aconseguir-ho, i poques vegades és fàcil. La feina recau en els entrenadors i en els productors, que, sovint, són els encarregats de lluitar contra els egos i les personalitats de cadascun dels membres del grup. I n’hi ha moltes, però gairebé sempre segueixen un patró que es repeteix, almenys en els terrenys de joc. Aquí en tenim uns quants exemples:

-El jugador ‘smiley’: aquell que transita pel camp amb un somriure als llavis passi el que passi. És el típic davanter que fa cara de no assabentar-se ben bé d’on és i perquè, però si els rivals es despisten, acostumen a ser letals. Són molt irregulars i tan bon punt fan gols gairebé sense voler com es passen una bona temporada sense marcar ni tans sols les ocasions més fàcils. El Nàstic n’ha tingut un parell, últimament: Serge N’Gal i Berry Powel.  Acostumen a tenir un component exòtic, com els germans Uche.

-El ‘Pitbull’: Tant se val on juga, la característica principal d’aquest home és la seva eterna cara de pomes agres. Sempre té el nas arrufat i sembla que el futbol sigui una via d’escapament per desfogar la seva ira interior. Una mena de gimnàs, però, en comptes de pagar, ells cobren. Genaro Gatusso és l’exponent d’una raça que ha tingut noms il·lustres, com el del desaparegut Juanito, del Madrid, o Luis Enrique, del Barça. A Tarragona, Rubén Navarro -malauradament, lesionat de nou- en podria ser un bon exemple.

-El ‘Voll Damm‘: seria el nòvio perfecte per a la dona que deixa al protagonista de l’anunci d’aquesta cervesa. Un home normal, amb una cara normal, una pinta normal, un nom normal… i que acostuma a fer una feina extraordinària i molt poc valorada. Fora del terreny de joc són tan discrets i tímids que, quan hi tractes, t’agafen ganes de convidar-los a dinar a casa. Noms com els de Fernando Seoane o David Bauzá, per exemple, són casos recents que han passat pel Nàstic. A Primera, en trobem molts casos, com Antonio Tomás (Dépor), Patxi Puñal (Osasuna) o el mateix Sergio (Llevant, ex Dépor i Espanyol).

-El ‘gomines‘: És aquell jugador que sembla sortit directament d’un plató de ‘Gran Hermano’ o de la versió masculina de ‘Supermodelo’. Pentinat estrafolari, botes de colors, tatuatges i bronzejat tot l’any acostumen a ser els seus trets característics. Juguen amb un ull posat en la graderia, pendents de l’aprovació general de les seves jugades, i solen tenir una alta concepció d’ells mateixos. Aquest grup es pot dividir en dos subgrups: els ‘Llongueras’, és a dir, els que malgrat tot no deixen de tenir certa classe, i els de la Gomina ‘Giorgi’, que és un voler i no poder. Permeteu-me que aquí no posi exemples, cadascú que pensi en qui vulgui.

La classificació podria seguir, i prometo fer-ne una segona part, però, com que no vull abusar, ho deixo aquí, de moment. No sé de quin tipus serà el substitut de Borja Viguera, però el que sí que és clar és que, sigui com sigui, haurà de rendir des del primer minut per ajudar un equip en quadre a la davantera.

Per això, la cançó d’avui és “Come As You Are”, de Nirvana. Vine tal com ets, però en definitiva, vine ja. Et juro que no tinc cap pistola…

xbup4h

Read Full Post »

Older Posts »