Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Futbol’ Category

 
Hi ha situacions per a les quals, tot i viure-les a diari, l’ésser humà no sembla preparat. Coincidir amb veïns en un viatge amb ascensor n’és una. Tots dos -o tres, o els que siguem- callem, ens mirem les ungles, juguem amb les claus, clavem la mirada al sostre… Sembla que la situació ens transformi en éssers unicel·lulars, incapaços de coordinar la parla amb, posem per cas, la respiració. És curiós, perquè només dos temes semblen capaços de trencar el gel: el temps i el futbol. Comentar que fa fred al mes de desembre o que fa calor al juliol es converteix en un ferro roent al qual ens agafem amb passió, només igualat per la possibilitat de comentar els últims fitxatges o el partit del cap de setmana del nostre equip.
 
Ara que s’acaba la temporada, en els trajectes amb ascensor, podrem parlar de dues coses: de si fa o no fa calda, i de les novetats i rumors del mercat de fitxatges. Tothom en té una opinió, perquè, com algú va escriure fa poc, vivim en un país en què tothom, a banda de tenir una professió, és meteoròleg i entrenador de futbol. És curiós, perquè tot i això, no conec ningú que n’hagi encertat una de quinze.
 
Fer els fitxatges, la planificació esportiva d’un equip, s’assembla bastant a una travessa. Se suposa que qui la fa en sap, però hi intervenen molts elements que ho converteixen en una tasca imprevisible. Per exemple, moltes vegades, omplim una casella amb el cor,  més que no pas amb el cap, i posem el resultat que ens agradaria que passés, més que el que s’acabarà produint finalment, encara que ho intuïm.
 
Analitzant com ha anat la temporada al Nàstic, sembla evident que la travessa de la planificació esportiva ha tingut dues fases ben diferenciades: la que es va fer amb el cor, a l’estiu, i la que s’ha fet mirant d’anar sobre segur, a l’hivern. En acabar el curs passat, es va apostar per la continuïtat de Luis César, tot i que el tram final de Lliga havia estat més que discret. Va pesar més el respecte i l’agraïment del club i l’afició envers el gallec que no pas els números que havia aconseguit al capdavant de l’equip. I amb els jugadors, va passar tres quarts del mateix: es van concedir noves oportunitats a alguns que no havien rendit prou -amb l’esperança que milloressin les seves prestacions- i es van fitxar homes que ja venien de no fer, precisament, la seva millor temporada, amb l’esperança de recuperar-los.
 
Després, a l’hivern, i amb la necessitat de redreçar el rumb, es va fer una aposta més realista, encara que això signifiqui haver de fer una despesa extra. Com quan a les travesses fas un triple: saps que l’encertaràs segur, però també que et sortirà molt més car.
 
I així va ser: els resultats de l’equip amb les noves incorporacions -des del canvi a la banqueta fins a la incorporació de Virgili, passant pels Bergantiños, Felipe, Tuni i Viguera- van millorar molt, a canvi, molt em temo, d’empitjorar encara més uns números de tresoreria que ja feien feredat.
 
Per això, en aquestes setmanes que venen, els responsables de confegir el Nàstic 2011-2012 hauran de filar ben prim i establir el difícil equilibri entre cor i cap, entre estalvi i bona voluntat, d’una banda, i jugadors contrastats i en forma, de l’altra. I, per tot plegat, serà important que les negociacions comencin ja mateix i es portin amb discreció, perquè ja se sap que aquest és un valor clau per no cridar l’atenció d’altres equips i fer augmentar el preu de les fitxes.
 
Esperarem esdeveniments, que tot això no ha fet més que començar. Per si de cas, un recordatori en forma de cançó dels Queen Of The Stone Age: “The lost art of keeping a secret”. Com diu la tornada: facis el que facis, no ho expliquis a ningú.
 
 

Read Full Post »

Probablement, una de les pel·lícules que hagi més cops en la meva vida sigui “Teen Wolf”, aquella comèdia juvenil del Michael J. Fox que aquí es va traduir amb un títol tan trist com “De Pelo en Pecho”. La tenia gravada en VHS, i molts dissabtes al matí el meu germà i jo ens la posàvem per passar l’estona.

La pel·li ens encantava a tots dos, no ho negaré. La barreja psicodèlica de trama clàssica d’institut americà -noi tímid i poc espavilat que s’enamora d’una noia popular- amb el bàsquet i, sobretot, amb homes llop de pa sucat amb oli (semblaven més ossets de peluix que no pas una altra cosa) era hipnòtica per a un nano de 10 anys.

Una de les escenes que més em va impactar, però, és d’abans que Michael J. Fox culmini la seva primera transformación en llop. Concretament, és de quan n’està patint els primers senyals, els primers símptomes. El marrec vol comprar un barril de cervesa, però encara no té l’edat legal per fer-ho. L’encarregat del celler li demana el carnet, i, quan li diu que no n’hi pot donar, el bo de l’Scott Howard s’empipa, planta cara, se li posen els ulls vermells i, amb una veu molt profunda, diu: “He dicho que me dé un barril de cerveza“. L’encarregat recula, s’espanta i, finalment, li dóna el barril.

Diumenge, quan tornava a casa després de presenciar al Nou Estadi un partit que trigaré molt de temps en oblidar, no em podia treure aquesta imatge del cap. I sembla que no hagi de tenir cap relació amb el Nàstic-Betis, però sí. En té, i molta.

Diumenge, l’equip semblava el Michael J. Fox. Volia el premi dels tres punts, el barril de cervesa, però qui semblava tenir tota l’autoritat per donar-l’hi o no era el Betis. En el moment en què els andalusos van treure Emanà i van empatar el partit, semblava que tot estava perdut, que els grana quedarien en mans del destí, o del Salamanca, en qualsevol cas.

Però aquells últims 10 minuts… la sensació que vam viure al camp va ser indescriptible. L’empenta del públic, l’ambició dels jugadors i la sensació d’ara o mai es van ajuntar per empènyer l’equip cap a la victòria. Al Nàstic se li van enrogir els ulls, i va demostrar que volia, que necessitava els tres punts tant com seguir respirant. El Nàstic -i dic Nàstic perquè en aquest concepte s’hi inclou molta més gent que els 11 jugadors que eren al camp- es va transformar en Scott Howard. Un equip que estava mort va ressucitar. I el millor, com va dir després Joan Carles Oliva, va ser la manera en què ho havia fet. Amb una imatge espectacular, d’unió, de fe en les seves possibilitats, i de voluntat d’arribar al final del camí. Morir ofegats a només uns metres de la costa després de tantes setmanes nedant contra corrent no entra dins dels plans d’aquesta gent.

No crec que pugui oblidar els crits que vaig fer per celebrar el gol mentre m’abraçava als companys de la premsa que érem a la banda, patint com qualsevol seguidor, pendents d’un partit que ja ha entrat en la història del club.

No se m’acut cap altra cançó que “The Eye Of The Tiger”, del Grup Survivor, per fer de banda sonora d’aquest moment tan especial que vam viure diumenge. Va ser la mirada d’ambició i orgull, de tigre o de llop, tant se val, que vaig veure en els jugadors grana, la que va fer que l’equip quedi ara tan a prop de mantenir la categoria.

Read Full Post »

Futbolpèdia (II)

Si fa unes setmanes vam fer una tipologia de jugadors segons el seu caràcter, avui en farem una altra, però basada en el seu rendiment sobre la gespa, més enllà de criteris estètics, o d’actitud.

En podríem trobar mil, però a mi se n’acudeixen uns quants.

-El jugador “Cava”. Acostuma a ser davanter, o migcampista ofensiu. És com les ampolles que destapen els guanyadors dels grans premis: escumós, efervescent, però que té un efecte limitat i s’esbraveix de seguida. Com aquesta beguda, té més bon gust a les postres -a les acaballes del partit, vaja- que d’entrada, amb el vermut. Un exemple ben clar el vam tenir amb el mític Serge N’Gal. Quan era titular, gairebé ni se’l veia. Ara bé, sortint des de la banqueta, va salvar més d’un puntet per al Nàstic.

El “Gran Reserva”. Aquest és un vi de categoria, tant se val quan l’obris: sempre quedaràs bé amb ell a taula, i a sobre, amb els anys, guanya i guanya. A Tarragona, en els últims anys, n’hem tingut tres al celler. Antoni Pinilla, Moisés García i Fernando Morán. Són jugadors amb classe, amb una actitud exemplar i que des del primer dia fan gaudir al gourmet del bon futbol.

El “Lost in Translation”. És un fitxatge estranger, poc conegut, i amb la mateixa cara de despistat que feia en Bill Murray a la pel·li. Només sap dir quatre coses en català o castellà i al camp, aquesta descol·locació queda reflectida en actuacions més aviat discretes. La seva trajectòria acostuma a ser breu, d’entre sis mesos i un any, a tot estirar. Pel Nou Estadi han desfilat grans figures com Tobias Grahn, Sebas Chabaud i Nebjosa Marinkovic, entre molts altres.

L'”Increïble Hulk”. Sembla poca cosa, un jugador d’aquells que en principi no han de tenir gaire protagonisme, però, com feia en Bruce Banner, es transforma, creix, i es converteix en un autèntic monstre, ple de força. Pape Diop o Jordi Alba en són exemples. Aquests també duren poc al club, però  perquè fan el salt a una categoria superior. En el millor dels casos, deixaran un bon grapat d’euros en concepte de traspàs.

L'”Euríbor”. És un jugador de qui tothom pensa que ja ha tocat fons, que està acabat, però que, de sobte, i sense que sembli tenir cap explicació racional, el seu rendiment comença una tendència a l’alça que serà difícil de frenar, i al final acabarà assolint un nivell semblant, o fins i tot superior, al de la seva millor època. Com Jandro, que després del seu discret pas pel Nàstic i de ser acomiadat per l’Elx, ha sorprès tothom amb una temporada excepcional al Girona.

El “Locomotora”. És un jugador important, de renom, però que, després d’un temps parat, ja sigui a una estació d’enllaç o als tallers, per culpa d’una avaria, ha de ser dels que tirin del grup. És una d’aquelles andròmines de vapor, que semblen rovellades, que els costa arrencar, que alguns ja voldrien dur a desballestar… però amics, quan agafen velocitat de creuer són una autèntica joia. Ara, el Nàstic en té una, de locomotora de col·leccionisme. Es diu Tuni, i després d’un parell de mesos de posada a punt discreta però tenaç, promet deixar grans detalls d’aquí a final de temporada. A Osca ja va ser dels millors de l’equip. I s’ho mereix, després del calvari que va passar l’últim any per culpa de les lesions.

Tuni podria ser el protagonista de la cançó d’avui. Rock N’Roll Train. Dels AC/DC.

Read Full Post »

Us hi heu fixat, que en la gran majoria de casos, els primers discos d’una banda són els seus millors treballs? Tenen frescor, aporten quelcom que és nou i, tot i que en molts casos encara no tenen un estil gaire polit, la seva actitud supleix qualsevol mancança. L’arribada d’aquests grups, fins i tot, pot donar lloc a nous moviments, a nous gèneres, que molts altres intentaran imitar o superar.

Després d’aquest petit terrabastall inicial, el repte de les bandes és consolidar-se, superar-se a ells mateixos, per evitar caure en l’autoparòdia, la complaença, l’avorriment… o les tres coses alhora.

Fent una petita recerca random pel meu cap, em vénen noms com els dels Crash Test Dummies, els Bush, els Jet, els Evanescence, o els Darkness, entre molts altres exemples. Grups que van tenir un boom amb els seus primers treballs i que després, si bé han continuat publicant discos, ja no han tingut cap repercussió semblant. Coses que passen.

El món del futbol també té aquest component de consum ràpid de la música. Ens encanta descobrir nous talents i que els jugadors més joves en enlluernin amb actuacions sorprenents. Cada temporada, sentim a parlar d’algun “Nou Maradona”, “Nou Ronaldo”, “Nou Van Basten”… si fins i tot l’altre dia vaig llegir que “Neymar és el nou Robinho”! Aquests esquemes es reprodueixen any rere any, i és molt divertit consultar l’hemeroteca per descobrir què se n’ha fet, al cap d’unes quantes temporades, de totes aquelles promeses que en el seu dia van generar milers de titulars.

Al Nàstic, aquest cap de setmana, dos joves jugadors, Álvaro Rey i Eloi Gila, van tenir una actuació destacada. Rey va ser, amb diferència, el millor del duel contra el Tenerife. Els seus dríblings des de la banda dreta van generar un bon grapat d’ocasions, i l’ex del Betis B semblava infinitament superior a qualsevol defensa del Tenerife. Gila ja fa setmanes que és un bon revulsiu per a la davantera. És tot força, grapa i caràcter. I té la capacitat de crear sensació de perill.

Dissabte, la graderia del Nou Estadi va trempar amb dos nois que van començar la temporada al filial, i que estan aixecant bones expectatives. Són joves, atrevits i valents, però com va dir el mateix Oliva, referint-se a Rey, el que cal és mantenir aquest nivell, demostrar que no són flor d’un dia.

El mèrit no és col·locar un parell de singles a les llistes de més venuts. El mèrit és mantenir-s’hi durant tota una carrera. Per això, de bandes com els Metallica, els Iron Maiden, els R.E.M. o els AC/DC n’hi ha ben poques, i tenen un públic tan i tan fidel. Per seguir millorant, Rey, Gila i la resta de gent jove que demana pas des del filial, ho tenen ben fàcil: només han de fixar-se en un company de vestidor que ja fa quinze anys que és un professional del futbol,  cada dia més respectat i admirat, i que ara, malauradament, estarà un mes de baixa.

Fernando Morán és un vell rocker en un món de productes de consum ràpid. Per això, en el seu honor, la cançó d’avui és d’un altre músic de llarg recorregut. Dave Grohl, amb els Foo Fighters, va dedicar el seu “My Hero” a la gent normal i ordinària que, com el protagonista del videoclip, no defalleix en allò que es proposa.

Read Full Post »

Europa

No fa pas tant, al mes de gener, els futbolistes professionals van amenaçar d’anar a la vaga per reivindicar el conveni que havien firmat amb la Lliga de Futbol Professional i, de passada, per reclamar que els clubs es posessin al dia en els pagaments. Llavors, la LFP va posar el crit al cel, i, entre els arguments que va exposar, va dir que aquesta jornada, que finalment es va acabar jugant, seria gairebé impossible de recuperar en un calendari molt atapeït.

Doncs que algú m’expliqui com ha pogut canviar tant la cosa perquè siguin era els mateixos patrons -la LLiga- els que proposin una setmana d’aturada de la competició. El que abans semblava poc menys que la fi del món, ara és un mal menor, un preu a pagar per les seves reivindicacions.

Exigeixen més diners de l’Estat per les travessses, acotar molt més el dret a la informació. És a dir, que s’ha acabat que les teles ofereixin resums amb tots els gols de franc, i les ràdios haurien de pagar per transmetre in situ els partits. La demanda estrella, ja ho sabeu, és acabar amb el decret que estipula un partit en obert cada setmana en funció de la llei de l’interès general.

D’arguments, no els en falten. Diuen que cap de les lligues més potents d’Europa tenen partits en obert. I tenen raó. I diuen que aquesta situació anòmala els provoca deixar dingressar diners. I també tenen raó.

Ara bé, si ens volem emmirallar en Europa, que sigui per a tot. Perquè aquí, un club pot deure milions d’euros, i fins i tot entrar en llei concursal sense rebre cap sanció a canvi, mentre que a Anglaterra, això es penalitza amb punts i la impossibilitat de jugar a Europa. Li ha passat al Portsmouth, o al Crystal Palace, per exemple. Tampoc parlen del repartiment d’aquests milions que es guanyen gràcies als drets televisius. Seguint amb Anglaterra, allà la negociació és col·lectiva, i les diferències d’ingressos entre equips no són tan altes com a la Lliga Espanyola. Ah, i allà, el calendari, el publiquen sencer abans de començar la competició. Aquí, amb sort, els horaris se saben amb 10 dies d’antel·lació.

Un capítol a banda és el del deute amb Hisenda. Algú recorda els dos plans de sanejament dels clubs? L’últim va ser als anys 90, i va desembocar en la creació de les Societats Anònimes Esportives, que teòricament havien d’acabar amb tot això. Doncs bé, després de gairebé 20 anys, els deutes amb l’Estat -és a dir, amb el contribuent, amb cadascú de nosaltres- és astronòmic.

Si som europeus, siguem-ho per a tot. Tanquem el futbol en obert, d’acord, però complim la llei. I siguem justos amb els pobres ingenus que han seguit les normes i han competit en condicions d’inferioritat. L’únic cop que es va intentar una cosa semblant va ser l’estiu del 95, amb el descens fantasma del Celta i el Sevilla, que va acabar amb el nyap de la Lliga de 22 que encara s’arrossega a la Segona Divisió.

Llavors, l’argument que es va donar -també des de molts mitjans de comunicació- que les aficions no es mereixin pagar per la ineptitud dels dirigents. I aquí, precisament, és on rau el verí de tot plegat. O negoci, o qüestió sentimental. Tot plegat, a aquestes alçades, ja sembla molt clar. Ara, només cal treure’s la careta d’una vegada.

La cançó d’avui: parlant de sentiments, “Feelings”, però en comptes de la versió original, la que van fer els Offspring l’any 1998.

No van fer cap vídeoclip, així que us deixo un muntatge una mica freaky

Read Full Post »

Ozzy Osbourne és una autèntica llegenda. Els més joves potser només el coneixen d’aquell “reality” devastador que va protagonitzar amb la seva família per a l’MTV, en què semblava un pobre penjat, un titella dels seus fills i de la seva dona, però es tracta d’una de les personalitats més importants en la història del rock dur.

Osbourne és, ni més ni menys, que el cantant i “frontman” dels Black Sabbath. Un grup que es considera el pare de totes les branques i subgèneres en què ha acabat derivant la música heavy.

El bo de l’Ozzy va tenir una joventut un pèl massa esbojarrada i, fins i tot, el van acomiadar del grup. La seva dona va començar a exercir de mànager i va aconseguir redreçar la seva carrera, amb èxits en solitari com la mítica “Crazy Train”, que té un dels millors “riffs” de la història. Però el veritable èxit de l’Ozzy eren els seus concerts. L’espectacle que muntava era majúscul. La seva especialitat era escapçar animals vius a dalt de l’escenari. Ho va fer dos cops, amb un colom i un rat-penat. Eren els anys 80, quan la provocació era quelcom més que dur un vestit fet de filets de carn.

Però, escàndols a banda, una de les principals qualitats de l’Ozzy era que li encantava donar oportunitats a les bandes que començaven. Així, els Metallica, els Motörhead i els Mötley Crüe, per exemple, van poder anar de gira amb el monstre, i donar-se a conèixer al gran públic.

El problema dels teloners de l’Ozzy, en tot cas, és que si l’artista principal tenia el dia, ni la seva millor actuació els podia salvar de l’anonimat. I és que per alguna cosa ells, al cap i a la fi, eren la banda convidada.

Dissabte, al Nàstic li va passar una cosa semblant. Era el convidat en un concert que sabia que veuria molta gent. La banda principal era un Barça B que, quan toca afinat, és una màquina perfecta, capaç d’eclipsar qualsevol equip de la categoria, però que si no està entonat pot catapultar a l’estrellat el seu teloner.

Malauradament, ni la pluja, ni l’estat del terreny de joc ni la voluntat dels 500 aficionats que es van desplaçar al Mini van poder impedir el recital d’uns cadells que, quan volen, mosseguen com a lleons. Al Nàstic li va tocar ser el teloner trist, que mentre toca veu com el públic xerra i se’n va a la barra. Va ser l’espàrring que encaixa els cops sense protestar gaire i, en acabar el combat, felicita el pes pesant per l’elegància dels seus cops.

Aquesta setmana, a Oliva li toca treure el millor de la seva faceta de psicòleg: si els jugadors entenen que el partit del Mini no era de la seva guerra, se sabran sobreposar ràpid a la pallissa de Barcelona. Però si s’hi capfiquen, la factura, o els “danys col·laterals”, com en deia el mateix entrenador, poden fer molt de mal.

Veurem què passa diumenge contra el Numància. Mentrestant, us deixo amb Ozzy Osbourne i el seu “Crazy Train”.

]

Read Full Post »

Hi ha dies en què, no saps ben bé per què, tot va rodat sense que t’ho acabis de merèixer. El típic dia en què fas el ronso més del compte al llit, i que quan ets capaç de llevar-te, t’encantes cinc minuts sota l’aigua calenta de la dutxa. Saps que arribaràs tard a la feina, però no t’importa. La sorpresa arriba quan agafes el cotxe i resulta que l’embús de cada matí, aquell dia, ha desaparegut com per art d’encanteri. I després, en comptes de passar-te els vint minuts habituals fent voltes buscant aparcament, el cel t’envia un regal en forma de vehicle que se’n va just davant de la porta de l’oficina en la primera passada.

Aquell dia, tot va de cara, i la feina et llueix més del normal. Et trobes amb confiança, i desitjaries que la ratxa no s’acabés mai. Però la gràcia és saber assaborir el moment i ser conscient que no sempre tindràs els astres alineats.

El Nàstic, en una setmana, ha viscut una situació semblant. Dimecres passat, a Xerez, va fer una primera part espessa, dolenta, “com per escanyar algú”, tal com va reconèixer el mateix Joan Carles Oliva. Mereixia perdre per tres gols, com a mínim, però l’equip va tenir tota la sort que li havia faltat durant la resta de temporada. El gol de Powel i el golarro de Sanchón van demostrar que, per al Nàstic, Jerez és una ciutat amb un gust dolç, molt dolç.

I dissabte, contra el Cartagena, la primera part va ser bona, però a la segona l’equip va jugar amb foc, fins que un petit gran jugador anomenat Morán va fer un gol que els que el vam veure en directe trigarem a oblidar. Morán és d’aquelles persones que es mereixen el millor a la vida. El dia que es retiri, que espero que trigui força en arribar, el futbol perdrà un dels últims personatges autèntics, d’aquells que encara juguen amb botes negres, que no porten pentinats estranys i que saben, en definitiva, en quin món viuen més enllà dels estadis, de la gomina i de les càmeres de televisió.

El Nàstic està en estat de gràcia. Es troba en un d’aquells moments en què tot és maco, tot va rodat, i ho ha d’aprofitar, perquè el tall a la part baixa de la classificació s’acabarà produint més aviat que tard. I, si ara accelera i aconsegueix enllaçar un parell de victòries més, l’objectiu de la temporada estarà molt a l’abast.

Per això, la cançó de la setmana és un clàssic de Queen, que no cal ni traduir: “Don’t stop me now”. Accelera i gaaaaaas a fons!

Read Full Post »

Older Posts »