Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2011

L’embarcada

En l’argot de les redaccions, una embarcada és quan el teu cap t’envia a cobrir un acte que, o bé no és un tema que tractis habitualment; o bé és un esdeveniment extraordinari que requereix molt d’esforç, ja sigui en hores de feina, en desplaçament o per les condicions en què et toca treballar.

Com sabeu, habitualment segueixo la informació del Nàstic. Una feina que em permet tenir uns hàbits i unes rutines que em fan la vida més fácil. Habitualment, però, al cap de l’any, me’n cauen unes quantes, d’embarcades, que més o menys ja tinc controlades: el Ral·li Catalunya, per exemple, n’és una de fixa. Llevar-te a les quatre de la matinada per fer un reportatge sobre l’ambient de públic en el primer tram de la competició, carregant muntanya amunt un trípode que pesa un imperi no és una cosa que faci gaire gràcia, creieu-me.

Fa gairebé dos anys, vaig rebre una altra embarcada. La missió era cobrir la sortida de l’etapa de la Vuelta a Espanya des de Tarragona i entrevistar un corredor de Valls que, després de molts anys de picar pedra, s’estava fent un nom en el pilot internacional. Un tal Xavi Tondo.

Acostumat com estic al tracte amb futbolistes –la majoria dels quals veu la premsa com una nosa, com el peatge necessari en el camí de la fama-, vaig localitzar-lo el dia abans, per concretar la trobada. Em va sobtar la seva predisposició, la seva alegria i l’amabilitat en el tracte amb un desconegut que pretenia parlar amb ell just abans de prendre la sortida. L’endemà, va complir la seva paraula –aquella que moltes vegades els futbolistes trenquen a última hora perquè els canvia l’humor- i em va atendre. I no només això, sinó que em va captivar per la seva bonhomia.

Aquell dia em vaig fer de Xavi Tondo. I, arran de la trobada, vaig anar seguint amb alegria els seus èxits professionals, que li arribaven després de molts anys de picar pedra en equips de segona fila. Era just.

Ahir, la notícia de la tragèdia que arribava des de Granada em va deixar glaçat. I més encara quan vaig rebre una de les pitjors embarcades que et poden tocar: cobrir els actes de dol, parlar amb la gent que se l’estimava i que encara se’n fa creus de la fatalitat que se l’ha endut. Això sí que realment és una embarcada. I de les grosses.

Avui, m’ha costat molt treballar. Hi ha periodistes que el dolor i la sang els motiven, els empenyen. A mi, em provoquen l’efecte contrari.

Passi el que passi en les dues últimes jornades de Lliga a Can Nàstic, tragèdies com les de Tondo ens recorden que molt sovint en fem un gra massa, de l’esport en general, i del futbol en particular. Que la vida és molt més important que un partit, o una Lliga, o una Champions. Com a molt, ajuden a viure-la amb més alegria, però res més. Tothom canviaria qualsevol títol o fita esportiva del seu equip, o de la seva selecció, per tenir al costat aquell amic o familiar que ja no hi és.

Per això, i mentre arriba el desenllaç en la lluita pel descens, en el frec a frec espectacular amb el Salamanca per la permanència, la cançó d’avui va dedicada a Xavier Tondo. Un escalador que ha arribat al cel massa aviat. “Tears In Heaven” de l’Eric Clapton.

Anuncis

Read Full Post »

Probablement, una de les pel·lícules que hagi més cops en la meva vida sigui “Teen Wolf”, aquella comèdia juvenil del Michael J. Fox que aquí es va traduir amb un títol tan trist com “De Pelo en Pecho”. La tenia gravada en VHS, i molts dissabtes al matí el meu germà i jo ens la posàvem per passar l’estona.

La pel·li ens encantava a tots dos, no ho negaré. La barreja psicodèlica de trama clàssica d’institut americà -noi tímid i poc espavilat que s’enamora d’una noia popular- amb el bàsquet i, sobretot, amb homes llop de pa sucat amb oli (semblaven més ossets de peluix que no pas una altra cosa) era hipnòtica per a un nano de 10 anys.

Una de les escenes que més em va impactar, però, és d’abans que Michael J. Fox culmini la seva primera transformación en llop. Concretament, és de quan n’està patint els primers senyals, els primers símptomes. El marrec vol comprar un barril de cervesa, però encara no té l’edat legal per fer-ho. L’encarregat del celler li demana el carnet, i, quan li diu que no n’hi pot donar, el bo de l’Scott Howard s’empipa, planta cara, se li posen els ulls vermells i, amb una veu molt profunda, diu: “He dicho que me dé un barril de cerveza“. L’encarregat recula, s’espanta i, finalment, li dóna el barril.

Diumenge, quan tornava a casa després de presenciar al Nou Estadi un partit que trigaré molt de temps en oblidar, no em podia treure aquesta imatge del cap. I sembla que no hagi de tenir cap relació amb el Nàstic-Betis, però sí. En té, i molta.

Diumenge, l’equip semblava el Michael J. Fox. Volia el premi dels tres punts, el barril de cervesa, però qui semblava tenir tota l’autoritat per donar-l’hi o no era el Betis. En el moment en què els andalusos van treure Emanà i van empatar el partit, semblava que tot estava perdut, que els grana quedarien en mans del destí, o del Salamanca, en qualsevol cas.

Però aquells últims 10 minuts… la sensació que vam viure al camp va ser indescriptible. L’empenta del públic, l’ambició dels jugadors i la sensació d’ara o mai es van ajuntar per empènyer l’equip cap a la victòria. Al Nàstic se li van enrogir els ulls, i va demostrar que volia, que necessitava els tres punts tant com seguir respirant. El Nàstic -i dic Nàstic perquè en aquest concepte s’hi inclou molta més gent que els 11 jugadors que eren al camp- es va transformar en Scott Howard. Un equip que estava mort va ressucitar. I el millor, com va dir després Joan Carles Oliva, va ser la manera en què ho havia fet. Amb una imatge espectacular, d’unió, de fe en les seves possibilitats, i de voluntat d’arribar al final del camí. Morir ofegats a només uns metres de la costa després de tantes setmanes nedant contra corrent no entra dins dels plans d’aquesta gent.

No crec que pugui oblidar els crits que vaig fer per celebrar el gol mentre m’abraçava als companys de la premsa que érem a la banda, patint com qualsevol seguidor, pendents d’un partit que ja ha entrat en la història del club.

No se m’acut cap altra cançó que “The Eye Of The Tiger”, del Grup Survivor, per fer de banda sonora d’aquest moment tan especial que vam viure diumenge. Va ser la mirada d’ambició i orgull, de tigre o de llop, tant se val, que vaig veure en els jugadors grana, la que va fer que l’equip quedi ara tan a prop de mantenir la categoria.

Read Full Post »

L’any 1992, Dave Grohl es podia considerar un tio amb sort. Feia dos anys que havia entrat com a nou bateria als Nirvana, i el primer treball que havia gravat amb la banda, Nevermind, desbancava el Dangerous de Michael Jackson de la llista de discos més venuts, la Billboad. El disc, a més, es va convertir immediatament en un mite, una de les obres més importants del tram final del segle XX.

Les coses, per tant, no li podrien anar millor al bo del Dave, que, a més, no s’havia de preocupar de suportar el pes de la fama. El compositor, cantant i líder del grup, Kurt Cobain, s’enduia totes les mirades, les crítiques i la responsabilitat de concedir entrevistes, mentre ell, que ja era un gran músic, podia permetre’s el luxe de crear les seves pròpies cançons i guardar-les en un calaix. Vivint a l’ombra de Cobain, tot era molt fàcil.

Però un bon dia de 1994, després d’haver parit un altre disc, In Utero, i amb els Nirvana gaudint plenament d’un estatus de figures mundials, Cobain va tenir la feliç idea de volar-se el cap amb una escopeta. Llavors, Dave Grohl i l’altre component del grup, Krist Novoselic, van haver de triar: continuar endavant en el món de la música, o dedicar-se a viure de rendes, dels royalties que generava el grup i dependre de l’habilitat dels seus advocats per conservar-ne la part que els pertocava.

Novoselic va triar aquesta segona opció i, llevat de petites aparicions en projectes secundaris, no ha tornat a tenir contacte amb la música. En canvi, Dave Grohl va posar fil a l’agulla i va decidir donar sortida a totes les cançons que tenia al cap. Com que volia girar full al més aviat possible, es va tancar a un estudi i va tocar ell solet tots els instruments dels dotze temes que va tenir l’àlbum de debut dels Foo Fighters, que després acabaria convertint en una autèntic grup.

16 anys després d’allò, els Foo Fighters són una de les bandes de rock més grans dels Estats Units.

Que la teva carrera depengui únicament de tu és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona, un grup… o un equip de futbol. És més còmode que algú faci la feina per tu, és evident, però això, al final, o surt més car, o, el que és pitjor, no surt. A banda, és clar, de la satisfacció personal que et queda després d’haver aconseguit per tu mateix un objectiu. Ni que sigui muntar un moble de l’Ikea amb les teves mans: sues, maldes i maleeixes tota la mitologia nòrdica, però si te’n surts, la prestatgeria fins i tot sembla més maca.

El Nàstic ha de triar ara entre ser Dave Grohl o Krist Novoselic. Entre fer una comanda a una botiga de mobles i resar perquè acabi arribant a temps, o bé agafar quatre taules i muntar ell mateix la calaixera que li falta per completar l’habitació.

De moment, a cinc jornades per al final, els de Joan Carles Oliva tenen la posició d’avantatge, malgrat l’ensopegada contra el Granada. Si fan la feina que els toca i que s’havien proposat, arribar als 50 punts, no cal que estiguin pendents del que faci el Salamanca, el Las Palmas o l’equip que sigui.

Perdre aquesta pole position a tan poc temps del final, passar a dependre del que facin els altres, pot ser un pas enrere irreversible. Vet aquí la importància del partit de demà a Huelva.

Mentre arriba l’hora del matx, us deixo amb una de les cançons que va gravar Grohl tot solet en el primer àlbum dels Foo Fighters: “Big Me”.

Read Full Post »

Sang freda

Durant tota la meva joventut vaig jugar a futbol. Això significava anar quatre o cinc dies per setmana al camp, i, per tant, haver de fer molts trajectes en autobús o en metro en hores i en indrets que potser no acabaven de ser del tot segurs.
En aquella època, servidor era heavy, o almenys ho intentava. Duia samarretes negres, els cabells llargs, i tota la resta de complements que us pugueu imaginar -llevat de les canelleres i el cuir, mai m’ha agradat l’estètica Judas Priest-. Hi havia, malgrat tota la disfressa, una cosa que no podia amagar: la cara de nen empanat que encara ara, que ja he superat els 30, no em puc treure de sobre.
Això, si passes pel lloc menys indicat en el moment inoportú, passa factura. Sobretot, quan has de fer front a la la pregunta: “Ep, neng, tens hora?”. O un altre clàssic: “Tieneh cinco duricoh?”.  Ja sabies el que vindria després, l’únic que et podia salvar era la teva capacitat de reacció. Si no, eres pell, ja et podies acomiadar de la cartera, el rellotge o el que toqués, segons les necessitats dels teus amics.
Va ser en aquelles entranyables trobades quan vaig comprendre la importància de mantenir la sang freda en els moments delicats. Només si no mostraves que estaves aterrit, si mantenies la calma i pensaves ràpid, te’n podies sortir. Una solució que després vaig poder aplicar en moltes més ocasions, com per exemple, a l’hora d’examinar-me del carnet de conduir, d’intentar esgarrapar punts en un examen de la selectivitat o de passar una entrevista de feina.
Dissabte, a Vila-real, en vam veure un altre gran exemple, d’això de conservar la sang freda. El punt de penal és un indret realment maleït, que ha estat capaç de condemnar a la misèria personalitats fubolístiques de l’envergadura de Roberto Baggio (Mundial 94), Raúl (Eurocopa 2000), Pirlo i Shevchenko (Champions League del 2005), per citar-ne només uns pocs de recents.
Quan has de picar un penal, i sobretot, si és important, la porteria s’empetiteix fins a semblar d’hoquei, i el porter sembla un mentalista capaç de llegir-te la intenció quan el mires després d’haver plantat la pilota. El de dissabte, ho era, i per això, Felipe Sanchón va tenir un doble mèrit, en transformar-lo dos cops després de la gracieta de Pino Zamorano de fer-lo repetir. No era, a més, la primera vegada que feia una cosa així, ja que la temporada 2006-2007, jugant a Osca amb l’Hospitalet, ja va ser capaç de marcar després de repetir dos cops una pena màxima.

El temps dirà si el penal que va transformar Felipe al camp del Vila-real B serà o no un punt d’inflexió, però en té tota la pinta. La seva incorporació va ser polèmica per la renúncia a Álex Cruz, però el menut davanter català està demostrant que a ell, el que li agrada és jugar i que en els moments difícils és capaç de donar la cara sense cap problema, tot i estar cedit fins a final de temporada.

Felipe i la seva sang freda s’han guanyat la cançó de la setmana. “Bailaré sobre tu tumba”, dels mítics Siniestro Total. El disc en què va ser publicada té un nom que ni pintat. Ante Todo, Mucha Calma

Read Full Post »