Us hi heu fixat, que en la gran majoria de casos, els primers discos d’una banda són els seus millors treballs? Tenen frescor, aporten quelcom que és nou i, tot i que en molts casos encara no tenen un estil gaire polit, la seva actitud supleix qualsevol mancança. L’arribada d’aquests grups, fins i tot, pot donar lloc a nous moviments, a nous gèneres, que molts altres intentaran imitar o superar.
Després d’aquest petit terrabastall inicial, el repte de les bandes és consolidar-se, superar-se a ells mateixos, per evitar caure en l’autoparòdia, la complaença, l’avorriment… o les tres coses alhora.
Fent una petita recerca random pel meu cap, em vénen noms com els dels Crash Test Dummies, els Bush, els Jet, els Evanescence, o els Darkness, entre molts altres exemples. Grups que van tenir un boom amb els seus primers treballs i que després, si bé han continuat publicant discos, ja no han tingut cap repercussió semblant. Coses que passen.
El món del futbol també té aquest component de consum ràpid de la música. Ens encanta descobrir nous talents i que els jugadors més joves en enlluernin amb actuacions sorprenents. Cada temporada, sentim a parlar d’algun “Nou Maradona”, “Nou Ronaldo”, “Nou Van Basten”… si fins i tot l’altre dia vaig llegir que “Neymar és el nou Robinho”! Aquests esquemes es reprodueixen any rere any, i és molt divertit consultar l’hemeroteca per descobrir què se n’ha fet, al cap d’unes quantes temporades, de totes aquelles promeses que en el seu dia van generar milers de titulars.
Al Nàstic, aquest cap de setmana, dos joves jugadors, Álvaro Rey i Eloi Gila, van tenir una actuació destacada. Rey va ser, amb diferència, el millor del duel contra el Tenerife. Els seus dríblings des de la banda dreta van generar un bon grapat d’ocasions, i l’ex del Betis B semblava infinitament superior a qualsevol defensa del Tenerife. Gila ja fa setmanes que és un bon revulsiu per a la davantera. És tot força, grapa i caràcter. I té la capacitat de crear sensació de perill.
Dissabte, la graderia del Nou Estadi va trempar amb dos nois que van començar la temporada al filial, i que estan aixecant bones expectatives. Són joves, atrevits i valents, però com va dir el mateix Oliva, referint-se a Rey, el que cal és mantenir aquest nivell, demostrar que no són flor d’un dia.
El mèrit no és col·locar un parell de singles a les llistes de més venuts. El mèrit és mantenir-s’hi durant tota una carrera. Per això, de bandes com els Metallica, els Iron Maiden, els R.E.M. o els AC/DC n’hi ha ben poques, i tenen un públic tan i tan fidel. Per seguir millorant, Rey, Gila i la resta de gent jove que demana pas des del filial, ho tenen ben fàcil: només han de fixar-se en un company de vestidor que ja fa quinze anys que és un professional del futbol, cada dia més respectat i admirat, i que ara, malauradament, estarà un mes de baixa.
Fernando Morán és un vell rocker en un món de productes de consum ràpid. Per això, en el seu honor, la cançó d’avui és d’un altre músic de llarg recorregut. Dave Grohl, amb els Foo Fighters, va dedicar el seu “My Hero” a la gent normal i ordinària que, com el protagonista del videoclip, no defalleix en allò que es proposa.
Deixa un comentari