Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2011

Ja sé que faig tard, i que segurament molts de vosaltres ja haureu comprat el llibre de rigor, però m’agradaria fer unes quantes recomanacions de lectures que tracten, com a tema principal o com a element secundari, el futbol. No sigueu garrepes i recordeu que les llibreries obren tot l’any, no nomésel 23 d’abril. I, en qualsevol cas, sempre us quedaran les biblioteques, que, com diria el gran Núñez del Crackòvia, són gratis, Joan… i ens ho podem ‘permitir’…

Si teniu canalla a casa, una bona manera d’enganxar els nois a la lectura són els còmics. Els Mortadelo y Filemón dels Mundials són una autèntica delícia. Ibáñez ens en regala un cada quatre anys, fidel a la cita des de Gatolandia 74. Després d’aquell àlbum inicial, l’acció ja va passar als escenaris reals de cada cita mundialista. I, per als nostàlgics, o que tinguin el cor blaugrana, sempre es pot fer una revisió del mític Eric Castel. Molts nois de la meva generació vam somiar ser un ‘Toni’, viure a Tossa i fer un tomet en el Mazda del crac francès…

-Si sou de llegir biografies, us recomano dues lectures complementàries sobre el mite més gran que ha donat aquest esport. Yo Soy el Diego, escrit pel mateix Pelusa i Maradona, La Mano de Dios, de Jimmy Burns. Aquest últim no està gaire ben traduït, però ajuda a comprendre molts dels fenòmens extraesportius que van marcar la carrera del Diego jugador. Apassionants.

-Si us agraden més les reflexions futbolístiques, no us perdeu Futbol, una religión en busca de un Dios, un recull d’articles del desaparegut Manel Vàzquez-Montalban. Imprescindible per analitzar el component ideològic que envolta el Barça, i també els canvis que ha experimentat aquest esport, de la mà d’una ploma privilegiada. I, sisplau, no deixeu de llegir el gran mestre Enric Gonzàlez i les seves Historias del Calcio. Es prosa que frega la poesia, en què descobreixes misèries, tragèdies i curiositats d’una lliga peculiar, molt peculiar.

-Anem amb les novel·les. La que té més prestigi, probablement, és Fiebre en las gradas, de Nick Hornby, en què l’autor explica la seva obsessió amb l’Arsenal, que condiciona tota la seva vida. De fet, te l’explica a partir de la mateixa història dels ‘Gunners’ des que va anar al vell Highbury per primer cop quan només era un marrec. Un llibre una mica més difícil de digerir, amb el futbol només com a excusa, però increïblement hipnòtic és El miedo del portero ante el penalty, de Peter Handke, la història d’un porter retirat que inicia una deriva perillosa. També com a excusa, no us podeu perdre els llibres del gran Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting. Els seus personatges acostumen a ser seguidors d’un equip modest, l’Hibernians. Títols com aquest, Cola o Porno són autèntiques joies de la literatura moderna. I si voleu alguna cosa ambientada al futbol espanyol, podeu llegir Saber Perder, de David Trueba. Un dels protagonistes de la novel·la és un jugador argentí que fitxa pel Reial Madrid i pateix una dura adaptació en la seva primera experiència a Europa.

Ja ho sabeu, no teniu excusa per no llegir. Espero que us agradin les recomanacions. Jo en vaig gaudir molt, de tots aquests llibres. I com que sempre acabem amb música, avui toca una cançó que parla d’un dels protagonistes de la columna: Maradona. N’hi han fet moltes, però jo em quedo amb la que li va compondre el seu amic Andrés Calamaro.

Anuncis

Read Full Post »

Futbolpèdia (II)

Si fa unes setmanes vam fer una tipologia de jugadors segons el seu caràcter, avui en farem una altra, però basada en el seu rendiment sobre la gespa, més enllà de criteris estètics, o d’actitud.

En podríem trobar mil, però a mi se n’acudeixen uns quants.

-El jugador “Cava”. Acostuma a ser davanter, o migcampista ofensiu. És com les ampolles que destapen els guanyadors dels grans premis: escumós, efervescent, però que té un efecte limitat i s’esbraveix de seguida. Com aquesta beguda, té més bon gust a les postres -a les acaballes del partit, vaja- que d’entrada, amb el vermut. Un exemple ben clar el vam tenir amb el mític Serge N’Gal. Quan era titular, gairebé ni se’l veia. Ara bé, sortint des de la banqueta, va salvar més d’un puntet per al Nàstic.

El “Gran Reserva”. Aquest és un vi de categoria, tant se val quan l’obris: sempre quedaràs bé amb ell a taula, i a sobre, amb els anys, guanya i guanya. A Tarragona, en els últims anys, n’hem tingut tres al celler. Antoni Pinilla, Moisés García i Fernando Morán. Són jugadors amb classe, amb una actitud exemplar i que des del primer dia fan gaudir al gourmet del bon futbol.

El “Lost in Translation”. És un fitxatge estranger, poc conegut, i amb la mateixa cara de despistat que feia en Bill Murray a la pel·li. Només sap dir quatre coses en català o castellà i al camp, aquesta descol·locació queda reflectida en actuacions més aviat discretes. La seva trajectòria acostuma a ser breu, d’entre sis mesos i un any, a tot estirar. Pel Nou Estadi han desfilat grans figures com Tobias Grahn, Sebas Chabaud i Nebjosa Marinkovic, entre molts altres.

L'”Increïble Hulk”. Sembla poca cosa, un jugador d’aquells que en principi no han de tenir gaire protagonisme, però, com feia en Bruce Banner, es transforma, creix, i es converteix en un autèntic monstre, ple de força. Pape Diop o Jordi Alba en són exemples. Aquests també duren poc al club, però  perquè fan el salt a una categoria superior. En el millor dels casos, deixaran un bon grapat d’euros en concepte de traspàs.

L'”Euríbor”. És un jugador de qui tothom pensa que ja ha tocat fons, que està acabat, però que, de sobte, i sense que sembli tenir cap explicació racional, el seu rendiment comença una tendència a l’alça que serà difícil de frenar, i al final acabarà assolint un nivell semblant, o fins i tot superior, al de la seva millor època. Com Jandro, que després del seu discret pas pel Nàstic i de ser acomiadat per l’Elx, ha sorprès tothom amb una temporada excepcional al Girona.

El “Locomotora”. És un jugador important, de renom, però que, després d’un temps parat, ja sigui a una estació d’enllaç o als tallers, per culpa d’una avaria, ha de ser dels que tirin del grup. És una d’aquelles andròmines de vapor, que semblen rovellades, que els costa arrencar, que alguns ja voldrien dur a desballestar… però amics, quan agafen velocitat de creuer són una autèntica joia. Ara, el Nàstic en té una, de locomotora de col·leccionisme. Es diu Tuni, i després d’un parell de mesos de posada a punt discreta però tenaç, promet deixar grans detalls d’aquí a final de temporada. A Osca ja va ser dels millors de l’equip. I s’ho mereix, després del calvari que va passar l’últim any per culpa de les lesions.

Tuni podria ser el protagonista de la cançó d’avui. Rock N’Roll Train. Dels AC/DC.

Read Full Post »

Vida extra

En temps de crisi, com aquests, molta gent parla de recuperar l’anomenada “cultura de l’esforç”. En realitat, reclamar-la és reconèixer que en els últims anys, massa gent, i, en especial els joves, ho han tingut tot massa fàcil, en tots els àmbits, i que, en molts casos, la seva gran frustració ha estat no tenir la videoconsola de torn la mateixa setmana del seu llançament al mercat.

Curiosament, els videojocs són un indicador perfecte de com la societat ha anat rebaixant progressivament el nivell d’exigència. I parlo amb coneixement de causa, perquè ja fa més de 20 anys que, quan puc, em dedico a destrossar-me els dits amb els comandaments.

Quan jo era un marrec, els videojocs eren un repte poc menys que impossible. Acostumaven a ser llargs, molt llargs, i increïblement difícils. Al barri, per exemple, qui aconseguia acabar un “Mega Man”, o un “Ghosts and Ghouls” era considerat un autèntic ídol per la resta de la colla. Només tenies tres vides per passar-te’ls, i, en el millor dels casos, podies gravar la partida després de superar un nivell. I si no arribaves a fer-ho, i havies de marxar, tenies dues opcions: o prémer el botó de “pausa” i deixar la consola reescalfant-se a l’habitació, o l’apagaves i després tornaves a començar de zero.

Ara, en canvi, els videojocs, llevat de casos molt concrets, com els “GTA”, els “Red Dead Redemption” i coses per l’estil, són curts i el nivell de dificultat, en general, molt més baix. A banda, el jugador pot gravar la partida sempre que vulgui. I, a més, té totes les vides del món per continuar en cas que l’eliminin. I, en un cas extrem, sempre pot consultar una web de trucs per saltar-se un punt determinat que li impedeix avançar. Així donc, qui no s’acaba un videojoc és perquè no vol. No hi ha frustració, excepte en les partides online. I per això hi ha molta gent que, quan va perdent al PRO en un partit per Internet, es desconnecta, no sap entomar un “No”.

Afortunadament, hi ha aspectes de la vida que sempre han estat exigents, fins i tot cada cop una mica més. Un és el futbol. Les lligues són extremadament competitives i difícils, com un videojoc dels antics. La de Segona B, per exemple, està apassionant degut a la igualtat que hi ha a falta de cinc jornades per al final de la fase regular. I la de Segona, amb la introducció del playoff, també. Ningú no regala res, i aquest any, menys encara. El Celta, que fa dos mesos semblava ja de Primera, travessa una crisi estratosfèrica, com la que abans havia tingut el Betis. I el Rayo va desaprofitar dissabte un 3 a 0 a favor contra l’Albacete, un equip en zona de descens.

Amb aquest panorama, i encara que sembli una bestiesa, el Nàstic ha tingut molta sort en les dues últimes jornades. Ha tret un punt de sis, i malgrat això, continua tenint un partit de marge sobre el pou. Contra el Tenerife i l’Elx, això sí, vaig detectar molta angoixa, molta ansietat per marcar i per mirar de guanyar. Les cares de desesperació dels jugadors quan fallaven un gol semblaven les d’un davanter que falla el penal decisiu en la final d’un Mundial. I la reacció que van tenir quan van rebre el gol de Xumetra m’ho va acabar de confirmar. És com quan, de petit, tiraves a terra el comandament, desesperat, perquè no hi havia manera de matar el monstre final.

Faria bé Joan Carles Oliva de mirar d’apaivagar aquesta ansietat, perquè pot arribar a ser autodestructiva. I, si no, que els ho preguntin als jugadors del Tenerife. El Nàstic ha malbaratat dues vides. Només n’hi queda una. Que l’aprofiti, i que aquest dissabte jugui amb més calma a l’Alcoraz.

Per això, la cançó d’avui és d’Offspring. Es titula “Come Out And Play”. O, com va dir el gran Cruyff abans de la final de Wembley: “Sortiu i divertiu-vos”. Va funcionar.

Read Full Post »

Us hi heu fixat, que en la gran majoria de casos, els primers discos d’una banda són els seus millors treballs? Tenen frescor, aporten quelcom que és nou i, tot i que en molts casos encara no tenen un estil gaire polit, la seva actitud supleix qualsevol mancança. L’arribada d’aquests grups, fins i tot, pot donar lloc a nous moviments, a nous gèneres, que molts altres intentaran imitar o superar.

Després d’aquest petit terrabastall inicial, el repte de les bandes és consolidar-se, superar-se a ells mateixos, per evitar caure en l’autoparòdia, la complaença, l’avorriment… o les tres coses alhora.

Fent una petita recerca random pel meu cap, em vénen noms com els dels Crash Test Dummies, els Bush, els Jet, els Evanescence, o els Darkness, entre molts altres exemples. Grups que van tenir un boom amb els seus primers treballs i que després, si bé han continuat publicant discos, ja no han tingut cap repercussió semblant. Coses que passen.

El món del futbol també té aquest component de consum ràpid de la música. Ens encanta descobrir nous talents i que els jugadors més joves en enlluernin amb actuacions sorprenents. Cada temporada, sentim a parlar d’algun “Nou Maradona”, “Nou Ronaldo”, “Nou Van Basten”… si fins i tot l’altre dia vaig llegir que “Neymar és el nou Robinho”! Aquests esquemes es reprodueixen any rere any, i és molt divertit consultar l’hemeroteca per descobrir què se n’ha fet, al cap d’unes quantes temporades, de totes aquelles promeses que en el seu dia van generar milers de titulars.

Al Nàstic, aquest cap de setmana, dos joves jugadors, Álvaro Rey i Eloi Gila, van tenir una actuació destacada. Rey va ser, amb diferència, el millor del duel contra el Tenerife. Els seus dríblings des de la banda dreta van generar un bon grapat d’ocasions, i l’ex del Betis B semblava infinitament superior a qualsevol defensa del Tenerife. Gila ja fa setmanes que és un bon revulsiu per a la davantera. És tot força, grapa i caràcter. I té la capacitat de crear sensació de perill.

Dissabte, la graderia del Nou Estadi va trempar amb dos nois que van començar la temporada al filial, i que estan aixecant bones expectatives. Són joves, atrevits i valents, però com va dir el mateix Oliva, referint-se a Rey, el que cal és mantenir aquest nivell, demostrar que no són flor d’un dia.

El mèrit no és col·locar un parell de singles a les llistes de més venuts. El mèrit és mantenir-s’hi durant tota una carrera. Per això, de bandes com els Metallica, els Iron Maiden, els R.E.M. o els AC/DC n’hi ha ben poques, i tenen un públic tan i tan fidel. Per seguir millorant, Rey, Gila i la resta de gent jove que demana pas des del filial, ho tenen ben fàcil: només han de fixar-se en un company de vestidor que ja fa quinze anys que és un professional del futbol,  cada dia més respectat i admirat, i que ara, malauradament, estarà un mes de baixa.

Fernando Morán és un vell rocker en un món de productes de consum ràpid. Per això, en el seu honor, la cançó d’avui és d’un altre músic de llarg recorregut. Dave Grohl, amb els Foo Fighters, va dedicar el seu “My Hero” a la gent normal i ordinària que, com el protagonista del videoclip, no defalleix en allò que es proposa.

Read Full Post »