Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2011

Europa

No fa pas tant, al mes de gener, els futbolistes professionals van amenaçar d’anar a la vaga per reivindicar el conveni que havien firmat amb la Lliga de Futbol Professional i, de passada, per reclamar que els clubs es posessin al dia en els pagaments. Llavors, la LFP va posar el crit al cel, i, entre els arguments que va exposar, va dir que aquesta jornada, que finalment es va acabar jugant, seria gairebé impossible de recuperar en un calendari molt atapeït.

Doncs que algú m’expliqui com ha pogut canviar tant la cosa perquè siguin era els mateixos patrons -la LLiga- els que proposin una setmana d’aturada de la competició. El que abans semblava poc menys que la fi del món, ara és un mal menor, un preu a pagar per les seves reivindicacions.

Exigeixen més diners de l’Estat per les travessses, acotar molt més el dret a la informació. És a dir, que s’ha acabat que les teles ofereixin resums amb tots els gols de franc, i les ràdios haurien de pagar per transmetre in situ els partits. La demanda estrella, ja ho sabeu, és acabar amb el decret que estipula un partit en obert cada setmana en funció de la llei de l’interès general.

D’arguments, no els en falten. Diuen que cap de les lligues més potents d’Europa tenen partits en obert. I tenen raó. I diuen que aquesta situació anòmala els provoca deixar dingressar diners. I també tenen raó.

Ara bé, si ens volem emmirallar en Europa, que sigui per a tot. Perquè aquí, un club pot deure milions d’euros, i fins i tot entrar en llei concursal sense rebre cap sanció a canvi, mentre que a Anglaterra, això es penalitza amb punts i la impossibilitat de jugar a Europa. Li ha passat al Portsmouth, o al Crystal Palace, per exemple. Tampoc parlen del repartiment d’aquests milions que es guanyen gràcies als drets televisius. Seguint amb Anglaterra, allà la negociació és col·lectiva, i les diferències d’ingressos entre equips no són tan altes com a la Lliga Espanyola. Ah, i allà, el calendari, el publiquen sencer abans de començar la competició. Aquí, amb sort, els horaris se saben amb 10 dies d’antel·lació.

Un capítol a banda és el del deute amb Hisenda. Algú recorda els dos plans de sanejament dels clubs? L’últim va ser als anys 90, i va desembocar en la creació de les Societats Anònimes Esportives, que teòricament havien d’acabar amb tot això. Doncs bé, després de gairebé 20 anys, els deutes amb l’Estat -és a dir, amb el contribuent, amb cadascú de nosaltres- és astronòmic.

Si som europeus, siguem-ho per a tot. Tanquem el futbol en obert, d’acord, però complim la llei. I siguem justos amb els pobres ingenus que han seguit les normes i han competit en condicions d’inferioritat. L’únic cop que es va intentar una cosa semblant va ser l’estiu del 95, amb el descens fantasma del Celta i el Sevilla, que va acabar amb el nyap de la Lliga de 22 que encara s’arrossega a la Segona Divisió.

Llavors, l’argument que es va donar -també des de molts mitjans de comunicació- que les aficions no es mereixin pagar per la ineptitud dels dirigents. I aquí, precisament, és on rau el verí de tot plegat. O negoci, o qüestió sentimental. Tot plegat, a aquestes alçades, ja sembla molt clar. Ara, només cal treure’s la careta d’una vegada.

La cançó d’avui: parlant de sentiments, “Feelings”, però en comptes de la versió original, la que van fer els Offspring l’any 1998.

No van fer cap vídeoclip, així que us deixo un muntatge una mica freaky

Anuncis

Read Full Post »

De Pel·lícula

Sabeu qui era en Darren Matthews? No cal que ho busqueu al Google, perquè us sortirà un lluitador de wrestling que no té res a veure amb el que us vull explicar. El Darren Matthews de què parlo és un personatge de ficció d’una sèrie dels anys 90 que van emetre a Televisió Espanyola. Era l’alter ego del Gary Lineker, i la sèrie explicava, amb moltes llicències, això sí, el seu pas pel Barça i les aventures que va viure a Catalunya.

Sent generosos, direm que la qualitat del producte, sobretot pel que fa a les recreacions dels partits, era un pèl discreta. I és que, en realitat, el món del futbol encara no ha estat prou ben presentat, ni a la gran ni a la petita pantalla. A Europa, produccions com aquesta, o la lamentable “Footballer’s Wives”, que se centrava en les peripècies d’un grup de Victòries Beckham qualsevols, no han fet justícia a la passió que genera aquest esport. Una de les poques pel·lis passables és “The Damned United”, que explica la història de Brian Clough. El seu director és Tom Hooper, oscaritzat per “El discurs del rei”.

I si hem de parlar de Hollywood, més val que ho deixem córrer… la trilogia de “Goal!”, que explicava les peripècies d’un jugador que arribava a fitxar pel Reial Madrid -i amb Rutger Hauer fent de Bernd Schuster!- era per oblidar. “Vull ser com en Bechkam” no deixa de ser una faula ensucrada sobre dues nenes que volen ser futbolistes. I ja, si entrem en un terreny molt més hardcore, podem trobar joies com “Air Bud, World Pup”, en què un gossos (Golden Retriever, per a més senyes), es converteixen en autèntiques figures. Tela.

Als americans, els tira més fer pel·lícules sobre altres esports, com la boxa. N’hi ha un munt, i totes segueixen un patró semblant: el protagonista, un home bo, però ofegat per un entorn pobre, toca fons, però just abans de rendir-se, li arriba l’última oportunitat i ell, contra tot pronòstic, l’aprofita i aconsegueix triomfar a la vida. És el guió, per exemple, de “Rocky”, de “Cinderella Man”, o d’un altre fils dels Òscars d’aquest any, “The Fighter”. Originalitat al poder.

Ara que la caixa forta del Nàstic està plena de teranyines, el director general del club ha de buscar més que mai ingressos d’on sigui. I, si la trajectòria de l’equip segueix el que apunta en les últimes jornades, proposo des d’aquí que vengui un guió a Hollywood. Un grup desnonat, amb una institució en la ruïna, amb una afició crispada… i que, de mica en mica, amb la fe i la bona feina de molta gent, aconsegueix sortir del pou. Per fer el producte més americà, caldria una salvació a l’estil de la del Girona l’any passat, amb un final d’infart, però crec que tothom està d’acord en què tampoc caldria, i que una permanència a quatre jornades del final també té un regust excel·lent.

Gaudim d’aquesta recuperació progressiva de l’equip, i que duri. Gaudim de la calma, després de setmanes de soroll, amb hipòtesis de fitxatges, i fórmules matemàtiques per aconseguir la classificació.

Gaudim del silenci, ni que sigui una setmana. Depeche Mode ens fan de guia.

Read Full Post »

Ozzy Osbourne és una autèntica llegenda. Els més joves potser només el coneixen d’aquell “reality” devastador que va protagonitzar amb la seva família per a l’MTV, en què semblava un pobre penjat, un titella dels seus fills i de la seva dona, però es tracta d’una de les personalitats més importants en la història del rock dur.

Osbourne és, ni més ni menys, que el cantant i “frontman” dels Black Sabbath. Un grup que es considera el pare de totes les branques i subgèneres en què ha acabat derivant la música heavy.

El bo de l’Ozzy va tenir una joventut un pèl massa esbojarrada i, fins i tot, el van acomiadar del grup. La seva dona va començar a exercir de mànager i va aconseguir redreçar la seva carrera, amb èxits en solitari com la mítica “Crazy Train”, que té un dels millors “riffs” de la història. Però el veritable èxit de l’Ozzy eren els seus concerts. L’espectacle que muntava era majúscul. La seva especialitat era escapçar animals vius a dalt de l’escenari. Ho va fer dos cops, amb un colom i un rat-penat. Eren els anys 80, quan la provocació era quelcom més que dur un vestit fet de filets de carn.

Però, escàndols a banda, una de les principals qualitats de l’Ozzy era que li encantava donar oportunitats a les bandes que començaven. Així, els Metallica, els Motörhead i els Mötley Crüe, per exemple, van poder anar de gira amb el monstre, i donar-se a conèixer al gran públic.

El problema dels teloners de l’Ozzy, en tot cas, és que si l’artista principal tenia el dia, ni la seva millor actuació els podia salvar de l’anonimat. I és que per alguna cosa ells, al cap i a la fi, eren la banda convidada.

Dissabte, al Nàstic li va passar una cosa semblant. Era el convidat en un concert que sabia que veuria molta gent. La banda principal era un Barça B que, quan toca afinat, és una màquina perfecta, capaç d’eclipsar qualsevol equip de la categoria, però que si no està entonat pot catapultar a l’estrellat el seu teloner.

Malauradament, ni la pluja, ni l’estat del terreny de joc ni la voluntat dels 500 aficionats que es van desplaçar al Mini van poder impedir el recital d’uns cadells que, quan volen, mosseguen com a lleons. Al Nàstic li va tocar ser el teloner trist, que mentre toca veu com el públic xerra i se’n va a la barra. Va ser l’espàrring que encaixa els cops sense protestar gaire i, en acabar el combat, felicita el pes pesant per l’elegància dels seus cops.

Aquesta setmana, a Oliva li toca treure el millor de la seva faceta de psicòleg: si els jugadors entenen que el partit del Mini no era de la seva guerra, se sabran sobreposar ràpid a la pallissa de Barcelona. Però si s’hi capfiquen, la factura, o els “danys col·laterals”, com en deia el mateix entrenador, poden fer molt de mal.

Veurem què passa diumenge contra el Numància. Mentrestant, us deixo amb Ozzy Osbourne i el seu “Crazy Train”.

]

Read Full Post »

Hi ha dies en què, no saps ben bé per què, tot va rodat sense que t’ho acabis de merèixer. El típic dia en què fas el ronso més del compte al llit, i que quan ets capaç de llevar-te, t’encantes cinc minuts sota l’aigua calenta de la dutxa. Saps que arribaràs tard a la feina, però no t’importa. La sorpresa arriba quan agafes el cotxe i resulta que l’embús de cada matí, aquell dia, ha desaparegut com per art d’encanteri. I després, en comptes de passar-te els vint minuts habituals fent voltes buscant aparcament, el cel t’envia un regal en forma de vehicle que se’n va just davant de la porta de l’oficina en la primera passada.

Aquell dia, tot va de cara, i la feina et llueix més del normal. Et trobes amb confiança, i desitjaries que la ratxa no s’acabés mai. Però la gràcia és saber assaborir el moment i ser conscient que no sempre tindràs els astres alineats.

El Nàstic, en una setmana, ha viscut una situació semblant. Dimecres passat, a Xerez, va fer una primera part espessa, dolenta, “com per escanyar algú”, tal com va reconèixer el mateix Joan Carles Oliva. Mereixia perdre per tres gols, com a mínim, però l’equip va tenir tota la sort que li havia faltat durant la resta de temporada. El gol de Powel i el golarro de Sanchón van demostrar que, per al Nàstic, Jerez és una ciutat amb un gust dolç, molt dolç.

I dissabte, contra el Cartagena, la primera part va ser bona, però a la segona l’equip va jugar amb foc, fins que un petit gran jugador anomenat Morán va fer un gol que els que el vam veure en directe trigarem a oblidar. Morán és d’aquelles persones que es mereixen el millor a la vida. El dia que es retiri, que espero que trigui força en arribar, el futbol perdrà un dels últims personatges autèntics, d’aquells que encara juguen amb botes negres, que no porten pentinats estranys i que saben, en definitiva, en quin món viuen més enllà dels estadis, de la gomina i de les càmeres de televisió.

El Nàstic està en estat de gràcia. Es troba en un d’aquells moments en què tot és maco, tot va rodat, i ho ha d’aprofitar, perquè el tall a la part baixa de la classificació s’acabarà produint més aviat que tard. I, si ara accelera i aconsegueix enllaçar un parell de victòries més, l’objectiu de la temporada estarà molt a l’abast.

Per això, la cançó de la setmana és un clàssic de Queen, que no cal ni traduir: “Don’t stop me now”. Accelera i gaaaaaas a fons!

Read Full Post »