Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2011

Futbolpèdia (I)

No hi ha res més semblant a un equip de futbol que una gran banda de rock. Es tracta d’un grup de gent amb un talent determinat, que -gairebé sempre- el mesclen bé plegats per aconseguir que una entitat col·lectiva (un club, un grup de música) tingui una personalitat pròpia. La gràcia és aconseguir-ho, i poques vegades és fàcil. La feina recau en els entrenadors i en els productors, que, sovint, són els encarregats de lluitar contra els egos i les personalitats de cadascun dels membres del grup. I n’hi ha moltes, però gairebé sempre segueixen un patró que es repeteix, almenys en els terrenys de joc. Aquí en tenim uns quants exemples:

-El jugador ‘smiley’: aquell que transita pel camp amb un somriure als llavis passi el que passi. És el típic davanter que fa cara de no assabentar-se ben bé d’on és i perquè, però si els rivals es despisten, acostumen a ser letals. Són molt irregulars i tan bon punt fan gols gairebé sense voler com es passen una bona temporada sense marcar ni tans sols les ocasions més fàcils. El Nàstic n’ha tingut un parell, últimament: Serge N’Gal i Berry Powel.  Acostumen a tenir un component exòtic, com els germans Uche.

-El ‘Pitbull’: Tant se val on juga, la característica principal d’aquest home és la seva eterna cara de pomes agres. Sempre té el nas arrufat i sembla que el futbol sigui una via d’escapament per desfogar la seva ira interior. Una mena de gimnàs, però, en comptes de pagar, ells cobren. Genaro Gatusso és l’exponent d’una raça que ha tingut noms il·lustres, com el del desaparegut Juanito, del Madrid, o Luis Enrique, del Barça. A Tarragona, Rubén Navarro -malauradament, lesionat de nou- en podria ser un bon exemple.

-El ‘Voll Damm‘: seria el nòvio perfecte per a la dona que deixa al protagonista de l’anunci d’aquesta cervesa. Un home normal, amb una cara normal, una pinta normal, un nom normal… i que acostuma a fer una feina extraordinària i molt poc valorada. Fora del terreny de joc són tan discrets i tímids que, quan hi tractes, t’agafen ganes de convidar-los a dinar a casa. Noms com els de Fernando Seoane o David Bauzá, per exemple, són casos recents que han passat pel Nàstic. A Primera, en trobem molts casos, com Antonio Tomás (Dépor), Patxi Puñal (Osasuna) o el mateix Sergio (Llevant, ex Dépor i Espanyol).

-El ‘gomines‘: És aquell jugador que sembla sortit directament d’un plató de ‘Gran Hermano’ o de la versió masculina de ‘Supermodelo’. Pentinat estrafolari, botes de colors, tatuatges i bronzejat tot l’any acostumen a ser els seus trets característics. Juguen amb un ull posat en la graderia, pendents de l’aprovació general de les seves jugades, i solen tenir una alta concepció d’ells mateixos. Aquest grup es pot dividir en dos subgrups: els ‘Llongueras’, és a dir, els que malgrat tot no deixen de tenir certa classe, i els de la Gomina ‘Giorgi’, que és un voler i no poder. Permeteu-me que aquí no posi exemples, cadascú que pensi en qui vulgui.

La classificació podria seguir, i prometo fer-ne una segona part, però, com que no vull abusar, ho deixo aquí, de moment. No sé de quin tipus serà el substitut de Borja Viguera, però el que sí que és clar és que, sigui com sigui, haurà de rendir des del primer minut per ajudar un equip en quadre a la davantera.

Per això, la cançó d’avui és “Come As You Are”, de Nirvana. Vine tal com ets, però en definitiva, vine ja. Et juro que no tinc cap pistola…

xbup4h
Anuncis

Read Full Post »

Si us demano que em dieu una sèrie que va marcar els primers anys de vida de TV3, sens dubte, un 90% de la gent em respondríeu “Dallas”, gairebé de manera automàtica. Veure aquells cowboys de ciutat, aquells magnats del petroli que bevien bourbon i anaven amb senyoretes enlluernadores parlar en català va ser un shock per a la societat de l’època, ara fa ja gairebé trenta anys. Durant moltes temporades, va ser un dels pals de paller de la programació de la cadena, i a casa no ens la perdíem mai, però a mi, la que de debò m’entusiasmava era una altra: “N’hi ha que neixen estrellats”. Em fascinava que un home pogués ser tan maldestre, que tingués tanta mala sort, i que d’això se’n fes una comèdia, quan en realitat la vida del pobre Frank Spencer donava material de sobres per un drama que riute’n tu de les pel·lícules del González Iñárritu.

Suposo que totes les desgràcies tenen una cosa en comú: quan les pateix algú altre, la situació ens pot semblar menys dramàtica, o fins i tot còmica. Però quan ens toca a nosaltres o algú proper, la cosa ja no té cap mena de gràcia.

Últimament, el Nàstic sembla Frank Spencer. El trencament dels lligaments del genoll de Borja Viguera és l’últim capítol d’un historial cruel de lesions, amb protagonistes diversos, com Delporte, Curro Torres, Redondo, Òscar López o David Garcia, per citar-ne uns quants de les últimes temporades. El cas de Viguera, a més, esguerra una trajectòria curta, de només cinc partits, però en què el jugador ja havia demostrat que podia ser una peça clau en la recuperació de l’equip, en el trajecte del Nàstic cap a la salvació.

Trobo normal que el club, tot i la crisi econòmica, vulgui buscar-ne un recanvi. Si se t’espatlla el cotxe, i no tens cap altra alternativa de transport per anar a la feina cada dia, estaràs obligat a comprar-ne un altre. I si no tens prou cèntims per comprar-ne un de nou en un concessionari de confiança -un equip de la Lliga espanyola- hauràs de recórrer al mercat de segona mà, ni que sigui per Ebay i que te l’hagin de dur de molt lluny. L’aposta és més arriscada, és evident, perquè et pots acabar comprant una cafetera, però és això o anar a peu. I potser, a peu, no hi arribes a temps.

Els que manen al Nàstic tenen ara una doble feina: als despatxos, aconseguir com més aviat millor el recanvi de Viguera, i al vestidor, intentar que la plantilla com a grup i l’equip que competeix cada diumenge no se’n ressenteixi gaire. La celeritat en totes dues tasques és vital, perquè, mentrestant no ho aconsegueixen, el calendari que té per endavant fa feredat.

I ara, aquest “mentrestant” és el més important. Cinc partits, un mes de competició i un tram complicat en què, a la primera volta, l’equip va hipotecar la seva estabilitat aconseguint només dos punts de quinze.

Per això, la canço d’avui és “In the meantime”, del grup Spacehog. El cantant fa una mica de ràbia, però el tema és molt enganxós.

Read Full Post »

L’edat és un concepte molt relatiu. Últimament, m’he de repetir aquest mantra -de primer de manual d’autoajuda- cada cop que em pentino davant del mirall i em descobreixo alguna cana nova, cosa que succeeix cada vegada més sovint. Al ritme que vaig, acabaré sent un Fabrizio Ravanelli qualsevol de les lligues de Futbol 7 de pa sucat amb oli en les que jugo, i quan m’ho plantejo, sóc conscient que, en uns quants anys, hauré de canviar d’esport, que a la vida no només hi ha futbol.

Conec molta gent que li ha picat el cuquet de l’atletisme ben entrada la trentena, o fins i tot més tard. I quan en parlen, gairebé tothom t’explica el mateix: la grandesa d’aquest esport, sobretot en les proves de fons, rau en què no només estàs competint contra la resta d’atletes; bàsicament, en el fons, estàs competint contra el teu propi cos, i les carreres no deixen de ser una excusa per posar-lo a prova i comprovar que no; que encara no estem tan acabats com podríem pensar.

Les poques vegades que m’he posat a córrer sense que hi hagués una pilota pel mig, he comprovat que es tracta d’un exercici duríssim. La temptació de parar al mínim senyal de cansament o de dolor és tan gran que la batalla més important no la lliuren els teus peus, o les teves cames, sinó el cervell, que al cap i a la fi és qui dóna l’ordre de continuar endavant o de llençar la tovallola.

Una Lliga de Segona té tantes jornades com quilòmetres una marató. I, com en la cursa més mítica dels Jocs Olímpics, els participants també experimenten diversos estats d’ànim en la mateixa prova. Les sensacions van variant gairebé metre a metre, i sempre hi ha un moment extremadament complicat en què el corredor rumia seriosament la possibilitat de plegar, abaixar els braços i anar-se’n a casa a descansar i a lamentar la seva mala sort. És l’anomenat quilòmetre crític. Un moment dur, però si el superes, diuen, tot ja va coll avall. Acabes la prova i fins i tot, depenent del teu “rush” final, pots aspirar a fer bona marca i tot.

El Nàstic travessa ara aquest quilòmetre crític. Sap que, malgrat la millora de les últimes jornades, encara no ha sortit de la cua i la patacada de perdre immerescudament dissabte és un element clau que convida a deixar-se anar. Un nou resultat negatiu, aquest cop a casa i contra un Salamanca en caiguda lliure, podria ser un cop molt difícil d’entomar. I més, tenint en compte la pila de partits complicats, de quilòmtres de pujada, que s’albiren a l’horitzó.

Per això, com els grans fondistes, els jugadors del Nàstic han de tenir, aquesta setmana més que mai, el cap fred. Mentalitat de ferro per superar una jornada més important del que sembla. Joan Carles Oliva, que té estudis de psicologia, segur que hi està treballant amb èmfasi aquests dies.

Des d’aquí, només podem contribuir-hi amb la cançó de la setmana, invocant l’home de ferro, l’Iron Man, com feien els Black Sabbath. La versió, molt interessant, és a càrrec dels Cardigans.

Read Full Post »

És curiós veure com canvien els escenaris urbans en temps de crisi. Només cal fer un tomb per qualsevol barri que coneguis per adonar-te’n. Tanquen els concessionaris de luxe; les immobiliàries, que abans dominaven els baixos comercials de qualsevol ciutat, s’han reduït a la mínima expressió; les botigues de delicatessen han deixat pas als minisupermercats, o als comerços de tot a un euro, oberts sempre fins a altes hores de la nit. El canvi més gran, però, es dóna en dos tipus més d’establiment, que personalment em desperten força desconfiança, i que ara pots trobar a tot arreu. Un és el negoci tipus Cash Converter, on la gent ven per quatre rals coses que ja no necessita -o sense les quals poden sobreviure- perquè altres clients que hi estan interessats, en comptes d’anar a una botiga normal, les adquireixen de segona mà a un preu una mica més assequible. Són establiments que, de la necessitat de la gent, en fan un negoci.

L’altre tipus de botiga que em produeix iuiu és el de la compra d’or. És increïble amb quina facilitat s’han multiplicat a tota mena de barriades. És allà on la crisi, que sembla una mena d’ens, un espectre que ens amenaça a tots, agafa cos, noms i cognoms. Es podria explicar amb les històries de la gent que hi entra en només un parell de tardes. És un exercici periodístic que proposo a qualsevol col·lega de la premsa. Segur que en treu un bon article.

Per al tram inicial del mercat d’hivern, el Nàstic va anar a les mateixes botigues de sempre, amb l’única limitació del pressupost ajustat de què disposava. Entitats de Primera Divisió, com el Dépor, el Mallorca o la Reial Societat, que han cedit els seus jugadors, o els han deixat lliures perquè puguin incorporar-se al club grana. Una fórmula que ja es va fer, per exemple, en les incorporacions de Pablo Barros, Adrián González, el Pampa Calvo i César Navas, per citar-ne uns quants. Però en l’esprint final del mercato, la direcció esportiva ha jugat una partida de pòquer amb les cartes marcades… a favor del rival.  El fet de tenir Felipe Sanchón com a únic objectiu i que tothom ho sapigués, i que el Granada, a més, amb l’ínclit Quique Pina al capdavant, no tingui cap mena de necessitat econòmica, han obligat el club a acceptar una operació que està sent difícil d’explicar i que, ben segur, serà difícil de pair per part dels aficionats. No oblidem, daltra banda, qui és Quique Pina: l’agent de jugadors que va fundar el Ciutat de Múrcia i que després el va vendre a l’empresari Carlos Marsá per crear aquell nyap anomenat Granada 74. Ara, amb aquesta operació, s’ha comportat com l’amo d’una d’aquestes botigues de compra d’or. Com més necessitat veu el client, més suc en treu. Com més gana té la iaia que hi entra, menys valen les seves arrecades.

Per a molts, el que ha fet el Nàstic és vendre el cotxe per comprar benzina. En un intent de portar allò que demanava Oliva, ha apostat per una política de resultats a curt termini, sacrificant inversions de futur. El benefici d’un hipotètic traspàs d’Álex Cruz, d’aquí a uns anys, ja no serà per al club, que en percebrà només una part. I, com a contrapartida, rep un jugador en préstec que pot aportar moltes coses i que podria ser determinant per fugir del descens, però que, quan arribi el 30 de juny, farà les maletes passi el que passi.

Un cop feta l’aposta, el que cal esperar ara és que tot funcioni, perquè la fractura social que s’ha generat en l’entorn del club cicatritzi com més aviat millor. Que Felipe triomfi, que es guanyi l’escalf del públic com ho va fer Álex Cruz, i que el Nàstic no hagi de recordar -ni de lamentar- gaire la jugada. Tant de bo que no els responsables del club no  facin com els Guns N’ Roses, i no hagin de cantar mai allò de “Since I don’t have you”…

Read Full Post »