Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2011

Una de les coses que m’haurien agradat fer en la meva època d’estudiant universitari és haver sortit d’Erasmus. Gràcies al futbol he pogut viatjar per tot Europa, des de Goteborg fins a Morón de la Frontera, passant, entre altres ciutats, per Torino, Vallauris o Santander, però crec que llavors encara era massa jove com per pensar en cap altra cosa que no fos donar puntades a la pilota.

Precisament, per culpa del futbol, no em vaig decidir, de grandet, a provar els sis mesos a l’estranger que molts altres companys de promoció sí que van poder gaudir. Es tracta d’un període en què, habitualment, surts per primer cop de casa, coneixes una cultura diferent en el seu dia a dia, i t’espaviles a aprendre un idioma que no és el teu i a moure’t per una ciutat altament desconeguda.

Tots els meus amics que ho van fer, que van provar la beca Erasmus, en guarden una experiència positiva, encara que per diferents motius. Un que va anar a Alemanya, per exemple, es va passar els sis mesos de festa en festa, perseguint garses i acumulant una llarga llista d’anècdotes que serveixen per farcir qualsevol conversa de bar d’un divendres a la tarda. Divertit, i agraït d’explicar, sí; però al cap i a la fi, poc útil.

Un altre, en canvi, va aprofitar l’estada a França per dominar del tot l’idioma dels veïns del Nord, per estudiar a fons i per deixar uns contactes que, a la llarga, l’han dut a treballar a París, amb un sou de campionat.El veig poc, però el noi és més feliç que un anís ara mateix.

Les cessions en el mercat d’hivern són, si fa no fa, l’equivalent a aquestes beques Erasmus. Són per un període molt curt, i, moltes vegades, el rendiment del jugador/alumne no depèn tant de les seves capacitats, sinó de les ganes i els objectius amb què s’agafi l’experiència.

Un gran jugador desmotivat no et resoldrà res, per molta qualitat que tingui. En canvi, un altre que potser no en té tanta, però que vol aprofitar l’oportunitat, et donarà allò que estaves buscant quan vas decidir incorporar-lo.

El cas de Tuni, que el Nàstic acaba d’anunciar com a nova cessió fins a final de temporada, té més opcions de ser un cas d’èxit que no pas una altra cosa. Es tracta d’un home de qualitat contrastada, que ja coneix la categoria, que també ha jugat a Primera, i que hauria de voler demostrar que la lesió que li va esguerrar la temporada passada ja és història. El temps el posarà al seu lloc, com deia el gran José María García.

De moment, qui ja sembla haver vençut els prejudicis que el podrien haver acompanyat en la seva arribada a Tarragona és un altre fitxatge del mercat d’hivern, Borja Viguera. El seu, ho he de confessar, em semblava més el cas contrari: el del nen de bona família, mandrós i consentit, que en comptes d’aprofitar l’oportunitat es dedica a deixar passar el temps amb autocomplaença. La seva trajectòria a la Reial Societat, en què gairebé no havia jugat res en dues temporades, així m’ho feia sospitar, però afortunadament per al Nàstic, eren sospites sense fonament.

En dos partits, Borja Viguera s’ha encarregat de deixar clar que pensa esprémer al màxim l’estada a Tarragona. El seu gol a Albacete i, sobretot, el seu gran partit diumenge, en què es va mostrar vertical i perillós però alhora generós i combinatiu amb els companys, ens han descobert un jugador a tenir en compte. Molt vàlid.

Tot plegat han estat poc més de dues hores de joc, però s’han convertit en una bona carta de presentació. Borja Viguera ja pot cantar, com ho feia Chris Cornell a la banda sonora de “Casino Royale”, que ja coneixem el seu nom. “You Know my name” es la cançó de la setmana.

Read Full Post »

L’any 1859, uns caçadors australians que s’avorrien van decidir importar el conill a l’illa, per tenir matèria primera per a les seves batudes setmanals. L’animaló, que a nosaltres ens pot semblar una criatura entranyable i simpàtica, va resultar un element devastador per a l’ecosistema local. La seva població va créixer sense control i va arrasar collites, a banda d’acabar amb moltes espècies autòctones.  El conill es va convertir en alguna cosa així com l’enemic públic número 1 d’Austràlia, i la qüestió només es va poder dominar, més o menys, arà farà uns 10 anys, gràcies a una malatia.

La introducció d’una espècie forastera a un ecosistema pot tenir efectes nefastos. I, si no, que l’hi preguntin a la gent de les Terres de l’Ebre el que està passant ara mateix amb el cargol poma, o als pescadors de riu, amb el cranc americà, que algun il·luminat va introduir per motius comercials i que ara s’està pelant els crancs autòctons. Un drama, en tots dos casos.

Però afortunadament, malgrat que un vestidor de futbol és un autèntic ecosistema -amb un equilibri moltes vegades precari- les novetats que s’hi han introduït en les últimes setmanes semblen haver tingut un efecte d’allò més vigoritzant en l’equip. L’arribada de Joan Carles Oliva i de Viguera i Bergantiños han estat una mena d’antibiòtic contra el virus del pessimisme i la depressió generalitzada que patia una plantilla amb la moral per terra. Tots tres, per diferents motius, han arribat a Tarragona amb unes ganes enormes de triomfar, ja sigui per revifar la seva carrera o per confirmar les expectatives que havien generat i no acabaven de complir-se allà on eren fins ara. Aquesta ill·lusió ha pogut més que la situació del club, i el vestidor grana sembla que s’ha deixat contagiar per aquesta força positiva. I ho dic no només pels resultats, sinó pels missatges i l’ambient que copsem en els entrenaments dia rere dia.

He de reconèixer que l’actuació de Viguera em va sorprendre molt dissabte al Carlos Belmonte. El vaig veure una mica perdut fins que es va inventar aquella gardela meravellosa que va donar la segona victòria consecutiva a l’equip. Ara, tinc curiositat per seguir-ne l’evolució. Viguera ha tingut una estrena al més pur estil N’Gal, però el que necessita el Nàstic és que tingui una trajectòria més semblant a la de Moisés García que no pas a la del punta camerunès.

El temps ens dirà què passa, finalment, amb Viguera i amb tot l’equip, però el que ja no ens pot treure ningú és que, amb la victòria a Albacete, la setmana ja és molt més tranquil·la. A Can Nàstic, encara hi ha molts núvols a l’horitzó, però ja no semblen ni tan foscos ni tan gruixuts. Sembla que vol sortir el sol. Ho canten Los Planetas. “Sale el sol”.

Read Full Post »

Sortir de festa

Ara que Borja Cobeaga acaba d’estrenar la segona pel·lícula, no he pogut evitar tonar a pensar en la seva gran òpera prima, “Pagafantas”. El film està farcit de bons diàlegs i situacions de vergonya aliena, però si n’hagués de triar una, em quedaria, sens dubte, amb l’escena en què el protagonista mira de convèncer el seu amic per sortir de bars un dimecres a la nit. És, probablement, el pitjor dia per anar de festa, però les ganes poden més que la lògica, i per això deixa anar una analogia d’allò més estúpida: “Si els dijous són els nous dissabtes, és clar que els dimecres són els nous divendres!”. Tot s’hi val per tal de passar una nit fora de casa i oblidar la trista realitat de la seva situació, acabat de separar-se de la nòvia de tota la vida i enamorat d’una noia que només el veu com un bon amic.

Tothom que hagi tingut una joventut més o menys normal ha viscut en algun moment una situació semblant, quan les ganes de sortir poden més que la lògica aplastant de saber que la majoria de bars estan tancats. De vegades, en excursions nocturnes com aquestes descobreixes locals interessants, als quals, un dia de més oferta, no hi haguéssis entrat ni a punta de pistola. La necessitat, i també el temps, que juga en contra, fa que rebaixis el teu nivell d’exigència “baretil”, per dir-ho d’alguna manera.

Espero que Borja Viguera i Álex Bergantiños no siguin gaire aficionats a sortir de nit, però la metàfora se’ls pot aplicar a la perfecció. Tots dos el que volen ara mateix no és pas sortir, sinó jugar a futbol, i de ben segur que deuen haver mirat moltes més opcions abans de decidir anar al Nàstic. Perquè no ens enganyem, el club ara mateix, des de fora, és com un bar amb un rètol de neó que té tres lletres foses, amb una façana més aviat bruta,  amb una barra fosca, i amb quatre clients que semblen recolzar-s’hi deprimits.

El mèrit dels jugadors d’apostar per un club així s’ha de valorar, i, si surten bons, també el d’aquells que han estat capaços de convèncel’s per fer un pas valent i que sovint té premi, perquè, de vegades, entres a un bar lúgubre i descobreixes que, en realitat, la il·luminació no és pobre, sinó íntima; que al final de la barra et pot estar esperant la noia de la teva vida; que el discjòquei és el teu germà de l’ànima, i que la beguda no és d’aquelles que et fan esclatar el cap l’endemà al matí quan et lleves.

Donem la benvinguda a aquests dos nous jugadors del Nàstic. Bergantiños em sembla un bon migcampista, que ja em va cridar l’atenció fa dues temporades quan el Xerez va jugar -i va perdre- al Nou Estadi. Viguera, ho he de reconèixer, em sembla un autèntic meló per obrir, però si ha jugat unes quantes estonetes a Primera amb la Reial, se li ha de donar el benefici del dubte, encara que potser, el que realment necessita l’equip és algú amb un rendiment més contrastat, com ho va ser Moisés García fa tres temporades.

En tot cas, el que sí que és indiscutible és que el Nàstic necessitarà del millor d’aquests jugadors i de la resta de la plantilla per sortir d’un pou profund, no ens enganyem. La victòria de dissabte només va servir per retallar un punt a la permanència. En queden cinc, i només s’eixugaran si tothom – jugadors, directius, aficionats i fins i tot la premsa- hi posa les millors intencions.

Per això, la cançó d’avui no pot ser una altra que “Best of You”, dels Foo Fighters.

Read Full Post »