Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2010

Al límit

No caldria que Woody Allen fes una pel·lícula cada any, algú ho havia de dir. Sóc un gran admirador de moltes de les seves obres mestres, però el seu enginy i la seva agudesa sovint queden aigualits entre un munt de films dels quals, els que hi entenen, en diuen “pel·lícules menors”. Probablement, la seva última gran obra hagi estat “Match Point”. Suposo que molts ja l’heu vista. La primera seqüència és hipnòtica. Una pilota de tenis, a càmera lenta, pica a la veta de la xarxa i queda suspesa just entre els dos camps, mentre la veu en off del protagonista reflexiona. És el moment en que tots els espectador contenen la respiració, esperant que caigui cap a una banda o cap a l’altra. És el moment, en definitiva, que separa el triomf del fracàs, els aplaudiments dels xiulets.

Empatar, en el món del futbol, és el més semblant a trobar-se en aquest moment en concret que tan bé retrata el mestre Allen. És un resultat d’una indefinició tan gran que, potser per això, es representa a les travesses amb una X, el símbol per excel·lència de les incògnites a les matemàtiques. Al final, la X s’acaba resolent en funció de l’últim resultat tangible. És a dir, si després d’empatar, guanyes, tot és maco, es parla de ratxa positiva. Però si, per contra, perds, mala peça al teler. La ratxa haurà servit, pel contrari, per estar més temps sense guanyar.

Si aquesta teoria ja és vàlida després d’un únic empat, si tenim en compte que el Nàstic en suma tres de consecutius, i quatre en els últims cinc partits, és obvi que el pròxim resultat adquireix una transcendència encara més gran. I, més, si pensem que, en tot aquest temps, l’equip no ha deixat de moure’s en terreny perillós i que la resta de rivals de la zona baixa, com el Tenerife o el Recre, sembla que de mica en mica s’espavilen i comencen a guanyar partits.

Queden només tres jornades abans de fer l’única pausa de la temporada, la de les festes de Nadal. La pilota del Nàstic continua suspesa, rodant sobre si mateixa per damunt de  la xarxa, i, ni que sigui a esbufecs, l’equip hauria de fer-la caure al camp del rival. Aquests tres partits -la visita del Vila-real B, el difícil desplaçament a Granada i l’enfrontament contra un rival directe, el Recre- prenen una importància cabdal. No seria un match point, com el títol de la pel·lícula, però s’hi aproparia força.

De moment, tot esperant el desenllaç del primer d’aquests tres actes, us deixo amb la cançó de la setmana. “Living on the edge”, dels Aerosmith. Uns autèntics especialistes en això de viure al límit.

Anuncis

Read Full Post »

Pèls de gos

Qui tingui un gos sabrà que és una experiència que t’omple molt. Ara cauré en el tòpic, però realment es tracta d’un animal que t’ofereix molta fidelitat incondicional a canvi de molt poca cosa, de tenir-ne una cura força rudimentària. L’has d’alimentar, l’has de treure a passejar una estoneta cada dia i poca cosa més. Potser, jugar una mica amb la pilota de tennis al parc. Però no requereix gran esforç i la recompensa, quan arribes a casa i surt a rebre’t remenant la cua i fent saltironets, no té preu.

Ja fa quatre anys que tinc la Lola, una barreja de Labrador i Pastor alemany de la qual m’haureu sentit a parlar més d’un cop. És la reina de la casa, però últimament teníem un problema que ha estat a punt de trencar l’harmonia en la nostra convivència.

La Lola, d’un mes i mig ençà, va començar a perdre pèls d’una manera escandalosa. Sempre n’havia perdut, però la cosa ja havia arribat a nivells dramàtics. Havia de passar la mopa uns tres o quatre cops al dia, i ni tans sols així aconseguia tenir net el terra de casa. Finalment, ens vam haver de plantejar mesures dràstiques. O la situació millorava, o la Lola  no podia viure amb nosaltres i li havíem de buscar una casa més gran.

Desesperat, vaig baixar al veterinari a buscar una solució al problema. I me la va oferir, però a un preu que m’ho va fer pensar dos cops. Es tractava d’un raspall -atenció- de quaranta euros! L’estri, a més, tenia un nom força ridícul, que ara no repetiré per no fer-ne publicitat, i fins i tot em sonava d’haver-lo vist anunciat a una telebotiga d’aquestes de matinada, o sigui que tot plegat em sonava a estafa. Però com que era això o acomiadar-me de la meva mascota, vaig afluixar la mosca, resignat i esperant que la cosa funcionés.

I, contra tots els meus pronòstics, va funcionar. El raspall sembla una màquina d’esquilar. Li dec haver tret com mig quilo de pèl a la gossa, i a més sense fer-li mal. Casa meva torna a ser un pis normal, i no pas la saleta d’estar de Chewbacca. I tot, gràcies a una compra que semblava molt cara, però que ha pagat molt i molt la pena. La millor que he fet en molt de temps.

El problema al Nàstic no són els pèls que volen sense control al Nou Estadi. El problema de l’equip, i això ho ha vist tothom, és la falta de gol. La defensa rutlla. Els quatre homes que han actuat de centrals fins ara han complert amb bones prestacions en general; i els dos laterals, Mingo i Xisco Campos, són indiscutibles, per no parlar de Rubén Pérez, que es troba en un moment molt dolç. El problema arriba a l’hora de canalitzar el joc i, sobretot, de culminar-lo amb bones rematades.

La solució és cara, perquè el gol és el que es paga més en una categoria tan igualada com la Segona, però potser, en el mercat d’hivern, caldria fer un esforç i treure calés d’allà on no n’hi ha per comprar, ni que sigui per sis mesos, la solució que l’equip necessita. Perquè si no, les conseqüències, en el pitjor dels casos, podrien ser força més greus que tenir un forat una mica més gran a la butxaca. De vegades, 40 euros poden semblar molts diners quan els pagues, però a l’hora de la veritat, és el rendiment que en treus el que acaba determinant el preu real d’un producte.

Queda poc més d’un mes perquè s’obri el mercat d’hivern, però si la cosa continua així, molt em temo que la direcció esportiva i el consell d’administració del Nàstic hauran de buscar una solució, en forma de golejador, per evitar que la situació es compliqui encara més.

Queda poc més d’un mes per trobar un home que hauria de ser decisiu en el futur de l’entitat, però que ara mateix, no té nom, ni cara. Com el protagonista de la cançó d’avui. És “The Invisible Man”, de Queen.

Read Full Post »

Reformes

Fa només uns pocs anys, hi havia una plaga pels carrers de les nostes ciutats. Era impossible passejar sense ensopegar, en un semàfor qualsevol, amb cotxes que semblaven un encreuament bastard entre un Transformer dels dolents i una rentadora psicodèlica. Era la plaga dels cotxes tunning. Andròmines que anaven enganxades a ran de terra, pintades dels colors més estridents possibles i amb tubs d’escapament del diàmetre del meu cap. I com no podia ser d’una altra manera, amb música màquina a tot drap, per a goig dels soferts vianants i de la resta de vehicles del carrer.

Eren els anys de la bonança econòmica, quan fins i tot els assalariats amb un contracte més precari es podien permetre el luxe de cremar els diners en aquests cotxes, invertint-hi milers i milers d’euros només pel plaer de “personalitzar-los”, com en deien.

La crisi econòmica ha escombrat els cotxes túnning dels carrers. O estan desballestats i s’han venut per peces, o estan dormint als garatges, esperant que els seus amos puguin tornar a tenir-ne cura com abans. Personalment, me n’alegro. Sempre m’han semblat un signe de mal gust i de malbaratament de calés insultant. Jo tinc un Renault Clio d’allò més normalet i estic encantat de la vida amb el seu rendiment. Consumeix poc, és còmode i arriba sense problemes als límits de velocitat fixats per la llei. No en necessito més.

En el món del futbol, la moda en els temps de vaques grasses no eren els cotxes tunejats, sinó els estadis de futbol. Pocs equips van resistir la temptació de projectar-ne de nous, independentment de la  necessitat real que tinguessin de fer-ho. Un canvi de casa comportava un bon negoci immobiliari i les expectatives sempre eren a l’alça. Estadis més grans -encara que l’assistència als camps fa temps que estigui estancada- amb tot tipus de luxes per a clubs que pensaven que els diners no deixarien de rajar mai.

Amb la crisi, els projectes dels nous estadis són al mateix lloc que els cotxes túnnig: als llimbs. Els experts diuen que ara el sector immobiliari ha d’anar cap a la restauració, en comptes de cap a la construcció de més habitatges. I potser aquest també ha de ser el futur dels camps de futbol. Potser, no cal canviar de pis cada cop que ens surt una taca d’humitat, o una esquerda a una paret. Només cal trucar el lampista, o el paleta, i punt.

L’incident de dissabte amb la llum del Nou Estadi -el segon en un any, i que malauradament té difusió a tot l’Estat- va deixar clar que cal fer alguna cosa amb la instal·lació on juga l’equip. Crec que la prioritat hauria de ser posar en marxa, per fi, la ciutat esportiva, molt més necessària i assequible que no pas un estadi nou. I al Nou Estadi, el que caldria, és fer una reforma gairebé integral, pas a pas, modernitzant-lo i adequant-lo a les exigències del segle XXI. Però cal fer-ho ja. Parlar d’un projecte de Nou Estadi en el context econòmic actual és somiar truites, per molt que alguns no vulguin deixar de fer-ho per por de quedar malament davant de l’afició. Com es queda malament de debò és amb coses com la de dissabte.

Parlant de fallides elèctriques, el grup d’avui no podia ser un altre que el que porta el nom del corrent altern i discontinu, els AC/DC. I la cançó, molt fàcil. Si ens vam tornar a quedar a les fosques, avui toca Back in Black.

 

Read Full Post »

La llei del Karma

Hi ha qui diu que la televisió està vivint la segona edat d’or de les sèries. En els últims anys, s’han multiplicat les produccions de qualitat que han calat fons en l’audiència. Potser “Perdidos” n’és l’exemple més clar, peò n’hi ha un bon grapat més: des de “Prison Break” a “House”, passant per “Mad Men”, els “Soprano”, “The Wire” o “True Blood”. Personalment, em quedo amb les que potser no són tan ambicioses, pel que fa a l’argument, però que tenen un humor una mica més trash, una mica més passat de voltes. “Cómo conocí a vuestra madre”, per exemple, és molt recomanable, encara que a primer cop d’ull pot semblar una mica queca, i les joies de la corona d’aquest estil són dues sèries que ja estan cancel·lades: “Malcom in the middle”, i “Me llamo Earl”.

Aquesta última explica, amb un humor força bèstia, la història d’un macarra del sud dels Estats Units que un dia, després de ser atropellat, decideix que ja n’hi ha prou de malifetes i es proposa arreglar tot el mal que ha fet. Fa una llista i mira de demanar perdó a tots els afectats. La clau de tot plegat, allò que li ha obert els ulls, és el Karma, aquella llei còsmica que imparteix justícia i segons la qual tot allò que has fet malament t’acabarà afectant tard o d’hora.

No us explicaré cap capítol en concret, però us asseguro que la sèrie val molt la pena i que, a més, té una gran banda sonora.

El partit del Nàstic de diumenge em va fer pensar en la sèrie, perquè, per un cop, sembla que el Karma ha recompensat l’equip, que va gaudir de la mateixa sort que durant moltes jornades li havia girat l’esquena. Sent justos, en la primera part, l’equip podria haver encaixat algun gol, i en la segona, la badada de la defensa del Tenerife en el d’Eloi Gila no desentonaria en un greatest hits grana d’aquestes últimes temporades.

Precisament, aquí hi ha el valor afegit més important de la victòria, el fet que s’ha produït quan potser l’equip no havia fet tants mèrits per aconseguir-la com en altes partits que havia acabat perdent. Això pot donar moral a un vestidor que, fins ara, semblava condemnat a haver de fer un esforç brutal per esgarrapar un petit resultat positiu, ni que fos un empat. Ara, el Nàstic sap que jugant no del tot bé també es pot guanyar. I aquest hauria de ser un punt d’inflexió, una embranzida per afrontar els dos partits seguits que hi ha a casa, contra l’Elx i contra l’Osca. Sortir del descens és complicat, però després del partit a l’Heliodoro, ja no sembla impossible.

A l’Earl, el protagonista d’aquesta sèrie que us he recomanat, les coses, al final, li acaben anant bé. Us he de confessar que comparteixo amb el personatge gustos musicals que patiu sovint en antena, com els Metallica, els AC/DC i companyia. Però no us preocupeu, que avui, la cançó és una mica més suau. Parlant del Karma, la cançó gairebé surt sola. És “Karma Police”, dels Radiohead. El vídeoclip és d’allò més hipnòtic.

Read Full Post »

Un dels meus passatemps favorits quan era petitet eren els còmics. M’encantava tot l’univers Marvel. Com a gairebé tothom, el meu personatge predilecte era l’Spiderman, però també devorava sense miraments qualsevol altre material que em queia a les mans: l’Increïble Hulk, la Patrulla X, el Capità Amèrica… una de les sèries més estranyes que recordo, i alhora que més gràcia em feia, era la dels “What If”, és a dir, quan els guionistes tenien barra lliure i es plantejaven la pregunta del títol: “Què passaria si…?”. Els resultats eren delirants. Aconseguien un encreuament de superherois, d’històries i de localitzacions de cada personatge. En definitiva, una realitat paral·lela dins de la realitat paral·lela en sí mateixa que són els còmics.

No cal anar al món del paper per buscar realitats paral·leles, d’altra banda. Nosaltres, cada dia, gairebé minut a minut, construïm la nostra història a base de descartar-ne d’altres que ja no seran possibles. Quan triem, per exemple, una ruta per anar a comprar el pa, eliminem tot allò que ens podria haver passat si hi anéssim per un altre banda. Hi ha infinitat de pel·ícules que en parlen, d’una manera més o menys clara. Per exemple, a Regreso al Futuro 2, que van tornar a fer l’altre dia per la tele, o a “Dues vides en un instant”, de la Gwyneth Paltrow, en què se’ns mostra com li pot canviar la vida a una noia només pel simple fet d’agafar a temps o no un tren de tornada cap a casa.

Han passat ja 1o jornades de Lliga, i el Nàstic no es pot estar lamentant de les ocasions creades sense culminació, o dels penals fallats, o fins i tot dels errors arbitrals, com el de diumenge, que va ser flagrant. L’equip no pot badar pensant on podria estar ara mateix a la taula amb una mica més de sort. Això és una realitat paral·lela, que, malauradament, ja no existeix. Ara, el que toca és assumir que la situació és delicada i que si no es reacciona d’immediat, la temporada serà duríssima. És massa difícil remuntar quan els rivals ja t’han agafat tant d’avantatge. Exemples com el de Marc Màrquez, a la cursa de 125 diumenge a Portugal són massa poc freqüents. Per això va ser una notícia amb tant de ressò.

En les pròximes quatre jornades, hi ha molt més que 12 punts en joc. Almenys tres dels quatre partits són contra rivals que haurien de lluitar per evitar el descens: uns, com el Tenerife, perquè han badat tant o més que el Nàstic. I altres, com l’Osca o l’Alcorcón, perquè el seu pressupost així els ho determina. Tot plegat, un mes de novembre decisiu. Quan acabi, ja s’haurà jugat un terç de campionat. Un barem que t’acostuma a indicar, en bona part dels casos, on acabarà cada equip a final de temporada, si bé sempre hi ha excepcions que criden l’atenció, de ratxes estratosfèriques, de positives o de negatives, que trenquen aquesta tendència.

Escollir la cançó d’aquesta setmana era ben fàcil. Tant parlar del mes, el primer que et ve al cap és “November Rain”, dels Guns n’Roses. Esperem que la trajectòria del Nàstic no acabi com la història que explicava el videoclip.

Read Full Post »