Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2010

 

La feina de pare, la paternitat, diuen que és una de les més complicades que la majoria de gent ha de dur a terme, en un moment o altre de la seva vida. És un ofici en què influeix molt la dedicació que hi posis, però també hi compta la sort que puguis tenir en la loteria genètica. I per això, has de saber veure les coses amb una mica d’equidistància i objectivitat. I no és gens fàcil quan es tracta de sang de la teva sang. A l’hora de valorar les notes dels teus fills, per exemple, has de saber de quina matèria primera disposes: si el noi és intel·ligent, però una mica gandul, i arriba a casa amb un sis, l’has de collar. Ambdós sabeu que la nota podria ser molt més bona, i per tant, no se l’hauria de premiar només pel fet d’haver esquivat el suspens. En canvi, si el teu xicot s’hi esforça molt, però no dóna més de si, la mateixa nota s’ha de valorar molt positivament. I quan n’arriben de dolentes, s’ha de ser comprensiu i sobretot animar el nano a seguir-ho intentant per tirar endavant el curs. No vull donar lliçons a ningú, jo, que de només tinc una gossa a casa, però vaja, això és el que recomanen tots els mestres i educadors amb els que he tingut relació al llarg de la meva vida.

El públic del Nou Estadi, en els últims anys, ha interpretat el primer rol, el de pare exigent. Les plantilles de les tres últimes temporades potser no tenien prou qualitat per aconseguir un excel·lent -l’ascens de categoria-, però tampoc haurien hagut de patir per treure net el curs. Ara, malauradament, les coses han canviat, i el nostre alumne haurà de suar tinta si vol seguir en la mateixa classe que els grans. De moment, el comportament de l’afició no està sent dolent, encara que l’apatia i la resignació que vaig poder copsar dissabte des del lateral tampoc és un bon senyal. Caldria un punt més de comprensió i d’aquell suport incondicional que se suposa que t’ha de donar sempre la família, facis el que facis o siguis com siguis.

El Nàstic d’aquesta temporada vol, i vol molt, però en canvi, ha quedat demostrat que, de moment, no pot. No sé si la cosa té remei, però l’únic que queda, com ha reconegut el mateix Luis César, és treballar encara més per capgirar la situació de derrotes i bloqueig davant de la porteria rival. Confiem en el mestre, que és qui millor coneix els alumnes, almenys de moment. La situació encara no és crítica, encara que és molt clar que l’equip ha de reaccionar ja si no vol ser com el Castelló de la temporada passada, que va pagar molt car un inici de Lliga pèssim.

De moment, no cal contractar un professor particular, o apuntar la criatura a una acadèmia de reforç. No sabem si donaria resultat, i, a més, significaria una despesa més per a una butxaca prou foradada com la del Nàstic.

Només podem esperar el comportament de l’estudiant en els pròxims exàmens. El Cartagena i el Barça B són dues assignatures molt potents, que haurà de superar per no complicar-se la vida. Per tot plegat, per arrodonir la metàfora escolar, la cançó d’avui és “Back To School”, dels Deftones. Que últimament m’estava passant de tovet amb la música…

Anuncis

Read Full Post »

Sé que aquesta frase queda  molt de iaio, però he de dir que fa temps que penso que el cinema ja no és el que era. Suposo que les descàrregues de pel·lícules han fet molt de mal a la indústria, i per això, els productors -aquells senyors que posen els calers necessaris perquè es puguin fer- no volen arriscar gens ni mica. La manera mées segura d’atraure les masses a les sales és oferint-los allò que no poden trobar a la pantalla del seu PC: efectes especials espatarrants (en tres dimensions, per descomptat) i històries que siguin fàcils de seguir. Avatar, per exemple, no deixa de ser una barreja de Pocahontas i Els Barrufets farcida amb un grapat de virgueries visuals fetes per ordinador, i aquí la teniu, rebentant les taquilles de tot el món.

La qualitat dels guions ja no és el que era. Els 80, per exemple, van ser una dècada nefasta en moltes coses, sobretot en bona part del món de la música i de la moda, però en canvi, per al cinema, va ser una època molt bona pel que fa al cinema comercial i familiar. Hi va haver un munt de pel·lícules inoblidables: els “Goonies”, els “Gremlins”, “Caçafantasmes”, “Teen Wolf”, “Cuenta Conmigo”… els guions i la qualitat de films que també tenien en la seva majoria efectes especials és a anys llum de les que se’n fan ara.

La que jo considero l”última d’aquestes grans pel·lis, malgrat que que ja és de la dècada dels 90, és la mítica “The Groundhog Day”, aquí coneguda com “Atrapat en el temps”, en què el gran Bill Murray ho brodava fent el paper d’un reporter que vivia atrapat sempre en el mateix dia, el dia de la Marmota, en un poble de mala mort. El pitjor de tot plegat era que, durant aquell dia, l’home patia mil calamitats: des de ficar els peus dins d’un toll d’aigua glaçada, fins a contemplar la mort d’un home a un restaurant, passant per ensopegar amb un vell conegut molt i molt pesat que li intentava col·locar unes assegurances i del qual no se’n podia desempallegar. L’home viu un dia d’autèntic malson. I es repeteix una vegada i una altra…

Ja fa setmanes que el Nàstic viu instal·lat en el seu particular Dia de la Marmota. Durant els partits, ataca i ataca, de vegades amb més intensitat, de vegades amb menys, però el resultat sempre és el mateix: zero. I els rivals, amb poc més d’una fiblada ja en tenen prou per fer mal, molt de mal. I, per acabar-ho d’adobar, sortim a lesionat d’importància per setmana: Sergio Díaz, Mairata, Morán, Delporte… i ara Manel Ruz. El cas del valencià és especialment greu. No només perquè es tracta d’una lesió de llarga durada, sinó perquè aquest és el segon cop en un any que es fa el mateix trencament. Ell és un noi fort, però situacions com aquestes són una autèntica prova de foc fins i tot per a les mentalitats més dures i combatives, com la seva.

M’agradaria enviar ànims al Manel des d’aquí, com sempre he fet quan ha passat una desgràcia semblant. I pel que fa a l’equip, i als seguidors en general, recomano veure de nou “Atrapat en el temps”. Potser entre tots fem com en Bill Murray, i trobem la manera de trencar aquest cercle viciós que ha fet que la temporada comenci amb mal peu. Per això la cançó d’avui és “I Got You Babe”, de Sonny and Cher. Els que hagin vist la pel·li, ja sabran per què…

Read Full Post »