Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2010

A l’escola, hi vas per aprendre, i si bé a les aules ho fas més o menys si vols i si t’hi esforces, al pati aprens moltes coses gairebé sense voler. Al pati, s’hi imparteixen lliçons d’una assignatura que no contempla cap programa docent: allò que molts anomenen l’escola de la vida. Des del primer moment en què abandones la protecció familiar, t’adones que o t’espaviles, o ets pell, carn de canó. Afrotunadament, jo no vaig tenir gaire problemes, però recordo companys de classe que patien moltíssim per conservar l’entrepà de l’esmorzar i no haver-lo d’entregar al macarra de la classe com si fos un tribut de l’àpoca feudal. Només se’n salvaven, si per exemple, la mare els l’havia fet d’alguna cosa que no agradés al pinxo en qüestió. La tonyina no triomfava gaire.

El pati de l’escola també et serveix per donar els primers passos en el món de les relacions personals. Allà t’adones que no et serà gens fàcil acostar-te al sexe contrari. Siguis nen o nena, aprens de seguida que no sempre pots tenir allò que vols i que, de vegades, esforçar-te molt en alguna cosa no implica aconseguir-la. Estic segur que el 99% de la població ha patit algun desengany amorós entre aquelles parets, envoltats de pistes de bàsquet, gronxadors i bancs de talla “S”. Com podia ser que aquella nena que t’agradava no et correspongués, amb tot l’interès que hi havies mostrat, i que en canvi, ella estigués boja per un capsigrany que era més ruc que una sabata i que no feia més que menysprear-la en públic? Ah, amics, els misteris de la vida…

Aquest esquema, que és més antic que l’anar a peu, es reprodueix generació rere generació, o sigui que si hi ha algun noi jove que ens escolta i es troba en la mateixa situació, només li puc dir que ànims, que això ens passa a tots i que té tota la meva solidaritat. Recomano també el visionat d’una pel·li que tracta molt bé i amb molta comèdia aquesta situació: es diu “Pagafantas” i va sortir farà cosa d’un any i mig al cinema.

El futbol reprodueix els patrons de la vida; per això ens agrada tant, i per això és injust, de vegades massa i tot. El Nàstic d’aquestes dues últimes jornades s’ha convertit en un autèntic “Pagafantas”. Convida la noia al cinema, li deixa els apunts, l’acompanya a casa… i res. El petó, se l’emporta sempre un altre, que no ha fet res per merèixer-ho. Els de Luis César han jugat molt més bé que el Salamanca i el Rayo, han arribat moltes més vegades a la porteria rival, però de moment, no saben tenir el punt de mala llet, que fa falta, tant en la vida com en l’amor.I la lesió de Rubén Navarro, a priori, acabarà de complicar encara més les coses.

El pitjor de tot plegat és que el Nàstic, tal com el vam definir al programa “FutbolCat” és un boxejador amb poc punch i amb una mandíbula de vidre. El deixen KO amb només un cop de puny ben etzibat. Esperem que amb el retorn de jugadors importants, com Sergio Díaz o Morán, la cosa millori, perquè si tot segueix així, l’equip, en el pitjor dels casos, podria acabar com el protagonista de la cançó d’avui. És del grup espanyol La Unión. I el seu títol és “El Rey del Ring”. M’haureu de disculpar, però és impossible trobar el videoclip.

Anuncis

Read Full Post »

Monotonia

 

 

És curiosa la percepció errònia que acostumem a tenir de nosaltres mateixos. Creiem que som eternament joves, que ens conservem d’allò més bé, però és mentida. Fins i tot, el món t’envia senyals, com quan un nen et para pel carrer i et diu: “disculpi, senyor, em podria dir l’hora?”. En aquell moment, t’emprenyes, però al cap d’un moment, ni te’n recordes. Continues pensant que fas la mateixa cara que quan en tenies setze.

Un altre senyal és que comences a tenir els estius farcits de casaments. I no com quan eres petit, i havies d’anar a la boda d’un cosí de ta mare, o d’un parent encara més llunyà del poble. No. Ara, els que es casen són els teus amics. En alguns casos, fins i tot et toca un rol destacat en la cerimònia, i després del convit, et converteixes en aquell senyor desenfrenat que balla tot el que punxi el discjòquei i que provoca la vergonya aliena dels més petits.

Aquesta és una fase més de la vida. D’aquí a poc, vindrà la dels neixements en massa de fills dels amics -en el meu cas, ja ha començat- i després, per què negar-ho, la dels divorcis. Espero que en siguin pocs, tot s’ha de dir, però és pura estadística que n’hi hagi algun en el meu entorn.

Fa cinc anys, quan vaig començar a cobrir la informació del Nàstic, l’equip i el club en general vivien un idil·li que semblava no tenir fi. La il·lusió de l’ascens encara era ben viva, i el Nou Estadi s’omplia cada jornada per veure alguns dels millors conjunts d’Europa. Divendres, mentre veia per la tele el Salamanca-Nàstic, hi vaig pensar. Perquè durant aquest temps, les coses han canviat i molt. Suposo que, com en la vida de parella, la monotonia ha acabat per ensopir la relació. El fet de sobreviure temporada rere temporada en una Lliga en què no es veuen grans partits, i la majoria d’equips que hi jueguen han tingut èpoques millors no convida precisament a la fidelitat.

D’aquí a uns dies, coneixerem el nombre exacte de socis que té enguany el Nàstic. Però més que lamentar els que se n’han anat i de queixar-nos de les cadires buides al Nou Estadi -que n’hi haurà moltes-, el que hauríem de fer tots plegats és valorar la massa social que queda. Moltes vegades, ens ho passem més bé en una trobada improvisada amb quatre amics que no pas en un macrosopar d’empresa. Mots artistes, de fet, s’estimen més actuar per a aforaments limitats. I, qui sap, moltes vegades necessites tornar als orígens per reeditar èxits del passat.

En definitiva, que l’important no és la quantitat, sinó la qualitat. Per això espero que diumenge, malgrat el parell de derrotes que ja acumula l’equip i les clapes a la graderia, l’ambient al Nou Estadi sigui bo. Si comencem com la temporada passada, o com l’altra, el curs, que acaba de començar, se’ns pot fer desesperadament llarg. I és que moltes vegades, l’amor a uns colors, a un equip, és com les relacions de parella, una qüestió de fe. Per això, la cançó d’avui és “Faith”, però no la de George Michael, sinó la versió que en van fer, a finals dels 90,  els “Limp Bizkit”.

Read Full Post »