Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2010

Un club de futbol és com una família tradicional, en molts sentits. Per començar, s’estructuren sempre de manera molt similar: el president exerceix de patriarca, encara que dins del consell d’administració (o de la junta directiva, segons si és una S.A.E. o no) tingui alguns “germans” que li vulguin bellugar la cadira. L’entrenador fa la feina de la mare, molt més afectuosa, cuidant de la canalla (els jugadors) i amb un desgast molt més directe i una feina sovint menys reconeguda. L’entorn, és a dir, els socis i aficionats, són com els tiets i els cosins: poden tenir un grau més o menys directe de relació, però al final, saps que els necessites quan has de fer alguna cosa important. I és que un sopar de Nadal, un aniversari o un casament no és el mateix sense ells.

En els clubs de futbol, com  en el 90 per cent de les famílies -o més- hi ha moltes discussions, baralles i membres que un bon dia decideixen no adreçar-se la paraula mai més. Aquestes històries, habitualment, acostumen a resoldre’s al voltant del llit d’un moribund, o en un funeral. És típica l’estampa de dos parents que, després d’anys sense parlar-se, s’acaben abraçant al costat d’un taüt.

Diumenge, amb un Nàstic ferit de mort, totes les branques familiars van fer allò que feia tres anys que no feien: reunir-se al Nou Estadi per animar l’equip, gairebé sense fissures. Era increïble tornar a veure la marea grana, les graderies tenyides de vermell, la canalla amb les samarretes de l’equip… fins i tot la gespa feia més bona olor combinada amb el fum dels cigars. I això que jo no fumo. La unió que es va viureal camp no s’hauria de deixar perdre, com sembla que s’han perdut els tres últims anys, en què s’ha malbaratat tota la inèrcia positiva de l’any de l’ascens.

I aquí, en aquesta qüestió, en la davallada econòmica i social de les últimes temporades, no hi ha uns únics culpables. Tothom n’hem tingut una part. Els dirigents que van obrar sense calcular l’abast de les seves decisions; els que són culpables per omissió, deixant que les coses es compliquessin encara més; molts  jugadors que es van acomodar en una ciutat de sol i platja i van confondre el Nou Estadi amb “Marina d’Or, ciudad de vacaciones”; entrenadors amb massa ego i orgull com per rectificar els seus plantejaments, o amb massa poc, per transigir amb imposicions de la directiva; l’afició, per actuar com nous rics i menysprear una categoria que, al cap i a la fi, és futbol professional i de la qual no és que n’hagin gaudit molts anys, precisament… i la premsa, per copiar els pitjor tics autodestructius dels nostres germans gran de les capitals.

Entre tots, crec que hauríem d’aprofitar la tranquil·litat que dóna la salvació per  fer autocrítica i començar a planificar un futur millor, per molt que el panorama sigui d’allò més fosc en molts sentits.  Que el patiment de les últimes temporades serveixi per a alguna cosa. Allò que no et mata, et fa més fort. Aquesta dita, que és més antiga que l’anar a peu, la canta James Hetfield, dels Metallica, a “Broken, Beaten & Scarred”, l’ultima cançó de la temporada. Fins aviat!

Anuncis

Read Full Post »

Ara que arriba l’estiu, arriba també el temps de les tardes televisives més avorrides. Els programes de sobretaula (que et poden agradar més o menys, però que suposen un esforç de les cadenes per captar l’espectador) deixaran pas als refregits i a les reposicions, fet que, sens dubte, ha contribuït de manera indiscutible a la conservació d’un hàbit tan saludable com la migdiada.

El recurs més fàcil de moltes televisions són els cicles de pel·lícules de l’Oest. No sé quantes se n’han arribat a fer en la història del cinema, però intueixo que els programadors les van comprar a pes, com el pollastre a les paradetes del mercat, perquè si no, no s’entén que fent zàping estival, cada tarda n’enganxis una.

De bones pel·lícules de l’Oest, però, no se n’han fet moltes, sobretot en proporció al total. Una de les que em va deixar més bocabadat quan era petit, en una tarda de xafogor de ja fa més de dues dècades, quan l’aire condicionat -almenys, a la meva barriada d’extrarradi- era un luxe comparable al caviar persa, va ser “La Conquesta de l’Oest”. Amb un repartiment de luxe (Gregory Peck, James Stuart i George Peppard, el mític “Hannibal Smith”, de l’Equip A), narra les aventures d’una família que mira de prosperar en un territori hostil i superant infinitat de dificultats. Això és, precisament, el que més em va xalar de la història: les situacions extremes a què s’exposen els Prescott i la seva habilitat i tossuderia per sortir-se’n…

Ara que està tan de moda el tema dels vídeos de motivació per als jugadors, com va desvelar el Xavi Bartolo ahir mateix, no estaria gens malament que la plantilla del Nàstic se la mirés, aquesta pel·li, per preparar el partit de diumenge contra l’Elx. Perquè, de paral·lelismes, n’hi ha un munt. És cert que durant tota la temporada el Nou Estadi ha estat un territori hostil. És cert que l’ambient al vestidor tampoc és una bassa d’oli. I també és cert que molts d’aquests jugadors ja saben que, passi el que passi amb el club, no hi continuaran l’any que ve. Però queda un argument: apel·lar a l’orgull i l’amor propi dels jugadors. Marxar de Tarragona amb un descens és una taca en el currículum. I en el d’alguns, ja hi ha més d’una llàntia.

Podem tenir una opinió ben formada sobre les causes de la situació actual, però millor guardar-la per al final de temporada, perquè ara mateix rebrien tots els estaments implicats en aconseguir la salvació de l’equip. Per això, el millor és centrar-nos en la campanya “Tots som Nàstic”, en fer bullir l’olla i aconseguir que el Nou Estadi sigui l’olla de pressió on no fa pas tant van palmar equips tan importants com el Sevilla o el Saragossa. Iniciatives com la de recuperar la marea grana, els concerts a l’estadi i l’exhibició castellera han d’ajudar a preparar un ambient positiu. De fet, la sensació de prepartit ja es nota a la ciutat, i només som a dimarts. Per això, la cançó d’avui és el compte enrere més taral·lejat de tots els temps. “The Final Countdown”, de Europe.

Read Full Post »

Hi ha dies en què tot et surt malament. Des que et lleves , sembla que tot l’Univers s’hagi conxorxat per fer-te la vida impossible. Aquella relliscada a la dutxa, aquell autobús que se t’escapa davant dels nassos, aquell ordinador que s’apaga un nanosegon abans de guardar els canvis en el document en què fa dues hores que treballes, aquell dependent que ni tans sols et mira a la cara quan et diu que ja no tenen allò que tant necessites… en dies així, el millor que pots fer és ficar-te de nou al llit, tapar-te fins al capdamunt amb els llençols, i esperar que arribi un nou dia.

Això no és només patrimoni exclusiu de les persones. Les entitats també travessen males ratxes. El Torino italià, per exemple, va perdre un dels millors equips de la història en la tragèdia de Superga de 1949. Gairebé tota la plantilla que havia guanyat de manera consecutiva cinc scudettos als anys quaranta va morir en un accident d’avió que va canviar per sempre la història del club. Quinze anys després, el Toro semblava revifar gràcies a un jove anomenat Gigi Meroni, un autèntic fora de sèrie. Doncs bé, Meroni va morir en un accident, atropellat per un conductor de 18 anys que, amb el temps, -i aquí ve el més bo de tot plegat- va acabar sent el president del club. Increïble. Sabeu com vesteix el Torino? Samarreta grana (un pèl més fosca que la del Nàstic, això sí).

Al Nàstic, ja fa temps que tot sembla anar a pitjor. La pólvora s’ha mullat en el pitjor moment, l’equip sembla paralitzat per vés a saber quina por, i la plantilla ja sent al clatell l’alè del descens. Per acabar-ho d’adobar, aquesta setmana un jugador plega (Cherfa), un altre (N’Gal) repta l’entrenador a un duel suïcida, i uns quants més hi són només de cos present, perquè d’esperit ja fa setmanes que desitgen que acabi la temporada per començar una nova vida lluny de Tarragona. Conclusió? El Nàstic s’està dessagnant, la qüestió és saber si aguantarà viu fins al final de la Lliga o si pel contrari serà un dels quatre cadàvers que cada any es cobra la competició.

L’afició està irritadíssima, només cal fer un cop d’ull als fòrums d’Internet, que treuen fum. Però estripar abans d’hora i carregar contra els mateixos jugadors que -t’agradi o no- han de fer l’últim esforç per salvar el club de la ruïna de Segona B, és un esport de risc. Per calmar els ànims i aconseguir somriure una estona, hi ha una pàgina que va molt i molt bé. Es diu http://www.ascodevida.com. La gent hi deixa missatges curts, explicant petites desgràcies personals, i la veritat és que hi ha històries que fan que et posis les mans al cap… o que et trenquis de riure. I és que en el fons, a tothom li agrada saber que hi ha persones amb més mala sort que un mateix.

Visiteu-la. En una setmana que es farà molt llarga, és una bona manera de deixar de pensar en el pitjor. De deixar, encara que sigui per una estoneta, de tenir, com cantaven els Iron Maiden, por de la foscor. “Fear of the dark” és la cançó de la setmana.

Read Full Post »