Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2010

Tot ha passat molt de pressa. El protagonista ha aconseguit escapar “in extremis” de la casa on es refugiava dels zombis que, inexplicablement, havien començat a aparèixer per tot arreu. Arriba al cotxe que, com a totes les pel·lícules, ha aconseguit aparcar just davant de la porta, i el primer que fa és tancar-s’hi, mentre es furga les butxaques per trobar la clau. Els morts vivents s’hi acosten, i l’espectador ja comença a patir. Quan troba la clau, la introdueix al contacte, però llavors, passa el que ja ens esperàvem: el cotxe no arrenca. El motor fa uns quants renecs i s’atura, mentre el noi comença a engegar cops de puny al volant. Els zombis ja són a mig pam del cotxe, i algun ja mira d’obrir la maneta, o de trencar un vidre. La tensió és màxima.

Fins aquí, l’escena és típica, plena de clixés que tothom és capaç de reconèixer. El que canvia, segons la pel·lícula, és el seu desenllaç. Pot ser que el noi se salvi, o bé que el seu cervell acabi convertit en una mena de Dog Chow per als que acaben de tornar del més enllà.

El Nàstic ja fa setmanes ja ha trobat la clau del cotxe. L’únic que li cal és engegar-lo d’una maleïda vegada i deixar enrere el perill. Després de la victòria de prestigi al camp del Rayo, tothom donava per feta la permanència i fins i tot somiava amb un final de temporada miraculós, però la realitat és ben diferent. Tant, que guanyar el Cadis per respirar alleujats és ja una necessitat de primeríssim ordre al vestidor grana. Imagineu-vos quines tres últimes jornades ens esperen si diumenge hi ha una nova desfeta al Nou Estadi i els de baix continuen al ritme de les darreres jornades… pot ser dramàtic. Per cert, que algú m’expliqui què esmorzen els jugadors del Real Unión. Un equip que estava mort i enterrat, amenaça ara d’enviar a l’infern rivals de moltíssima més envergadura.

Hi ha hagut un excés de confiança general, començant pels jugadors, passant pels aficionats i acabant per la mateixa premsa, que ens hem dedicat a parlar de la plantilla de la temporada que ve i dels molts canvis que hi haurà sense acabar de tancar aquesta. Ara, el motor comença a fer figa, i els zombis piquen a la porta amb insistència. Per acabar-hi d’afegir una mica més d’intriga, diumenge, Luis César no podrà disposar del seu millor jugador, Fernando Morán. O sigui que, la pel·lícula promet. Jo no me la perdria. I espero que el public grana respongui, i tampoc ho faci, perquè el seu equip el necessita, i molt, per no passar una mala estona.

De tant parlar de zombis i d’intriga, endevinar la cançó d’avui no té cap mèrit. És el videoclip més famós de tots els temps. Thriller, de Michael Jackson. Aquella caçadora vermella i el ball dels zombis a la sortida del cinema van marcar tota una generació.

Read Full Post »

De totes les teories per lligar que m’han explicat en la meva vida, la que em fa més gràcia és la del “rebounder”. Rebotador, en anglès. L’amic en qüestió, que és un autèntic personatge, afirma que una de les formes més fàcils de triomfar a la discoteca és sortir amb un amic que sigui molt ben plantat. Diu que, per eliminació, de totes les noies que se li apropin, al final, ell, n’acabarà pescant alguna gràcies a la seva xerrameca i el seu encant natural. I en més d’una xerrada de cafè m’ha assegurat que aquesta tàctica li funciona de meravella.

Ara, que els clubs proposen un nou repartiment dels drets televisius, i que sembla que acabarà separant els de Primera dels de Segona, el Nàstic hauria de fer com el meu amic, i pregar perquè li toquessin uns companys de negociació que facin patxoca, que siguin capaços d’arrossegar gent i que tinguin el suport d’una bona massa social al darrere. Ja sabem que l’any que ve tocarà viatjar a Tenerife, Jerez i Valladolid. No està malament, doncs, perquè almenys dos d’aquests tres equips són molt importants a la seva regió i a més tenen un bon gruix de seguidors amb els quals fer pressió a l’hora d’asseure’s amb la gent dels calés. La resta de clubs, els sabrem d’aquí a poc, amb les eliminatòries d’ascens de Segona B, però la gran llaminadura, aquell amic que, amb només un somriure i una caigudeta d’ulls les atrau com mosques, la vam tenir dissabte al Nou Estadi.

Si el Betis finalment puja de categoria i acompanya la Reial Societat en el viatge de retorn a la màxima categoria, la Segona perdria, de cop i volta, els seus dos atractius principals, i la resta de clubs perdrien moltíssima força. Que no se m’enfadi cap seguidor bètic, però el Nàstic va deixar escapar dissabte una gran oportunitat econòmica. Si l’hagués guanyat, hauria condemnat el club de “Don Manué” a una nova temporadeta a l’infern, i això, indirectament, també vol dir menys pempis a la caixa sevillana, però més a la de la Budallera.

No va poder ser, en part, per culpa d’un àrbitre, Hernández Hernández, que ja ha entrat, per mèrits propis, al Hall of Fame de la història grana. Luis César encara es pregunta què li va dir per guanyar-se una expulsió fulminant al quart d’hora de partit. I encara que el primer penal fos ben assenyalat, el segon, el del ridícul espantós de Mehmet Aurelio, clama al cel, i és capaç d’aixecar sospites fins i tot a la ment més innocent. Mai de la vida m’he volgut creure el ja tristament famós Villarato, i  paranoiques teories de la conspiració semblants, però coneixent l’opacitat de la Segona Divisió i la tèrbola història de determinats ascensos recents, tot plegat em va fer una mica de mala olor.

Haurem d’estar atents, encara que sigui per curiositat, als arbitratges que rep el Betis en aquest tram final de Lliga. I als seus resultats, perquè de retruc també ens interessen. I, per descomptat, haurem de pregar perquè al Nàstic no li tornin a assignar Hernández Hernández, si pot ser mai més. A ell, li podríem dedicar la cançó d’aquesta setmana. És de Megadeth, i es diu “Prince Of Darkness”.

Read Full Post »

S’imaginen King África enfotent-se d’una persona obesa? O Sarkozy insultant algú dient-li “nan”? O Belén Esteban acusant d'”inculte” a algun altre personatge sinistre del “Sálvame”? Doncs bé, la setmana passada em queixava de la poca originalitat de les respostes de molts jugadors i entrenadors a la sala de premsa, però vaig ometre que, de vegades, els culpables de tota aquest ensopiment som els mateixos periodistes.

I és que, com Fernando Romay quan li assenyalaven una falta personal, hem d’alçar el braç, acotar el cap i reconèixer que moltes vegades nosaltres mateixos també tirem de pilot automàtic a l’hora de preguntar i comunicar-nos amb els protagonistes de l’actualitat esportiva. Perquè… quants cops ens heu sentit dir allò de “Just, el resultat?”, o “És importantíssim per a l’equip guanyar el pròxim partit, oi?”. La realitat és que, com en totes les facetes de la vida, els éssers humans també tenim tendència a mirar de simplificar-ho tot, encara que sigui a costa del producte final. O això, o és que, com en els matrimonis veterans, ens ha pogut la rutina i ja no tenim l’espurna dels primers dies de passió.

De tots els periodistes, però, els que ho tenen més pelut són els companys de la premsa escrita. Tenen un avantatge, que alhora és un inconvenient: i és que les seves paraules queden plasmades per sempre, sotmeses al càstig de les hemeroteques i dels judicis implacables. Però ni això els priva de tirar, de vegades, pel camí fàcil, dels jocs de paraules suats. Els que més ens agraden són els títols de pel·lícules: són un vell amic que sempre et visita quan tens un problema. “Cantant sota la pluja”, si el teu equip ha perdut sota un xàfec; “Esplendor en l’herba”, si en canvi, ha tingut una bona tarda; “Un diumenge qualsevol”, si el partit no ha valgut la pena. “Duel de Titans”, si és una prèvia d’un matx entre dos equips en ratxa… la llista és inacabable.

A partir d’aquesta jornada, amb el Nàstic navegant per la zona tranquil·la de la classificació i sense opcions de pujar o baixar, els periodistes haurem d’esmolar una mica l’enginy per no caure en aquesta rutina. I no és fàcil. Només les notícies de renovacions, que aniran caient amb comptagotes, ens donaran una mica de peixet. Després, arribaran els nous fitxatges, la pretemporada… i sant tornem-hi! Però, mentrestant, ara arriba l’època més dura de l’any. Prometem esforçar-nos-hi, però, per si de cas en deixem anar alguna aquestes setmanes, demano des d’aquí que se’ns canti la canya. El bloc està obert a suggeriments i estirades d’orelles. I si cal, demanarem disculpes, com els Nirvana i el seu  “All Apollogies”.

Read Full Post »

Sabeu en què s’hi assemblen, la música pop més ensucrada i el món del futbol? En què tots dos estan plens de tòpics. Hi ha grups, o presumptes artistes, per exemple, que han basat tota la seva discografia en una temàtica i un vocabulari extremadament limitats. Un dels casos més evidents és el del grup mexicà Maná. Feu una prova: elimineu totes les seves cançons que continguin les paraules “ángel”, “corazón”, “labios”, “besos” o”amor”. Us en queden tres!!! El més greu de tot plegat és que han triomfat durant una dècada amb aquesta martingala. I amb pintes de rockers durs, quan en realitat estan més a prop de Luis Miguel que no pas dels Motorhead.

Un altre cas com un cabàs són els anomenats “artistes llatins”. En aquest concepte, hi cap  de tot, des dels Bustamante, Bisbal i David Civera, en el cas del producte espanyol, fins als Carlos Baute, Chayanne i Ricky Martin, si parlem del producte d’importació d’ultramar. No hi cap d’aquests individus que no tingui una cançó en què s’hi canti  “baila mi son”, o la variant “baila mi ritmo”, a més d’altres grans tòpics como “oye mi corazón” o “mi reina”. Semblen, realment, el que són: productes fabricats en sèrie, encara que molts d’ells es considerin d’allò més autèntics, pobrets.

En el futbol, passa una cosa semblant amb els entrenadors i els jugadors. La mandra, les ganes de no complicar-se la vida o l’antipatia envers els mitjans fan que, moltes vegades, les rodes de premsa siguin un recull de tòpics i de paraules buides, sense sentit. Que aixequi la mà qui no hagi sentit mai frases tan mítiques com “Cada partit és una final”, “No tenim por de ningú, en tot cas respecte” o “L’equip està treballant bé, ara és qüestió que ens acompayin els resultats”. En podríem recitar 40.000, de construccions com aquestes. Servidor ja porta uns quants anys assistint a rodes de premsa i no descarta elaborar-ne un recull abans de retirar-se.

Per això, agraeixo enormement quan un entrenador es mostra igual de natural davant d’un micro que davant d’un amic. Quan decideix trencar les convencions i dir el que pensa, és quan es fa més interessant, no només per al periodista, sinó també per a l’aficionat, que al cap i a la fi és a qui va adreçat el missatge. Miguel Ángel Lotina, per exemple, que té fama de trist, sempre diu coses interessants a la sala de premsa. Per no parlar de Pep Guardiola, que ha de torejar dia rere dia amb un dels entorns més complicats del món del futbol.

Potser algú no hi estarà d’acord, però a mi em va agradar la reacció d’ahir de Luis César després del partit contra el Real Unión. Quan va dir que el joc havia estat “una merda”, va verbalitzar el que pensàvem molts dels que vam veure el matx en directe. Sí senyor, res d’excuses, ras i curt. Això és ser valent.

Per això, la cançó d’avui és d’un grup que tampoc  s’ha mossegat mai la llengua: els Rage Against The Machine. Sempre han dit el que pensaven, i amb un llenguatge directe. Sense tòpics. Segur que molts de vosaltres heu bramat algun cop la tornada del seu gran èxit, Killing in the name.

Read Full Post »