Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2010

Tenim un nom

Era difícil. Molt difícil. El 3 a 1 de l’anada només deixava lloc a l’èpica. El partit ha anat tal com s’esperava. Un equip solidari, generós, de bon tracte a la pilota, contra un equip mesquí, on el teòric davanter centre ha jugat de lateral esquerre i on cada segon esgarrapat semblava ja una petita victòria.

El Barça ha guanyat, però no n’ha tingut prou. L’equip ha jugat sense aquella sisena marxa que el feia diferent de la resta, amb Messi naufragant a 35 metres de la porteria i amb Ibra, d’esquena a tot: al gol, al partit, i qui sap si a la continuïtat al Barça.

No s’hi val, queixar-se de l’arbitratge de l’anada, ni de les mans (per a mi molt ben assenyalades) de Touré en el gol de Bojan que hauria suposat el 2 a 0. Aquest equip havia de passar amb el seu estil, anar més enllà de sospites d’Eurovillaratos, o la resta d’estúpides teories de la conspiració. El Barça, el nostre Barça,  ho ha provat, ho ha intentat segons la seva recepta, però no n’ha tingut prou. Un altre any serà.

Hem d’estar infinitament agraïts amb tot el que ens ha donat aquest equip. Han estat 20 mesos de plaer, de sentiment d’orgull, de títols, de victòries, de joc increïble. I el més bo de tot plegat és que el millor encara està per arribar. Els que ja tenim una edat, els que hem vist el Barça travessar una sequera de títols i una crisi d’identitat bestial, hem d’estar tranquils amb el nostre equip, que, malgrat perdre, ha tornat a donar la cara i a demostrar que una samarreta blaugrana no es ven al joc mediocre, al tot s’hi val, a les puntades de peu sense sentit i a la tàctica del rat-penat.

Hem caigut com havíem de caure, guanyant el partit i demostrant que aquesta afició no es compra amb fitxatges de 300 milions d’euros, que la nostra il·lusió no és fruit d’una campanya de màrqueting. Que darrera de la samarreta del Barça no hi ha cap empresa de la construcció, sinó la construcció de tot un país.

Tant se val el que diguin a 500 quilòmetres de distància. Ara és el moment de cridar més fort que mai el nostre orgull,  la nostra pertanyença a una comunitat que va més enllà d’onze cromos perseguint una pilota. No ens hem d’amagar.  El millor que podem fer és apagar les ràdios i les teles de la Caverna i pensar en tot el que ens ha donat un equip que, d’aquí a 20 anys, recordarem amb anyorança i admiració.

Tenim un nom, i -ara més que mai- el sap tothom. Per això, com cantaven els Soundgarden, “Blow up the Outside world”. Res no ens podrà trencar, no importa com  d’alt caiem. Que els hi aprofiti, als de la Caverna. Ells mai podran tastar allò que nosaltres hem assaborit durant tot aquest temps.

Read Full Post »

En el món de la música, hi ha molts artistes que, de sobte, senten la necessitat de canviar. Abandonen l’estil que els ha dut  a ser coneguts per fer quelcom de diferent. Acostumen a dir-ne “explorar noves vies musicals”, o “experimentar amb altres sons”, quan en realitat té una explicació molt més fàcil: o tenen una crisi d’idees brutal o, senzillament, volen arribar a més públic, per tenir un èxit comercial més gran. La gràcia de tot plegat és que, en molts casos, el públic de tota la vida els abandona i en renega.

A mitjans dels 90, en plena explosió de la moda grunge després del suïcidi de Kurt Cobain, van sorgir milers de bandes que semblaven males fotocòpies de Nirvana. Un dels casos més flagrants és el del grup australià Silverchair. També eren tres, fins i tot s’hi assemblaven físicament, i amb el seu tema anomenat “Freak” van triomfar arreu del món. Eren els hereus del rock més brut i cru, però després del primer èxit, es van anar desinflant a poc a poc, fins que van acabar fent pop amb pianos i sintetitzadors. Continuen en actiu, que ja és molt, però no els segueix ni una desena part dels fans que ho feien fa 15 anys.

Afortunadament, no tots els artistes han tingut la visió i l’olfacte dels Silverchair. L’exemple contrari el tenim en el David Bowie, un dels músics més influents de les últimes dècades. Ha fet de tot: folk, pop, glam rock, funk, música electrònica… i sempre amb estil i marcant tendència. Sempre canviant, i gairebé sempre, un pas endavant de la resta.

Els canvis, doncs, no han de ser sempre dolents. I el que ha experimentat el Nàstic en les darreres jornades n’és un exemple. Després de la patacada al camp del Llevant, molts es plantejaven si Luis César podia dur a terme els seus plans, implantar el seu estil, amb una plantilla que no havia fet ell. Doncs bé, el gallec ha convençut tothom amb el rendiment de l’equip en les últimes jornades. La pressió, la grapa i les ganes de guanyar han fet canviar la cara a un Nàstic que ara lamenta que la temporada s’acabi en vuit setmanes.

Els canvis, curiosament, estan provant a molts dels equips que han apostat per un relleu a la banqueta. L’Albacete, per exemple, ha revifat força de la mà de David Vidal. I el mateix li va passar al Girona, a qui molts donaven per mort abans del desembre, amb l’arribada d’un Narcís Julià que està fent meravelles amb una plantilla molt justa. Tot plegat et fa pensar que la majoria de futbolistes, llevat dels tres o quatre grans professionals que hi ha a cada plantilla -els Medines, Morán, Bauzà i Miguel Ángel, en el cas del Nàstic- molts jugadors necessiten estímuls nous, un sergent que els colli cada poc temps.

De tots aquests entrenadors, que han arribat a mitja temporada, s’ha de reconèixer, però, que Luis César és el que està tenint un rendiment més alt, el que treu més bona nota. És com Ziggy Stardust, el personatge que Bowie es va inventar per una de les seves transformacions, aquell alienígena que baixava a La Terra per salvar els seus habitants. El gallec no arriba de tan lluny, sinó dels llimbs professionals, després de dos anys en blanc, però gairebé està tenint el mateix efecte amb l’afició grana.

Per això, la cançó d’avui és un dels seus grans èxits, “The Man Who Sold The World”, que curiosament, també van versionar els Nirvana.

Read Full Post »

Dins d’aquell impressionant mosaic de personatges que és “Pulp Fiction”, n’hi ha un que m’agrada especialment. Es tracta del granSenyor Llop”, interpretat, curiosament, per una gran bèstia de la pantalla com Harvey Keitel. És un home tranquil, que ja té una edat, però que resulta del tot imprescindible per a John Travolta i Samuel L. Jackson per resoldre l’embolic en què s’han ficat quan traslladaven un altre mafiós al seient del darrere. Sense perdre en cap moment la calma, el “Senyor Llop” els guia, els ordena què han de fer i al final, tothom se’n va content cap a casa.

Dissabte, el Nàstic, també en tenia un, de problema, i per sort, va aparèixer el seu “Senyor Llop” particular. L’equip havia fet el millor futbol de la temporada, però en canvi, va ser el Cartagena qui es va avançar en el marcador. Tothom s’ensumava una altra decepció, però llavors va aparèixer l’home tranquil, Alejandro Campano. Tenir un jugador amb aquesta tècnica i aquesta facilitat per executar les faltes directes és tot un luxe. La pilota parada, no ho oblidem, ha donat al Nàstic tots els punts que ha aconseguit en els últims quatre partits, i que han deixat l’equip a un pas de la permanència.

La temporada que ve serà de rebaixes, això ho sap tothom. L’argument de “pagar poc, però pagar”, pot convèncer jugadors joves, que vulguin fer-se un nom a la categoria, però la cosa ja no serà tan fàcil amb homes contrastats i amb calés al banc, que són capaços d’aconseguir bons contractes i que saben que, en el pitjor dels casos, al final, i amb el suport de la nova direcció de l’AFE, els acabaran cobrant, encara que sigui tot de cop a final de temporada.

Una empresa, una redacció, o una botiga, no funcionen només amb treballadors joves, amb moltes ganes. També cal gent amb més experiència, i habitualment en els llocs de responsabilitat. Sense oblidar que, per tenir un nom en el competitiu mercat del futbol, el Nàstic també necessita jugadors amb ganxo, capaços d’atreure el públic de la ciutat, però també de la resta de l’Estat. Cada club té, almenys, un “jugador franquícia”. El Celta té Trashorras, el Llevant té Ballesteros i Juanfran, l’Albacete té Salva, el Rayo té Movilla… el club potser hauria de fer un esforç, dins de les seves possibilitats, per mantenir un jugador que, malgrat la seva intermitència i que ja té molts quilòmetres a les cames, encara pot decidir partits amb la seva gran especialitat, els free kicks, ja sigui posant la pilota a l’escaire o bé, al cap d’un company perquè remati.

No sé com acabarà la renovació del capità, però molt em temo, i tant de bo m’equivoqui, que no serà un tema fàcil. Per si de cas, gaudim de la classe de Campano fins a final de temporada. Només ell pot fer que picar faltes sembli tan fàcil. “Its so easy”, cantaven els Guns N’Roses. Aquesta és la cançó de la setmana.

Read Full Post »

Qualsevol de vosaltres que m’hagi vist en persona sap que em preocupo ben poc de la moda. Si fos per mi, vestiria eternament una samarreta negra, uns texans i unes bambes fosques, però clar, moltes vegades la feina -i els compromisos familiars- fan que hagi de mudar-me una mica més del que voldria.

Potser aquesta manca d’interès per la moda és fruit d’haver crescut als anys 80, una època nefasta en aquest sentit. Només cal recordar la llenceria per fora de la Madonna, les pintes de macarra sofisticat d’en Sonny Crockett i en Ricardo Tubbs a “Corrupción en Miami”, amb aquelles americanes blanques amb muscleres, samarreta i mocassins, els cabells cardats dels cantants, com la Cindy Lauper o els Europe, o la mítica faldilla-pantaló del Miguel Bosé. Quin horror…

Les modes no deixen de ser una tendència que comencen uns pocs i que al final acaba adoptant la majoria. Ara, en el futbol, en temps de crisi, quan gairebé cap equip té diners a la caixa, n’hi ha una de ben positiva: fomentar el planter. És una solució lògica, però clar, de vegades, demanar que les paraules “futbol” i “lògica” vagin unides pot ser demanar massa. I més quan vius en una borratxera de diners fàcils, com ho han fet els clubs fins fa quatre dies.

La victòria del Barça de dissabte al Bernabéu va acabar de certificar que aquesta tendència d’apostar per formar jugadors en comptes de comprar-los, que fins ara semblava només a l’abast d’uns pocs, passi a ser una moda. Tots els mitjans de comunicació del món han lloat que els millors jugadors del partit (Xavi, Messi, Puyol o Valdés) s’hagin fet a La Masia. I no deixa de ser irònic que un dels clubs més rics del món ensenyi el camí a seguir.  Val a dir, però, que un altre club català, com l’Espanyol, també fa uns 15 anys que treballa de manera excepcional el seu futbol base.

Al Nàstic, ja fa un parell d’anys que se’n parla molt, del planter, i que s’hi estan dedicant esforços. Els fruits arriben sorprenentment ràpid. La temporada del juvenil A és de chapeau i el debut de Fran Vélez amb el primer equip a Albacete obre un camí per a molts altres jugadors d’aquesta plantilla, com Fran Carbià, que aquesta setmana també podria tenir la seva oportunitat.

M’agraden les ganes de menjar-se el món de Vélez i el fet que no s’arronsi davant de ningú, ni en els entrenaments, ni en els partits, però els tècnics farien bé de canalitzar la seva agressivitat, perquè dissabte va estar fregant l’expulsió, de tant contundent com és. Si ho aconsegueixen, que segur que sí, serà un jugador interessant de cara al futur.

En aquest context de teranyines a la caixa forta, els jugadors de casa, el jovent, ho té tot a favor per tenir una oportunitat. Només cal que demostri que la vol. Per això la cançó d’avui és del grup Sonic Youth, la joventut sònica, que en el seu dia, també va irrompre en el panorama musical indie amb molta força. La cançó, tot un clàssic: “Sugar Kane”.

Read Full Post »

El futbol és un esport global. Només cal veure que fa dues edicions, el Mundial es va celebrar a Àsia, a Corea i el Japó, i que aquest estiu l’organitzarà Sud-àfrica. Però hi ha un mercat en què no acaba d’arrelar: i no és un mercat qualsevol. Es tracta del més ric i poderós del món, el nord-americà. Hi ha hagut un munt d’intents per impulsar una lliga atractiva, però cap no ha acabat de triomfar. El públic ianqui no es va sentir atret pels Cosmos de Nova York de Pelé i Beckenbauer i els Diplomats de Washington de Cruyff, de finals dels 70 i principis de 80, en una època en què els partits es jugaven sobre gespa artificial d’aquella de moqueta. I això que la Lliga s’hi va deixar una autèntica bestiesa, en publicitat i en salaris de les megaestrelles…

Després del Mundial del 94, la lliga USA es va reactivar, però continua sent un cementiri d’elefants i un reducte per a les minories llatines del país més que no pas una altra cosa. També em fa gràcia és que la Lliga és el fidel reflex de la societat americana. En el mateix equip, hi conviuen jugadors amb contractes escandalosament milionaris, com en Beckham o Cuauthémoc Blanco, amb salaris indignes, com el del porter dels Kansas City, que només cobra 11.300 euros l’any.

La raó per la qual el públic ianqui no s’hi enganxa, al futbol, és molt simple: es una qüestió de mentalitat, de filosofia de vida. En tots els seus esports, o guanyes, o perds, però empatar és impossible. Si, arribat el temps reglamentari, es manté la igualtat, es fa una pròrroga, una tanda de llençaments de desempat, o el que sigui, però ells, el que volen, és marxar cap a casa sabent si els seus han guanyat, o si, per contra, són uns losers. I, en el futbol, l’empat és un resultat massa freqüent. Dissabte en vam tenir una nova prova.

És trist que un equip com el Recre hagi acumulat ja dotze empats, i que al Nou Estadi no dissimulés durant tota la segona part que ja firmava el resultat, però també ho és que l’equip, tot i la bona imatge i la millora innegable, no pogués guanyar i acabar de desenganxar-se de la zona perillosa. Dissabte, al Carlos Belmonte, s’hi juga el partit més important de la temporada, contra un rival directe. Un empat no serviria de gaire, perquè els equips de la zona baixa s’estan espavilant de valent. I si t’enfiles al precipici, vigila, que hi pots acabar caient.

Dissabte cal que el Nàstic sigui ambiciós, que surti únicament a guanyar, per deixar la permanència mig enllestida. Per això, la cançó d’avui és “Princes of the Universe”, de Queen, de la banda sonora de la pel·lícula “Els immortals”. En una terra de ganivets i d’espases, com Albacete, l’equip ha de fer com en Duncan MacLeod i dir allò de “només en pot quedar un”…

Read Full Post »