Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2010

Emocions

De petit, m’encantava  el “Cerca de las estrellas”, aquell programa de l’NBA que presentava Ramon Trecet a la 2, on oferien el partit més destacat de la jornada. Recordo enfrontaments bestials entre els Celtics de Larry Bird, Kevin Mc Hale o Robert Parish i els Bulls dels Jordan, Pippen, Paxon i companyia. O entre els Lakers de Magic Johnson, Worthy i Kareem Abdul-Jabbar i els Pistons d’Isaiah Thomas, Bill Lambeer i Joe Dumars. Com que no els podia veure en directe perquè eren de matinada, me’ls gravava i passava els matins de dissabte consumint el que llavors era, amb molta diferència, el millor bàsquet del món. Fins que un dia, ma mare, quan tornava de fer la compra, em va obrir els ulls amb una frase d’aquelles que només pot pronunciar la gent a la qual no li interessa l’esport. Em va dir: “No sé per què t’hi estàs dues hores davant de la tele. Dels partits de bàsquet, l’únic que val són els últims dos minuts”.

No dic que tingui raó al 100%, però he de reconèixer que des de llavors, he aplicat moltes vegades aquesta fórmula, i només poso els partits de bàsquet quan sé que estan arribant als últims minuts. És curiós, però un grandíssim percentatge de partits es decideix en aquest tram. És emocionant, sí, però si no t’acaba d’entusiasmar aquest esport, acabes pensant com ma mare.

En el futbol, en canvi, el percentatge de partits que es decideixen en els últims minuts és molt més baix. I per això, quan passa, té un efecte amplificador de l’eufòria. Sembla que en comptes de tres punts, n’hagis sumat sis, i fa també que l’afició sigui capaç d’obliar, com per art d’encanteri, 89 minuts de joc més aviat discret. El que val és el regust final, la pujada d’adrenalina.

El gol de Mairata de diumenge al camp de l’Hèrcules és clau per moltes coses. Primer, perquè trenca la ratxa negativa quan era més necessari, quan el descens ja s’havia convertit en una amenaça real. I després, per l’autoestima que suposa aixafar la guitarra, al seu estadi, a un equip que fa dos mesos es veia a Primera i ara ja no ho té tan clar.

Personalment, me n’alegro molt pel Pere. Aquesta temporada no estava tenint gens de sort amb les lesions, i espero que el tram final de Lliga li serveixi per renovar el seu contracte, que acaba el 30 de juny. És un bon professional, d’aquells que no diu ni ase ni bèstia quan no juguen, i que quan ho fan ho donen tot al camp sense mirar de lluir-se, pensant només en el col·lectiu.

A més, aquesta setmana ha nascut el seu segon fill. És curiós, però fa dues temporades, quan va néixer el primer, l’Adrià, Mairata també va marcar un gol importantíssim, a casa contra el Celta, el dia de la remuntada amb el gol impossible de Miku, i quinze dies després en va fer un altre clau al camp del Màlaga que va valer mitja permanència.

Ja sabeu el que passa quan tens un nadó a casa, que no dorms gaire bé a les nits, per culpa dels plors i de les atencions que requereix. Per això, la cançó d’avui és “Around the bend”, de Pearl Jam. Una cançó de bressol fantàstica, que potser us farà la vida una mica més fàcil a tots aquells que teniu una criatura o n’esteu esperant una per als pròxims mesos.

Anuncis

Read Full Post »

Conec molt poques persones que s’agradin quan es miren al mirall. Tothom, per molt perfecte que ens pugui semblar des de fora, sempre desitjaria alguna cosa més, sempre canviaria algun detall. La prova la tenim en els actors i les actrius de Hollywood. Són éssers venerats, idolatrats i desitjats per mig món occidental i part de la resta, i tot i això molt pocs són capaços de vèncer la temptació de passar pel quiròfan a fer-se un retoc en uns pòmuls, a fer les seves  línies encara més suggeridores, o tenir uns llavis una mica més seductors.

Ho fan gairebé tots, amb una diferència: a només uns pocs no se’ls hi nota, i la gràcia és que estan radiants sense semblar que s’hagin fet res. En canvi, la gran majoria, queda retratada gairebé a l’instant. Mireu, si no, fotos o pel·lícules de Cameron Díaz o Meg Ryan de quan van començar i compareu-les amb unes d’actuals. El canvi ha estat horrorós. Totes dues eren precioses, en el seu estil, i ara, Cameron Díaz sembla tenir dos  xoriços en comptes de llavis, mentre que Meg Ryan podria fer de Joker a la nova entrega de Batman. S’han espatllat del tot. O, per parlar de les destrosses masculines -que també n’hi ha- feu un cop d’ull al lamentable implant de cabells de Nicholas Cage, que ara sembla una nina de drap.

Ja fa un parell de temporades que l’afició del Nàstic es mirava al mirall i no li agradava el que hi veia. El desig de ser més guapo, més alt o més musculat feia que un petit defecte, una verrugueta, s’acabés convertint en un autèntic drama. Fa cinc anys, tothom feia salts d’alegria per mantenir la categoria a Segona, per haver aconseguit rebaixar la panxolina fins tenir un estómac ben pla. Però uns quants anys després, això ja no era prou, ara el que es volia era tenir uns abdominals d’aquells per ratllar-hi formatge.  L’ambició, com la vigorexia o l’anorexia, ha acabat per deformar la imatge d’un mateix.

Patacades com el 6 a 1 del camp del Llevant, la mala ratxa de resultats i el divorci entre afició i jugadors poden tenir un costat positiu, encara que no ho sembli. Poden servir perquè l’afició valori allò que durant tant de temps va anhelar, però que ara semblava un premi menor: la permanència al futbol professional. Feu un cop d’ull a les classificacions històriques de Primera, de Segona i de Segona B, i entendreu a què m’estic referint. Als anys 80, per exemple, jo no recordo haver sentit mai el nom del Nàstic un diumenge mentre tornàvem a casa amb el Renault 7, tot escoltant el Carrussel Deportivo.

La gran diferència entre Meg Ryan i el Nàstic és que la primera ja no té solució, ja no pot arreglar la destrossa que li han fet a la cara, mentre que el club, i sobretot l’afició, encara poden aprendre a estimar-se una mica més tal com són. Avui us deixo amb els Radiohead i el seu primer gran èxit, “Creep”. Ells també volien ser especials, fotudament especials…

Read Full Post »

L’escena, l’hem vista a mil pel·lícules de terror. El monstre en qüestió -poseu-hi qui vulgueu, el comte Dràcula, Frankenstein, l’Home Llop- ja s’ha cruspit dos dels protagonistes. N’hi ha un altre, amagat darrere d’uns arbustos, que s’ho mira tot en silenci, esgarrifat, tremolant sense parar. Quan sembla que se’n podrà escapar, es trenca una petita branca, es produeix un petit espetec, i au! El monstre es gira, ensuma l’aire, somriu i es dirigeix lentament, però de manera implacable, a gaudir del seu tercer i definitiu àpat. El tercer protagonista, que acostuma a ser una mossa força bufona, ja és pell.

Ja fa setmanes que l’afició del Nàstic s’ha convertit en una mena de bèstia amb set de sang. Amb motius per estar insatisfeta, és cert, però una bèstia implacable al cap i a la fi. Ja ha acabat amb un president i amb un entrenador. Ja té el que volia, tant a llotja com a la banqueta; el que demanava des de feia temps, però després de la derrota humiliant per 6 a 1, més que un petit espetec, ha sentit un tro i molt em temo que comença a ensumar el rastre d’un nou objectiu.

El desastre del camp del Llevant és inexcusable, però seria contraproduent focalitzar ara les ires en una plantilla que encara ha d’aconseguir la salvació per al club, la permanència a Segona. Com ja vaig comentar, clavar-li un calbot al pilot de l’avió en ple vol és força perillós, perquè corres el perill de deixar-lo KO i estavellar-te. És millor esperar a ser a terra i posar una queixa formal a la companyia. A més, amb el nou entrenador i la nova direcció esportiva, els jugadors que no rendeixin tenen molt clar que acabaran veient la porta de sortida a final de temporada. Pel seu propi interès, ja miraran de vèncer i convèncer, com va dir aquell en la roda de premsa de presentació.

És difícil de demanar, després de la pallissa del Ciutat de València, però espero que dissabte, l’afició estigui amb l’equip, que no hagi perdut la trempera per l’arribada d’un parell de vells amics a la banqueta, i que es respiri el bon ambient que es va perdre ja fa uns anys. No era això, el que volien, els aficionats? El públic també hi juga, en els partits, i això, ho hem comprovat molt clar aquesta temporada, quan els rivals jugaven com a casa al Nou Estadi.

Dissabte, la gent que vagi a la Budallera hauria d’animar l’equip, gaudir de la festa de retrobament. Perquè si hi torna a haver xiulets, encara que siguin per als jugadors, la trempera de fa una setmana haurà desaparegut, i els canvis, per molt desitjats que hagin sigut, no hauran servit de res. Per això, no he trobat cap cançó més adient que el “Hail, Caesar”, dels AC/DC. Seria una bona manera de saludar el nou entrenador, malgrat que la seva estrena a fora no hagi estat ni de bon tros la millor. No em digueu que no és enganxosa…

Read Full Post »

Quan Toti va fer el segon gol del Salamanca, divendres a la nit, el Delorean platejat de Marty McFly va començar a escalfar motors. El Doc Emmet Brown no devia tenir gaire combustible, perquè el viatge, que finalment es va produir dissabte al matí, no va anar a parar al 1955, sino al 2006. Luis César Sampedro i Xavi Bartolo tornaven al Nàstic.  Es tancava d’aquesta manera el cercle, el procés que va començar ara fa tres mesos amb el retorn de bona part del consell d’administració de llavors. Tot queda, si fa no fa, tal com estava en l’última etapa d’esplendor del club, aquella que tants i tants aficionats han enyorat.

Tothom -o gairebé tothom- s’ha vist en la situació d’haver de trencar una relació, almenys un cop a la vida. És una situació complicada per totes dues parts. Les vegades que em va tocar fer-ho, quan era més jovenet, ho vaig passar francament malament, perquè en el fons, quan trenques amb algú, estàs reconeixent també el teu propi fracàs a l’hora de construir un projecte. En el cas del Nàstic amb Ferrando, com ja s’ha comentat, era la crònica d’una mort anunciada. Era aquella mena de relació que estàs acostumat a veure molt sovint. Quan surts a sopar, i al costat tens una parella que no es parla, ni es mira als ulls, durant tot l’àpat. O quan vas al cinema, i davant teu, a la cua, tens aquell home i aquella dona que ja no s’agafen de la mà, ni comenten coses de la pel·lícula que han decidit veure. Són relacions basades en la rutina, el cansament, la desil·lusió de l’un envers l’altre. El que ha passat, la destitució de l’entrenador, era fruit d’una situació insostenible. Dir qui en té la culpa, de tot plegat, ja és una història massa llarga i massa complexa.

I tothom també coneix algú que, després de deixar una relació que no l’omplia del tot, ha acabat tornant amb una antiga parella. Normalment, el temps fa que recordis només allò de positiu que hi has viscut. I també, el temps és l’únic que dirà si les segones parts poden ser bones o no. D’exemples, n’hi ha per a tots els gustos. El Padrino II, Terminator II o la mateixa segona part de Regreso al Futuro, són prou bones. Però, per desgràcia, també hem de lamentar nyaps com  Tiburón II, Gremlins II, o la segona part de Grease, absolutament prescindibles.

El temps, doncs, dirà de quint tipus és la seqüela de Luis César al Nàstic. De moment, el que és innegable és que s’ha aixecat una trempera a tota la ciutat que feia temps que no veia. Si el que buscava el consell era reconciliar-se amb l’afició, l’ha encertada de ple. Ara, ja no hi ha cap excusa per aplaudir i animar l’equip a casa. La gent ja té el que volia. Però també crec que s’ha de ser just amb un entrenador que va saber salvar l’equip del descens a la Segona B, i que, moltes vegades en aquests últims dos anys, ha hagut d’empassar-se decisions de terceres persones sense protestar públicament, quan en realitat en sortia força perjudicat. Espero que amb el temps, la gent també en recordi coses bones, de César Ferrando. De moment, us deixo amb la cançó de la setmana. “Remember the time”, de Michael Jackson. Molt apropiada per a aquesta onada de nostalgia que recorre Tarragona.

Read Full Post »

La cultura nordamericana necessita fabricar mites constantment. És un país molt jove, amb una història de poc més de dos-cents anys, i és per això que, en comptes de reis i emperadors, els ianquis reciten presidents, cantants o actors en la seva llista de mites de la cultura popular. Amb una peculiaritat: com més tràgica o estranya hagi estat la seva mort, més se’ls venera. Abraham Lincoln, JFK, Marilyn Monroe, James Dean, Jimmy Hendrix, Kurt Cobain… la llista és molt i molt llarga. L’últim d’entrar-hi és Michael Jackson, però a mi, el que més em crida l’atenció és el mite d’Elvis Presley. Oficialment, va morir el 16 d’agost de 1977, amb només 42 anys, amb sobrepès i inflat de pastilles, al seu ranxo de Graceland, però molts dels seus fans no s’ho van voler creure.

Feu la prova, és molt divertit. Poseu a un buscador la frase “Elvis és viu” i us sortiran mil teories que ho expliquen. Els anys que van seguir a la mort de l’Elvis, molta gent assegurava haver-lo vist en els llocs més inversemblants. A Hawai, a Memphis, a Atlanta… fins i tot, es va arribar a crear una “Comissió Presley” de ciutadans anònims que es dedicaven a investigar-ho. I van acabar anunciant al món, després de vint anys de feina, que havien arribat a la conclusió que el Rei del Rock era viu.

Un dels temes estrella d’aquesta setmana ha estat les presumptes sortides nocturnes d’alguns membres de la plantilla del Nàstic. A Tarragona, ja fa setmanes que circulen un munt de rumors. Gent que diu que un conegut li ha dit que va veure a tal o qual jugador, a altes hores de la matinada, amb un got de tub i una cigarreta a la mà. És curiós, perquè al contrari del que passava als Estats Units amb l’Elvis, aquí sembla que tohom ho veu, tothom ho sap, però ningú en parla públicament, ningú ho denuncia. I el més curiós de tot plegat és que després, quan les coses no rutllen al camp, els xiulets, no se’ls emporten ells. Paga el de sempre, el que divendres passat, fart de tot plegat, ho va insinuar a la sala de premsa.

Estic d’acord en què els jugadors puguin sortir a fer una copa, amb la parella o amb els amics, que al cap i a la fi són gent jove normal i corrent i no pas monjos benedictins, però d’aquí a portar una vida de Paquirrin hi ha un món de diferència. I si hi ha algun jugador que ho fa, doncs que n’assumeixi les conseqüències. Dins i fora del camp. Ser un club modèlic també passa per controlar aquesta mena de coses. I no per deixar que rebi sempre l’ase dels cops.

Per cert, aquesta setmana ens visita el Salamanca, aquell club que va destituir el seu míster, Joan Carles Oliva, quan l’equip era a mitja taula per “falta de comunió amb l’afició”, segons una cita textual. Es veu que el caràcter de l’entrenador català i el futbol que proposava no acabava d’agradar. Us sona d’alguna cosa? doncs bé, el balanç des de llavors és de tres punts -tres empats i dues derrotes- de 15 possibles. El Salamanca és ara a dos punts de la zona de descens. Però bé, això és una altra història. De moment, us deixo amb  la cançó de la setmana. Andrés Calamaro i el seu “Elvis está vivo”. El mite, com veieu, és una font inesgotable d’inspiració…

Read Full Post »