Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2010

Foto: http://www.fotonastic.com

Hi ha un documental que recomano sempre que puc als meus amics, independentment de quins siguin els seus gustos musicals. Es diu “Some Kind Of Monster”. Es va editar el 2004. En teoria, el projecte havia de recollir tot el procés de creació d’un nou disc de Metallica, una de les bandes de heavy més grans de tots els temps. Però el grup es troba en plena crisi, i el que acaben retratant aquelles dues hores i mitja de film, és la lluita de tres paios inflats de diners, alcohol i egolatria, per seguir endavant amb la seva feina, per superar un buit creatiu i personal que amenaça d’acabar amb la banda.

Hi ha escenes patètiques. Paios de més de 40 anys perduts, enganxats totalment a un psicòleg que els estafa descaradament, i a un productor que els diu que sí a tot, malgrat ser conscient que el disc que estan fent, anomenat “St. Anger” és absolutament horrible. Hi ha crits, cops, amenaces, llàgrimes… en definitiva, que us el recomano molt sincerament. Perquè, tot i els problemes, al final, aquesta gent tira endavant, conscients que malgrat estar podrits de diners, necessiten seguir tocant, perquè és l’única cosa que saben fer a la seva vida. Això va passar al 2004. La banda, un cop superada la crisi, continua tocant, i fins i tot l’any passat van treure un disc realment bo, anomenat “Death Magnetic”. Els fans de tota la vida coincidim a dir que han tornat a un nivell decent.

El documental m’ha vingut al cap després de veure el partit de diumenge, i més concretament, després de veure Moisés. Aquest estiu, sincerament, jo, ja el donava per acabat. Amb 38 anys, i -no ens enganyem- passat de pes com estava, ell deia que volia continuar, però jo no ho veia gens clar. Al final, ja ho sabeu, va acabar fitxant per l’Osca. I diumenge, va ser un dels jugadors més destacats del partit. Estava força més prim, i el vaig veure en forma, força en forma.

És cert que és un jugador complicat de controlar al vestidor, d’aquells que si no juguen saben incendiar l’entorn amb unes declaracions compromeses, però he de reconèixer que Moisés, independentment de la seva vàlua actual com a futbolista, és també un d’aquells jugadors que admiro. Per a ell, el més fàcil hauria estat plegar després de no renovar pel Nàstic, quan les coses se li posaven malament. Però Moisés és d’aquelles persones que han mamat futbol tota la vida, i que no sabrien fer cap altra cosa. Quan es retiri, segur que acaba fent d’entrenador, o secretari tècnic.

M’agraden aquests jugadors, els que viuen aquest esport amb passió; que se saben alineacions dels rivals de memòria; que són capaços de recitar-te sense cap error, la carrera de la gran majoria de col·legues de professió. D’aquests, cada cop n’hi ha menys. Ara, el que es porta més és el jugador alienat, el jugador egoista, que en comptes d’alineacions, recita de memòria marques de dissenyadors italians de gust dubtós i perfums de sis euros el centilitre.

Llarga vida als vells roquers. Aquells que respiren futbol cada segon. Per això, la cançó d’avui és “Back in Black”, d’un dels grups de vells roquers per excel·lència, els AC/DC. A un  tio com Angus Young, que té 55 anys i es passeja per l’escenari vestit amb un uniforme escolar, la seva feina,  per força, li ha d’agradar molt. Com a Moisés.

Anuncis

Read Full Post »

Hi ha frases que, depèn de com s’interpretin, o del moment en què es pronunciïn, poden tenir significats ben diferents.  Oposats, de fet. Les mateixes paraules poden ser el presagi d’una bona notícia, o d’una de dolenta. Per exemple: no és el mateix que la teva dona et digui “hem de parlar” quan fa temps que travesseu una crisi de parella, que et digui “hem de parlar” quan fa temps que esteu provant de tenir una criatura.

Si el teu cap et diu “entri al meu despatx, si us plau” quan l’empresa es troba en plena retallada de personal, mala peça al teler. En canvi, si et diu el mateix quan està pendent d’anunciar-se un ascens, segurament en sortiràs amb un somriure de bat a bat.

Aquesta setmana hem sentit una frase que han pronunciat l’entrenador i diversos membres de la plantilla i que, a hores d’ara, encara és una mica ambigua; no sé si té un significat positiu, o negatiu. Segurament, s’acabarà de decidir en les pròximes setmanes. La frase es qüestió és “la Lliga és molt llarga”. Agafada pel costat positiu, vol dir que encara hi ha temps d’enganxar-se al grup capdavanter, malgrat la derrota a Anoeta. Pel costat negatiu, en canvi, pot dir que, si els pròxims resultats no acompanyen, el que queda de temporada se’ns farà etern, avorridíssim, i llavors ja començaria el carrusel de rumors i travesses per  a la temporada que ve, que, sincerament, a mi, em fa una mandra increïble. Veurem què acaba passant.

La notícia de la setmana, en canvi, no és la derrota a Anoeta, ni el gol de falta de Bravo, ni l’escletxa que s’ha obert amb els aspirants a l’ascens. Malauradament, la notícia de la setmana és d’aquelles que als diaris, anirien a les pàgines salmó: l’estat comatós de l’economia de l’entitat. Les dades de la previsió de dèficit a final de temporada que ha reconegut el consell d’administració fan feredat. De fet, si en comptes d’un equip de futbol, estiguéssim parlant d’una altra empresa -per exemple, d’una fàbrica de cartró- això segurament  acabaria significant el seu tancament immediat. O el concurs de creditors, o una reducció dràstica de personal i de l’activitat, el que se’n diu un reajustament.

Vénen èpoques de vaques magres, molt magres, a Can Nàstic. D’economia de guerra, gairebé. Perquè si el pressupost de la temporada que ve serà força més modest que l’actual, i a sobre, haurà de tenir una partida destinada a eixugar el deute, no cal ser Leopoldo Abadía per deduir que una plantilla com l’actual és insostenible.

Hi ha clubs que, de la necessitat, n’han fet una virtut, i han tirat de planter per sortir-se’n. El cas més evident és el del Sevilla, que fa una dècada estava arruïnat i a Segona. Però per ser com el Sevilla cal treballar excepcionalment bé. Malauradament, s’han donat més casos com els del Las Palmas, Mèrida, Extremadura, Salamanca o Rayo Vallecano, que després d’una estada a Primera van passar pel  fang de la Segona B, o pitjor encara.

Els responsables de la confecció de la pròxima plantilla han d’afinar molt bé la punteria. Més que mai, per evitar seguir el llarg camí cap a la ruïna que van marcar tots aquests equips, i del qual alguns encara no n’han sortit.  Precisament, aquest és el títol de la cançó d’avui. Repetim amb els Foo Fighters, però ara amb el seu “Long Road To Ruin”. El vídeo val la pena, és força divertit.

Read Full Post »

Segur que us ha passat algun cop. Estàs veient una pel·li, sobretot americana, les més previsibles, i ja saps el que passarà. A les de guerra, el soldat que, abans d’una batalla, ensenya la fotografia de la dona i el fill als companys, saps que serà el primer de morir a mans de l’enemic  a la següent escena. O a les de policies, quan aquell detectiu diu en veu alta –o simplement, que algú l’hi recorda- que li queda una setmana per jubilar-se, et poses les mans al cap, perquè saps que la pròxima aparició la farà en una caixa de pi cobert amb la bandera americana, mentre la resta dels seus companys l’acomiada amb una cerimònia de trets a l’aire.

Quan estàs veient aquestes escenes, et tornes un descregut, perquè creus que això, a la vida real, no passa. Però sovint ens equivoquem. Si existeix la dita de “la realitat supera sempre la ficció” deu ser per alguna cosa. I dissabte, malauradament, ho vam poder comprovar.

Estava fent una connexió en directe quan va passar. Jo estava d’esquena al camp, i els companys em van haver d’avisar des del plató que hi havia un jugador a terra. Em vaig quedar blanc quan em vaig adonar que era ell, que era Curro Torres. El dia que havia de debutar, després de sis mesos sense comptar per a res per a Ferrando, es lesiona tot sol en l’última fase de l’escalfament. Si mitja hora abans, m’ho diuen, que passarà, no m’ho hagués cregut mai de la vida.

No hi entenc gaire, de medicina esportiva, però estic convençut que les lesions que havia tingut abans al genoll no hi ha tingut res a veure, amb aquesta nova desgràcia. És, simplement, que la vida, que és el guionista més malparit del món, li havia reservat al jugador una altra mala passada. Un altre repte a superar.

El que em sap més greu de tot plegat és haver de sentir comentaris presumptament enginyosos per part d’alguns seguidors, parlant de l’IMSERSO, o de llars de jubilats i coses per l’estil. S’obliden que darrere del dorsal 23 hi ha una persona i tota una família que, més enllà dels diners que pugui tenir o no, pateix com tothom.  Perquè, com us sentiríeu, si la vostra vida hagués estat centrada durant 20 anys a fer el mateix, a viure, a pensar i respirar futbol a diari, i de cop i volta, això s’acabés, sense que ho poguéssiu decidir vosaltres? Ara, el que el Curro necessita i que el club, per sort, li ha donat des del primer moment, és tot el suport del món.

Sé que ara mateix sembla molt difícil que pugui tornar a jugar, que el més probable és que la gespa de Montilivi hagi estat l’última que hagi trepitjat com a jugador professional, però a mi m’agradaria que en Curro no es rendís. Que lluités per recuperar-se. Que pensi que la gran majoria de pel·lis dolentes que he esmentat abans acaben amb un final feliç, amb una recompensa a l’esforç.

No cal que torni a guanyar una Lliga, ni cap títol. El triomf de Curro Torres serà tornar a jugar un partit de futbol i ser ell, i no la mala sort, qui decideixi quan i com plegar. Des d’aquí, tots els meus ànims, i que pensi que un gir de guió com aquest, per inversemblant que sigui, encara és possible. Que, com canten els Foo Fighters, coses més estranyes han passat. “Stranger things have happened”…

Read Full Post »

Heu provat mai d’anar de rebaixes amb pocs cèntims? És un autèntic drama. No fas més que donar tombs i tombs, de visitar botigues, de regirar prestatges, i no acabes de trobar res que s’ajusti al teu pressupost. A més, per alguna llei cruel, no sé si de Murphy o del destí – trieu el que vulgueu-, per acabar-ho d’adobar sempre acabes tornant al primer establiment que has visitat, pregant que aquell jersei que abans no t’acabava de fer el pes encara hi sigui, ja que no has trobat res millor. Al final, te’n vas a casa amb la sensació d’haver perdut el temps i amb la mosca al nas, perquè, en el fons saps, que aquella peça de roba, no la necessitaves.

Doncs bé, així mateix es deuen sentir ara mateix els dirigents del Nàstic. Després de remenar el mercat i de trobar un parell de perletes, segons ens asseguren, han hagut de quedar-se tal com estaven per aquestes coses de basar que té el mercadeig de jugadors. Que els teus reforços depenguin de la sortida del jugador amb més projecció no deixa de ser com allò de vendre’s la impressora per comprar un tòner nou.

La primera oferta del Màlaga per Walter era bona, prou bona, segons les condicions que s’han filtrat. El problema és la concepció dels negocis que tenen molts empresaris del món del futbol, que sembla que en comptes de treballadors estiguin negociant per comprar peix a l’engròs. Això de canviar a la baixa i a última hora una oferta és més propi de la llotja del port que no pas d’una empresa moderna i seriosa, que és el que hauria de ser un club professional. El caràcter llatí, moltes vegades, fa més nosa que servei.

Així doncs, sense la sortida de Walter, amb pocs calers a la butxaca i una única fitxa disponible, el Nàstic ha hagut d’anar a buscar el jersei lletjot, el que no li agradava, perquè qualsevol altra opció disparava el pressupost. Mauricio Arroyo no té la culpa de tenir uns representants espavilats, però molt em temo que el trauran del penja-robes molt poques vegades d’aquí al final de Lliga. I tant de bo m’equivoqui, perquè això voldria dir que és, malgrat tot, un futbolista útil per al club.

Trobo encertada la decisió de no fer més despesa en el mercat d’hivern si l’aspiració és mantenir la categoria, però aquest és un missatge que s’ha de transmetre a l’afició, perquè entengui el que ens pot esperar d’aquí al juny. I més, quan veus el que han fitxat equips com el Betis, l’Hèrcules o el Cartagena, que sembla que sí van forts d’armilla.

Tot l’enrenou del mercat d’hivern ha eclipsat la derrota de diumenge. Una derrota dolorosa, una autèntica bastonada als morros, perquè amb dos errors gravíssims es va ressuscitar un equip que estava mort. Les badades que van suposar el 2 a 2 i el 2 a 3 són de manual, d’aquelles que s’haurien de passar a les escoles de futbol per ensenyar què no s’ha de fer mai. Errors quasi imperdonables. En anglès, The Unforgiven. És la cançó d’avui. Un clàssic del disc negre dels Metallica.

Read Full Post »