Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2010

Recordo un anunci de cotxes de fa uns quants anys. Hi havia un grup de iaios que mentre feien una partideta es queixaven i deien allò tan típic que ni el futbol, ni els cotxes, ni les dones, eren com abans. Tothom hi estava d’acord, fins que arribava una garsa espectacular en un cotxe increïble i quedaven tots bocabadats. S’havien d’empassar totes les seves paraules.

Doncs bé, avui, m’he de disfressar de iaio per dir el que fa setmanes que penso: que la informació esportiva ja no és el que era. De petit, em fascinava arribar a ser periodista per poder viure de prop el futbol i per transmetre partits. Ara, de gran, continuo pensant que aquesta és una feina estupenda, la de fer transmissions, però gairebé tota la resta de coses que envolten aquest esport, sincerament, cada dia cansen més.

La premsa esportiva s’està convertint en una mena de premsa del cor per a homes. Només cal veure els “debats” a determinades cadenes per constatar que l’única diferència entre això i el “Sálvame” o el “DEC” és que en comptes de parlar de Belén Esteban i Jesulín de Ubrique, parlen d’en Cristiano Ronaldo, o de Joan Laporta. La resta, des dels decorats fins als crits i la poca educació dels convidats, és el mateix. Això, per no parlar de la premsa escrita d’àmbit estatal, cada dia més parcial, capaç de minimitzar la importància d’un nas trencat, fins a convertir una víctima en gairebé agressor, d’un bàndol, o indignar-se i demanar poc menys de cadena perpètua per una acció que ja ha estat castigada, de l’altre. I cada dia llegim titulars com “Drenthe pierde un pendiente en el entrenamiento” una informació, realment importantíssima, que ha arribat a ocupar una pàgina sencera al diari més llegit a Espanya.

Per sort, quan et dediques a seguir un equip com el Nàstic, això no passa, i el més normal és que informis gairebé exclusivament del vessant esportiu, del dia a dia dels entrenaments, i poca cosa més. Però noi, portem una ratxa que Déu n’hi do. No parem de parlar de coses alienes a la pilota. Primer, amb els canvis al consell, i tota la rumorologia prèvia que es va generar. I ara, amb els crits contra l’entrenador que té l’equip a dos punts de la zona d’ascens. Per no parlar de la guerra oberta entre el club i el seu últim mite, l’Antoni Pinilla. La situació d’ahir mateix, amb dues rodes de premsa amb acusacions creuades, és esperpèntica. Crec que, en tot aquest tema, el que hi ha hagut ha estat un problema de comunicació. Primer, dels nous dirigents, per no parlar amb Pinilla abans de nomenar -amb tota la legitimitat del món- un nou director general. I després, per part de l’excapità, per no poder formular les seves demandes en privat i haver de recórrer als micròfons.

Aquest no hauria de ser l’ambient en un equip que tanca la primera volta amb 32 punts. Aquest és un ambient enrarit, que fa que l’últim que es comenti entre periodistes i aficionats, ara mateix, sigui el futbol, si entra o no la piloteta. Un ambient d’equip en crisi, de guerra civil, que espero que s’acabi ben aviat. Per això, la cançó d’avui és “Civil War”, dels Guns N’Roses.

Read Full Post »

Recordo perfectament el primer cop que vaig tenir aquella sensació tan molesta. Jo era un marrec. Petit, molt petit, i passejant pel carrer amb els meus pares, em vaig despistar un moment jugant amb no sé què. De seguida vaig arrencar a córrer i em vaig agafar de la mà del meu pare, mentre li deia: “Va, papa, ara em compraràs un xiclet, oi?” Doncs bé, per resposta, vaig rebre un “¿Papa? ¿Pero qué dises, niño? ¡Si yo no soy tu pare!”. Òbviament, m’havia equivocat de senyor. Em vaig posar a plorar de seguida, vermell de vergonya i de ràbia, mentre el meu pare, el de debò, que havia presenciat l’escena de ben a prop, no parava de riure. Aquell dia vaig descobrir el que volia dir la paraula ridícul.

Amb els anys, com tothom, n’he tingut més, de moments ridículs a la vida. Alguns s’han convertit en bones anècdotes per compartir amb els amics. Però per això han de passar bàsicament dues coses: que tu mateix siguis capaç de superar aquell tràngol i que la gent que l’ha presenciat et transmeti que no passa res, que no té importància, perquè puguis tornar a mirar-los a la cara sense morir-te de vergonya.

Diumenge, els jugadors del Nàstic no van quedar gaire bé, la veritat. No poder guanyar contra un rival amb dos homes menys durant 50 minuts té poques excuses. Si l’expulsió de Mingo al camp del Betis va poder justificar, d’alguna manera, la derrota per 3 a 0, dues de l’Elx haurien d’haver assegurat quelcom més de positiu que un empat després d’anar perdent contra un rival en aquesta inferioritat.

És curiós, que aquesta mateixa setmana, després del mal partit a Elx i de la plantofada contra el Celta de fa 10 dies, s’hagi engegat la campanya per captar nous abonaments. És com si un grup de música, després de dos concerts nefastos, busqués nous patrocinadors. Però alguna cosa s’ha de fer, perquè és alarmant la deserció de públic del Nou Estadi. Entre els partits decebedors, i les notícies inquietants que arriben sobre la tresoreria del club, sembla que l’aficionat ha perdut la fe en aquesta entitat. I perdre la confiança d’algú és molt fàcil. El que és difícil de debò és recuperar-la. Dissabte, tothom -jugadors, entrenador i dirigents- tenen la primera oportunitat de fer-ho. Si no, la distància entre ells i l’afició encara es farà més gran.

El Nàstic, que fa poc presumia de tenir una afició envejable, de comptar amb la famosa “marea grana”, s’està quedant escarransit en l’aspecte social. Els R.E.M cantaven allò de Losing my religion, i a Tarragona, els nastiquers sembla que podrien fer els cors a la cançó. Això, com diria el Núñez de Crackòvia, “no es pot permitir”…

Read Full Post »

Dissabte, van quedar clares dues coses: una, que la instal·lació elèctrica del Nou Estadi reclama a crits una renovació, com molts altres elements del camp. I dues, que l’equip, si vol aspirar a alguna cosa més que tenir una temporada tranquil·la, com la passada, necessita un migcampista organitzador, d’aquells que et poden dut el pes de l’equip i que poden resoldre partits incòmodes, com el que va plantejar el Celta. Totes dues coses, ja ho sabíem de fa temps, però no es van poder posar en evidència d’una manera més dura.

En el tema de la instal·lació elèctrica, la solució és ben fàcil. Sempre que no truquis als Pepe Gotera y Otilio de torn, amb una mica de feina –i d’inversió de calers, és clar- ho tens resolt. El del mig del camp, ja és més complicat a curt termini. Els jugadors que funcionen, no es mouen dels seus equips, i la resta, són com les capses de bombons del Forrest Gump: mai saps el que et tocarà.

Amb el mercat d’hivern, s’obre un període que, personalment, cada cop em fa més mandra: el de la rumorologia dels fitxatges. Cada any, en traiem un  munt, de noms, i al final, de tant disparar, l’acabes encertant, encara que sigui amb un percentatge d’efectivitat força discret. Els periodistes ens posem a jugar una gran partida del “Qui és qui”, aquell joc que va causar furor entre els nens als anys 80. Només ens falta dir allò de “du ulleres?”, “fa servir barret? I bigoti?”. Mentalment, repasso noms que, només en les últimes campanyes, s’han posat sobre la taula i al final no han aparegut per Tarragona ni de vacances: Ludovic Magnin, Zahínos, Enguix, Noguerol, Orestes Alves… és la nostra feina, informar dels possibles fitxatges, però noi, cansa una mica.

Després de dissabte, s’ha disparat el tret de sortida. Un dels rumors que m’ha fet més gràcia, s’ha de dir, és el d’Abel Buades. Fitxar-lo seria com tornar, per tercera vegada, amb una novieta de l’adolescència. Va ser una història maca, però ara, si hi tornes, només pots espatllar un bon record.

Passi el que passi, fitxin qui fitxin, només demanaria una cosa als responsables de la direcció esportiva: no més Marinkovics, no més Gabriels, no més Rabius. Si no hi ha ningú que faci el pes al mercat, no s’incorpora res, que no s’acabarà el món. Si ha de venir algú, que sigui per millorar el nivell de la plantilla, com en el seu dia, per exemple, van fer el Pampa Calvo o el César Navas. En definitiva, que sigui bo, com li cantava el Chuck Berry al seu amic Johnny, en un dels clàssics més coneguts del Rock’n’roll. Aquí us deixo la versió que en va fer  Michael J. Fox a una de les meves pel·lis de capçalera.

Read Full Post »

Recordo un Nadal en què em vaig obsessionar per un joc que molta gent ni tans sols en deu haver sentit a parlar. Era el “Pica-Pez”. Una espècie de maqueta d’un riu, amb un molí i tot, on posaves uns peixos de plàstic que després havies de pescar amb una canya de fil. Lògicament, guanyava qui més en pescava.

Després d’escriure, com cada any, la meva carta a Ses Majestats d’Orient, estava convençut que el dia 6 de gener me’l passaria capturant truites de la mida d’una ungla, però vés per on, no va ser així. Els Reis van passar olímpicament de la meva petició, i em van portar uns altres regals que ara no recordo.

La decepció, com us podeu imaginar, va ser majúscula, i va fregar fins i tot la irritació. Amb el temps, però, vaig acabar agraint que els Reis no me’l portessin, perquè em van ensenyar una cosa molt útil: a la vida, no sempre pots tenir el que desitges,  i el gran secret per ser feliç és l’equilibri entre l’ambició per aconseguir coses i la capacitat per valorar les que ja tens.

Aquesta setmana, després del triomf a Cadis, s’ha despertat molta, moltíssima il•lusió. A internet, ja veig fòrums on parlen de l’equip de l’ascens, i en comparen les estadístiques amb el d’aquesta temporada. Està molt bé somiar, però atenció, perquè si les expectatives comencen a créixer al ritme en què ho han fet en les últimes setmanes, la patacada, si és que arriba, podria ser massa dolorosa.

Com deia el gran Johan Cruyff, “un palomo no hace verano”. Calma, que el que avui està a dos punts, demà passat pot quedar a sis un altre cop. Al mes de maig és quan més interessa estar en la lluita. Ara, és només un element per alegrar-nos la vista i prou. Dit d’una altra manera, us recitaria la frase més famosa de Harvey Keatel a Pulp Fiction, quan el seu personatge, el Senyor Llop, tira un cop de mà a John Travolta i Samuel L. Jackson a rentar un cotxe ple de sang. El problema per reproduir aquesta frase és que estem en horari protegit. Els cinèfils ja m’hauran entès.

Aquesta setmana és la més màgica de l’any. Tothom, qui més qui menys, ja ha expressat els seus desitjos als Reis. Molts, segurament, hi inclouran l’ascens del Nàstic, a la carta. Si arriba, serà un regal dels grossos. Però si no, tranquils, que això, al cap i a la fi, només és futbol. A la vida, hi ha coses molt més importants. Ho expliquen els Pearl Jam en el que seria la seva carta als Reis particular. O, com en diuen ells, la seva “Wishlist”, la llista de desitjos.

Read Full Post »