Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2009

Corrien els anys 80, i aquest país començava a despertar i a incorporar-se, a corre-cuita, al progrés. Els nois de la meva generació apreníem gairebé de tot a la tele, on podies trobar tot el que volguessis. Que t’interessava la història? Amb la mítica “Érase una vez el hombre”, anaves ben servit. Que volies saber de música? Doncs home, tenies el “Tocata”, o el “Rockopop”, i estaves al corrent de totes les novetats, amb un ventall de gustos força més variat que el d’ara.

Personalment, les primeres lliçons d’economia que recordo, me les van donar els grans serials americans. Sí, sí, no rigueu. No hi ha cap curset accelerat de capitalisme salvatge que es pugui comparar a unes quantes sessions de culebrots glamurosos, de l’estil de “Dinastía”o “Falcon Crest”. En veies un parell de capítols i aprenies ràpidament a calcular percentatges d’accions, a comprendre jugades d’aliances i intrigues i, sobretot, a assimilar que una empresa no necessàriament pertany a aquell que està prenent les decisions a un despatx.

De totes aquestes sèries, la meva preferida era “Dallas”. Aquells cowboys de ciutat, horteres i addictes al bourbon, es passaven la vida maquinant per intentar fer-se amb el control total de la mítica Ewing Oil. Un dia, semblava que era d’en J.R., el dolent amb més encant de la història de la petita pantalla, i a l’endemà, resulta que en Bobby pactava per sorpresa amb en Cliff Barnes i l’hi arrabassava. Jo no entenia la meitat de coses que veia, però el que més em fascinava de tot plegat era que l’empresa sobrevisqués a la guerra familiar.

Aquest últim mes i mig, hem tingut una bona ració de culebrot a la tarragonina, que també agrada, i força, per aquestes contrades. El colofó ha estat la junta d’accionistes d’ahir, en què es van escenificar els pactes i el repartiment de poder que s’havia estat coent durant tota la setmana.

Pel bé de l’entitat, espero que aquests pactes siguin forts, i que el consens que tothom anhelava no sigui només de cara a la galeria. Que tothom que enceta una nova etapa al club pugui treballar amb llibertat i amb ganes de fer tirar endavant l’equip. Que la bona feina, en definitiva, prevalgui sobre els egos i les fílies i fòbies de cadascú.

Els serials, millor veure’ls per la tele. I ni això. Perquè ara que ja tinc una edat, crec que si tornés a veure Dallas, més enllà de la dosi de nostàlgia, fins i tot la trobaria avorrida. Aquella frase que deia en J. R., “Sue Ellen, ets un pendó”, no tindria ni la meitat de gràcia. Avui us deixo amb la sintonia de la sèrie, que no me la puc treure del cap…

Anuncis

Read Full Post »

Dilluns vaig passar per una experiència d’aquelles que a molts homes ens resulten força complicades: anar de compres. Em considero un tio pacient, i de debò que la meva dona sap que em puc estar hores i hores caminant sense queixar-me a la recerca del que toqui: unes sabates, una jaqueta o uns pantalons, el que sigui. El truc està en posar la ment en blanc, a l’estil Homer Simpson, o pensar que, al cap i la fi, estàs fent exercici, que ja va bé per a la teva salut.

El que va fer especialment dura la tarda va ser el canvi constant de temperatura a què estàvem sotmesos els compradors potencials. A fora, al carrer, no feia fred, hi havia una temperatura agradable, però els radiadors de les botigues semblaven regulats pel mateix Pere Botero. Als dos minuts d’entrar-hi, la situació es feia insuportable. Per sort, just quan semblava que m’havia de desmaiar, giràvem cua i tornàvem al carrer.

Aquesta temporada, per a molta gent, la sensació d’anar al Nou Estadi és ben semblant a la que vaig tenir jo dilluns de botiga en botiga. De vegades, l’equip juga bé, i la temperatura ambiental, per dir-ho d’alguna manera, és agradable. Però molts més cops, com diumenge, el que passa és que el Nàstic juga malament, el públic s’emprenya, la temperatura i els ànims pugen, però al final, sempre apareix alguna cosa que salva la situació i dóna una alenada d’aire fresc per tenir una setmana més de marge. En el partit contra el Rayo va ser el penal que va parar Rubén en temps afegit. I contra el Castelló, el míssil de Cherfa. Molts encara ens posem les mans al cap quan veiem repetit el “xixarro” del francès. Però ull, que al final , de tant canviar de temperatura, pots agafar un refredat traïdor, d’aquells de mal curar, i la situació pot acabar d’esclatar.

En aquest sentit, avui, Ferrando ha reconegut que ell mateix -i per extensió, tot l’equip- està pagant una mica la sensació d’inestabilitat que hi ha al voltant del consell d’administració, i el rebuig que té d’una part de l’afició. Per sort, el dia 15 toca visita al metge. La junta general d’accionistes hauria d’acabar amb aquesta sensació, tant si s’aproven els números i, per tant, el consell queda ratificat, com si no, i finalment hi ha canvi en la seva composició. Però si us plau, que s’acabi ja aquest culebrot, que està fent vessar més tinta en ciència ficció que la bibliografia completa d’Isaac Asimov. El dia 15 hauria de ser el límit.

Ah, i si em pregunteu què passarà, us he de demanar que truqueu al Tarot Rosita, perquè servidor no en té ni idea. El que avui pot semblar blanc (és a dir, que Salvadó plegui), demà, amb un parell de reunions, és negre, o sigui que a esperar. El que n’ha de sortir, de tot plegat, no ho sap ningú. O, com diu la cançó d’avui, No one knows, que canten els Queens Of The Stone Age…

Read Full Post »

Los otros culés

La escena se produjo hace justo una semana. Después de la victoria del Barça ante el Inter, recibí una llamada de un buen amigo para comentar el partidazo de los de Guardiola, probablemente el mejor de esta temporada. De fondo, se oían gritos de júbilo, el himno del club e incluso un acordeón, que alguien tocaba con alegría. El ambiente, sin duda, era de fiesta mayor, de gente que lleva a un equipo en el corazón y celebra sus victorias con como el que más.

Esa llamada no se produjo desde Barcelona, ni desde Manresa, ni desde Figueres. Esa llamada venía de más de 1.000 kilómetros de distancia. Concretamente, desde Ourense. Cada noche que hay un partido importante, José Manuel y unos cuantos culés de raza más quedan en el Bar Vivián para sufrir -y últimamente, por suerte- celebrar los triunfos de su equipo, el Barça.

Y esos amigos, últimamente, están un poco tristes. No les ha sentado nada bien que desde el mismo club se ningunee, obvie, e incluso desprecie, a los millones de seguidores que el Barça tiene por todo el Estado. No se sienten culés de segunda fila por no ser catalanes, ni tampoco han pensado en abandonar sus simpatías al blaugrana por el giro político cada vez más evidente que ha tomado la cúpula directiva. Como ellos, hay gente en Almería, Valladolid, Zaragoza… gente a la que el Barça, como uno de los clubes más grandes del planeta, no puede dejar de lado.

Estoy de acuerdo en que el Barça represente internacionalmente a Catalunya. Es, como dijo Manuel Vázquez Montalbán, su “ejército desarmado simbólico”, aquel que hace saber a los aficionados de Rusia, Inglaterra o Egipto, que hay un pequeño país orgulloso de ser diferente. Pero lo que no entiendo  es que se mime a los turistas japoneses, que se abran escuelas por todo el mundo y que incluso se planee -sin éxito todavía, por cierto- un desembarco en la MLS de los Estados Unidos, con la excusa de la internacionalización de la marca Barça, y que en cambio se renuncie a un público que durante décadas ha aprendido a amar a un club que representaba la resistencia al pensamiento único que venía -y viene- impuesto desde el Marca y el As, con mucha más presencia e implantación que el resto de diarios.

Si alguien quiere hacer carrera política, me parece bien, pero no a costa del Barça, ni de su prestigio entre la gente que no es de Catalunya. Sería echar por tierra la faena de muchos años. Y más, cuando luego esos mismos proyectos de politicos celebran el triunfo del Barça regados en champagne francés, teniendo cava catalán bien a mano.

Esta entrada, lógicamente, es en castellano, para que mis amigos del Bar Vivián me puedan entender sin problemas. Que me consta que hacen el esfuerzo de traducir mis otras columnas…

Read Full Post »

Ara que, per fi, sembla que ha arribat el fred, una de les meves activitats preferides, com la de molta gent, és passar una tarda estirat al sofà, tapadet amb una manta i veient una bona pel·lícula, preferentment en DVD, sense interrupcions. I he de reconèixer que, de tant en tant, m’encanta revisar clàssics de la meva infantesa, que encara ara funcionen. A la prestatgeria de la tele, en tinc de molts tipus: de terror, com Alien, de mafiosos, com Scarface, o d’aventures, com Regreso al Futuro, una de les millors pel·lis d’entreteniment de tots els temps.

Al Nàstic, dissabte, li va passar a Irun el mateix que a Marty McFly en la primera part. Quan el personatge que interpreta Michael J. Fox aterra amb el Delorean al 1955 , en teoria, hauria de jugar amb avantatge, perquè ja sabia què s’hi trobaria. Era una època que coneixia perfectament per les referències dels seus pares, o les pel·lícules o els còmics que havia vist i llegit des de petit.

Doncs bé, al bo del Marty, li va anar d’un pèl de no acabar desapareixent, perquè tot i saber el que hi havia, viure al 1955 no se li va fer gens fàcil. Acostumat al seu monopatí de 1985, per exemple, se les va haver d’empescar per fabricar-se’n un a corre-cuita amb uns carretons, per escapar dels brètols que feien la vida impossible al seu pare. Tot i les dificultats, se’n va sortir, al final, i va ser capaç de canviar el futur per a millor.

És una llàstima que el Nàstic, en canvi, no tingués la mateixa capacitat d’adaptació que en Marty, que no pogués tornar al futur en bones condicions. Dissabte, els nois de Ferrando ja sabien perfectament on anaven i què s’hi trobarien. De fet, no hi podria haver unes circumstàncies més de clixé quan es tracta de jugar al País Basc. Anaven a un camp molt petit, amb un públic que colla des de l’inici, amb unes condicions climatològiques complicades, i amb un rival que no es caracteritza precisament pel jogo bonito, sinó més aviat per un futbol primitiu, de grapa i empenta. Tot això, no era cap sorpresa, tothom ho sabia, però l’equip no va saber adaptar-se a les condicions i el final, el coneixem tots. Ho va pagar car. Molt car, de fet, perquè ara, el partit contra el Castelló es planteja com una revàlida per tenir dues coses: una, possibilitats de seguir fent la goma amb el grup de dalt –és a dir, seguir somiant un final de temporada amb opcions de pujar-, i dues, passar unes festes de Nadal més o menys tranquil·les, en tots els àmbits. No poden fallar.

Acaba l’any 2009, i acaba també l’any Darwin, aquell senyor anglès amb barba que ens va fer veure que tots els humans tenim una mica de simis, i que molt abans de caminar, o de seure davant de l’ordinador, hem anat de quatre grapes, en pilotes, i amb pèls a tot arreu. La seva teoria de l’evolució diu, entre moltes altres coses, que només els més forts i els que s’adapten millor al medi són capaços de sobreviure. Per això, la cançó d’avui és “Do The Evolution”, de Pearl Jam. El Nàstic de dissabte a Irun va demostrar que, a la selva, en un entorn hostil, ja seria pell.

Read Full Post »