Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2009

No hi ha cosa més subjectiva, en el món del futbol, que els empats. És curiós, que el mateix resultat pugui semblar una autèntica tragèdia o bé un gesta èpica, depenent del punt de vista amb què es miri, quan, al cap i a la fi, no deixa de ser el mateix: un punt per a cada equip. És una cosa que els americans, per exemple, acostumats als esports en què es guanya o es perd, però mai es pot empatar, no acabaran de comprendre mai.

Per mi, un empat, és com lligar a la discoteca. Depèn de com es produeixi, el valores més o menys. Per a aquells que estan acostumats a fer-ho, i que no els costa gaire, trobar algú amb què fer-se uns petonets quan només fa una hora que han entrat al bar és una qüestió d’allò més normal. El que volen és sortir-ne acompanyats i seguir la festa a casa. Si no ho aconsegueixen, malament, ja es prenen la nit com una pèrdua de temps. En canvi, per a aquells que els hi costa més, això de lligar, conèixer algú a les cinc de la matinada, quan està sonant l’última cançó i ja han obert els llums, un petonet als llavis i un número de telèfon pot significar el més dolç dels triomfs.

És clar que, aquesta setmana, el Nàstic ha lligat quan gairebé l’estaven fent fora de la disco, quan ho veia tot perdut per culpa del penal que Ceballos Silva va voler veure en el minut 93. Encara que continua la desastrosa estadística de l’equip -que s’ha convertit en el Doctor Jekyll i Míster Hyde de Segona, amb les millors estadístiques com a visitant i les pitjors a casa- aquest punt ha de servir per a moltes coses.

Ha de servir perquè l’equip vegi que la síndrome dels últims minuts no és infal·lible. Ha de servir perquè el Nàstic acumuli una setmana més sense perdre, i ha de servir perquè els jugadors arribin a l’Stadium Gal amb moral, amb força, pel que hem pogut copsar aquests dies a la sala de premsa.

Un dels que sortiran més reforçats de l’empat, si no el que més, és Rubén Pérez. El porter necessitava una actuació així. A fora, havia fet grans partits, com a Osca, o a Huelva, però a casa els aficionats encara recordaven gols com aquell fantasma de Bueno, de la Reial Societat, o el de córner, de l’amic Antonio López. El penal que va parar dissabte el torna a convertir en un dels grans herois del públic del Nou Estadi. És bo que l’únic supervivent de la plantilla de l’ascens, l’únic que coneix bé el camí a recórrer, se senti fort. A veure si serveix de guia als companys…

Avui, us la colo, per fi. He trigat 10 setmanes, però aquí va la primera cançó del meu grup preferit, els Metallica, de la temporada. Es diu Hero Of  The Day. El que va ser Rubén Pérez dissabte, l’heroi del dia…

Anuncis

Read Full Post »

Qüestió de pèls

Us hi heu fixat, que ja no queden jugadors amb bigoti? Quan jo era petit, n’hi havia uns quants: Calderé, Rojo, Carmelo, El Tato Abadía, Meléndez… eren els que em feien més gràcia, perquè tenien pinta de qualsevol cosa menys de futbolistes. Me’ls imaginava despatxant el pa a una fleca, canviant l’oli del Renault 7 de la família, o venent enciclopèdies o assegurances porta a porta. I funcionava, realment, perquè tenien cara de persones anònimes. Casualment, al camp, tots aquests jugadors tenien un comportament semblant. Ho donaven tot per l’equip, eren sacrificats i sempre estaven molt identificats amb l’afició i amb els colors.

Ara, ja no en queden, de jugadors amb bigoti, però suposo que deu ser perquè ja no esta de moda dur-ne. El més semblant seria trobar jugadors amb les cames peludes. D’aquells que passen de la depilació, llevat que sigui necessària per rebre un massatge de recuperació. Aquells jugadors que quan surten al carrer vesteixen d’una manera normal, com el veí de la porta del costat, i no com un concursant de Gran Hermano, o un personatge de Física o Química. Aquells jugadors amb els quals pots tenir una conversa d’allò més normal, que no viuen en un altre món, en la seva realitat. Aquells jugadors que quan surten a la sala de premsa miren als ulls dels periodistes i tracten d’explicar el que pensen sense caure en la temptació fàcil de deixar anar els quatre tòpics de manual que ni ells mateixos s’acaben de creure.

Aquest estiu, el Nàstic, com a mínim, n’ha fitxat dos, d’aquests. Un és un tio que ha jugat vuit anys a Primera Divisió, que ha jugat a Europa, i que va sorgir del planter d’un dels clubs més poderosos del món, el Reial Madrid. I que tot i això, s’entusiasma quan parles amb ell de música, de viatges o del que sigui, com si parlessis amb un amic. No marca distàncies amb ningú, com acostumaven a fer alguns altres jugadors que van passar per Tarragona en els últims anys. I a més a més, és bo. És Fernando Morán.

L’altre exemple és Biel Medina. Que té un mèrit espectacular. El fitxen aquest estiu, en les primeres jornades ni tans sols va convocat i l’home no es queixa, segueix treballant igual de bé i en les rodes de premsa, no diu ni ase ni bèstia sobre la seva situació. I quan li toca jugar, després de 10 partits sense ni ensumar-la, ho fa de conya. I a veure qui el treu de l’onze, ara.

Per a mi, Biel Medina i Fernando Morán serien els equivalents als jugadors amb bigoti dels 80. Te’ls pots imaginar exercint qualsevol professió, i te’ls pots trobar, per exemple, a les 10 de la nit passejant el gos com si res. Són la classe de jugadors que fan créixer un equip. I que al Nàstic, li vindran de cinema per seguir lluitant per fer alguna cosa important aquesta temporada.

Visca la gent senzilla, la gent normal i corrent, o, com cantaven els “Pulp”, la “Common People”. És la cançó d’avui, la que tantes vegades haurem ballat els de la meva generació a la pista de la sala Zeleste…

 

Read Full Post »

Fent números

Déu n’hi do, el màster accelerat que hem hagut de fer en dos dies per mirar d’explicar el tema dels balanços de la temporada passada, pressupostos i altres sidrals que han de venir. I això és el pitjor, que estic segur que en el mes que queda fins arribar a la junta general d’accionistes, seguirem coneixent detalls que portaran, com a mínim, polèmica.

El que més em sobta és el tema de la venda de Pape Diop. Si fem una recerca ràpida, veurem que el senegalès va ser traspassat oficialment al Racing el 23 de juliol, és a dir, gairebé un mes després del que diu ara el club. Només hi ha dues explicacions lògiques. Una, que el traspàs estigués pactat i firmat molt abans de fer-se públic; o dues, que tota la paperassa ja s’hagués preparat abans del 30 de juny en previsió de poder fer entrar els calers al passat exercici i així tenir uns comptes, per dir-ho així, una mica més maquillats, entre cometes. Sincerament, sembla molt més probable aquesta segona opció, perquè, entre moltes altres coses, si jo sóc el president del Racing i tinc fitxat un jugador no deixo que aquest es continuï entrenant amb el seu antic club, és a dir, el Nàstic, amb el risc de lesionar-se.

La maniobra pot ser legal, perquè és una pràctica força habitual en molts clubs, però no deixa de ser un pedaç, perquè aquests calers s’hauran d’assumir en la pròxima temporada, i, sincerament, jo no veig cap jugador que ara per ara pugui ser venut per una quantitat propera al milió d’euros. Els que tenen més renom ja són massa grans, i els joves haurien de millorar moltíssim per arribar a aquest preu en temps de crisi.

Si aquest consell d’administració sempre ha estat vigilat amb lupa, ara, amb tots els aspectes contradictoris que estan sorgint, la veritat és que tindrà un mes per davant força pelut, la veritat. El que no deixava de ser un “rum-rum” de tribuna ha passat als papers i a les ones, i això pot acabar fent-li molt de mal. No sé si definitiu.

I sabeu què? Quan les mirades, i sobre tot les crítiques, van cap a la llotja, qui ho acaba pagant, i de quina manera, és l’equip. Sobre tot, després de rebre una plantofada tan grossa dissabte davant de l’Albacete i, sobre tot, i aquí volia arribar, després de la xiulada i els crits demanant la dimissió de César Ferrando. De vegades, tallar un cap pot ajudar a guanyar temps i certa credibilitat. I el problema és que és una solució massa llaminera…

Per tot plegat, m’ensumo un mes de doble pressió. Pressió per al consell, que haurà de fer mans i mànigues per convèncer els accionistes, públics i privats, que la seva gestió ha estat la correcta. I pressió per a Ferrando, que si no treu molt bons resultats, pot acabar sent víctima d’una situació que va més enllà de l’aspecte purament esportiu. Ojo al dato, que diria el gran mestre.

Triar la cançó d’avui era molt fàcil. La gran  “Under Pressure”, dels Queen i David Bowie. En un gag una mica macabre de la versió nastiquera del “Crackòvia”, podria substituir l’himne del club quan els jugadors saltin a la gespa…

Read Full Post »

Ciclisme

Per a mi, de ciclistes, només n’hi ha hagut de dos tipus: els Perico Delgado, o els Marco Pantani, d’una banda, i els Alex Zulle o Tony Rominger, d’una altra. Lamento que els lectors més joves potser no se’n recordin, però crec que els exemples són molt clars. Els primers eren ambiciosos, es dedicaven a atacar, volien aconseguir un objectiu i lluitaven per assolir-lo. Amb la seva grapa, engrescaven l’afició, i ens impedien, als espectadors que ens ho miràvem des de casa, quedar-nos adormits en les caloroses tardes del mes de juliol.

Els segons, en canvi, significaven la grisor més absoluta. Deien els experts que tenien unes condicions físiques increïbles, que eren favorits a guanyar-ho tot, però mai no van saber competir amb pressió a primer nivell. Eren forts amb els febles, però febles amb els forts, i, amagats dins del gran pilot, es dedicaven a esperar un error dels rivals per mirar d’aconseguir una victòria menor.

Ja sabeu que un dels tòpics més suats del futbol és comparar la Lliga amb un Tour de França o un Giro d’Itàlia. I si el seguim, hem de dir que ara, per al Nàstic, comença el Tourmalet, l’Alpe d’Huez, o el Mortirolo, el que preferiu. És impossible que la igualtat que hi ha a la Segona Divisió duri més enllà de Nadal. I quan es produeixi el trencament a la taula, el Nàstic ha de ser amb els millors. Per això, ha de ser capaç de mantenir una regularitat. I atenció als rivals que tenim ara: Albacete, Cartagena, Rayo Vallecano, Real Unión, Castelló, i el cim de la muntanya. El Betis. És en aquest període on el Nàstic s’hi jugarà la temporada, perquè en dos mesos, la distància entre el grup capdavanter i la resta d’equips tornarà a ser gran, com ha passat en els últims anys. Per tant, és en aquest període on l’equip ha de decidir si vol ser Perico Delgado o bé, conformar-se amb ser Àlex Zulle. Si vol ser ambiciós, o si per contra, es conforma amb tenir una altre trànsit tranquil per la categoria.

Mentre esperem què tal es desenvolupa tot plegat, tornem una mica al passat amb la que, per a mi, va ser la primera cançó relacionada amb el ciclisme de la meva vida. És del grup “Azul y negro”, i la recordareu com la sintonia per excel·lència de la “Volta a Espanya”. Es diu “me estoy volviendo loco”, com el campionat de Lliga de Segona, de moment, en què el líder és capaç de perdre per 5 a 1 aquesta jornada.

Read Full Post »