Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2009

Gasolina

Si us dic Carlos Sáinz, quina frase us ve al cap, immediatament? Sense discussió, el famós “Trata de arrancarlo, por Dios”, del seu copilot, el mític Luis Moya, oi que sí?

Doncs bé, és la frase que tinc més ganes de cridar- i suposo que com jo, molta més gent- en acabar els partits del Nàstic aquesta temporada. Tens la sensació que l’equip, quan s’hi posa, crea ocasions i genera perill, però que, un cop es posa per davant al marcador, o bé es conforma amb poc, o bé li fallen les forces, i al final, passa el que passa. Ja portem 9 jornades de Lliga i fa la sensació que al Nàstic la falta un puntet d’alguna cosa per poder estar a dalt. Que no acaba d’arrencar, vaja.

Si el problema és la fam, l’ambició, com va dir el president dissabte, la cosa està fomuda, perquè aquest problema és de difícil solució en una plantilla veterana. I no s’entén, perquè no es pot dir que durant la setmana el ritme d’entrenament sigui baix, més aviat al contrari. És com si després d’estar estalviant durant una bona temporada per anar a un restaurant car, de luxe, et conformes amb menjar un parell de plats quan has pagat ja per tot el menú degustació.

Per cert, en el tema de l’ambició, crec que els retrets no s’han de fer en  públic, perquè  l’únic que fomenten és el mal rotllo. La roba bruta es renta a casa.

Si el problema del Nàstic, en canvi, és l’estat físic, la cosa té solució, perquè és normal que a una plantilla veterana li costi més agafar el ritme de competició, però un cop arriba a posar-se a velocitat de creuer, és molt més fiable que no pas una de més jove. Així doncs, plena confiança en el Patricio Pérez, que els fa suar de valent.

Aquest cap de setmana, per cert, el partit és molt més important del que la gent es pensa. Fins ara, el Nàstic no ha estat capaç de vèncer cap equip dels favorits a pujar, com la Reial, el Numància o l’Hèrcules. I dissabte, torna a tenir una bona oportunitat de demostrar que de debò se l’ha de tenir en compte. Si no ho fa, podríem començar a pensar que, malauradament, és com aquell noi que feia de Brandon a “Sensación de Vivir” que prometia molt, però que al final es va estancar i va acabar sent carn de telefilm.

Per això, perquè dóni un cop d’autoritat aquest dissabte a Huelva, i no haguem de repetir el “Trata de arrancarlo, por Dios”, la cançó d’avui és “Gasoline”, dels Audioslave. Esperem que, aquest cop, el Nàstic no es quedi sense benzina abans d’arribar a la meta.

Read Full Post »

No us ha passat mai, que veieu una pel·lícula de por i en quedeu frapats, però que després comencen a fer-ne continuacions, remakes, i versions, i n’acabeu fins al capdamunt? A mi em va passar de petit amb “Malson a Elm Street”. Quan la vaig veure, vaig tenir problemes per poder-me adormir, però després, quan es va convertir en una sèrie de pel·lícules ridícules, fins i tot em va arribar a fer pena, el Freddy Krugger. Bé, en tot cas, l’actor que l’interpretava, el Robert Englund, que va quedar ben encasellat, pobret.

De gran, m’ha tornat a passar el mateix amb dues coses. Una, de nou, ha estat una pel·li, “Saw”. Em va fascinar, però ara, que van ja per la sisena part, que l’anuncien als cinemes, em produeix indiferència. L’altra són els gols que encaixa el Nàstic a les acaballes dels partits. Acabava d’aterrar a Tarragona i de prendre contacte amb l’equip quan Zigic va fer l’empat a 2 en aquell partit de Primera contra el Racing de Santander. D’ençà de llavors, en només tres anys, l’equip, com recollia avui el Diari de Tarragona, ja ha perdut 32 punts, una autèntica barbaritat. Per això, quan passa, ja he après a minimitzar-ne l’impacte. I és que potser  Rubén Pérez té raó, quan diu que un percentatge molt elevat de partits es decideixen en els últims minuts. El problema és que últimament sempre cauen del costat que no toca. I la gent es comença a cansar.

No val la pena pensar on seria el Nàstic si no hagués perdut aquests quatre punts, com tampoc no val la pena donar més voltes a aquella novieta que vas deixar quan tenies 15 anys, o a aquella feina que vas refusar, per triar-ne una altra, i que hauria canviat del tot la teva vida professional. S’ha de pensar en el present, i en “positiffo”, que diria en Van Gaal. Per això, cal que l’equip treballi per millorar el seu rendiment en els últims minuts, amb el màxim d’exigència per part nostra, però sense contagiar nerviosisme. Així, si dissabte arribem al minut 85 amb el marcador ajustat, tinguem una mica de fe, que més d’hora que tard canviarà la ratxa. I el dia que passi, ja veureu com l’equip rep el plus de moral que sembla que li falti per acabar d’estar a dalt, per acabar de creure-s’ho.

Per si de cas, proposo que en l’escalfament, per la megafonia de l’Estadi soni una cançó dels Heroes del Silencio que es diu “La Herida”. Encara que no suporti el fatxenda del Bumbury, la seva lletra va que ni pintada a l’equip. A veure si els jugadors es donen per al·ludits i entre tots trenquem aquest malefici, que ja cansa, vingui d’on vingui.

 

Read Full Post »

L’espera

 

Aquesta setmana he recordat el neguit que vaig passar de petitet, esperant que sortís el Super Mario Bros 2. La primera part del videojoc de la Nintendo de 8 BITS, aquell monstre gris i quadrat que va marcar tota una generació, era sublim, i molts nens estàvem impacients, frisosos per tenir-ne la continuació.

No sé si us en recordeu, però la segona part del Mario Bros va resultar ser una mica nyap. Sí, era un joc del Mario, però ni de bon tros cobria les expectatives que havia aixecat.

Doncs bé, dissabte, vaig tenir una sensació semblant. Per fi va arribar la victòria a casa que tothom desitjava. Però a l’equip li va faltar fluïdesa, idees, i va guanyar de penal contra un rival que, per la ximpleria de Javi Guerra, va jugar amb un menys durant una bona estona.

No és, òbviament, la victòria somiada, la millor manera d’enganxar el públic, però com deien els companys del 9 esportiu a la portada, “Així també val”. És clar que sí. El problema és que a aquest equip, d’aquí a unes jornades, el públic li demanarà que a banda de vèncer, també ha de convèncer, i això ja sembla una mica més complicat. Quan no hi és Morán, no hi ha un home que faci d’enllaç, i al final, l’equip, acaba abusant de les passades llargues i s’acaba partint en dos. Dissabte, de vegades, semblava que la disposició dels jugadors fos un 4-2-4.

Sigui com sigui, ja ha arribat el primer triomf a casa de la Lliga. Ara, tranquil·litat, bons aliments, i a esperar que el pròxim partit a l Nou Estadi tingui el mateix signe a la travessa, però amb un joc més lluït. Jo sóc optimista i crec que així serà. Potser, i tornant al tema de les consoles, perquè després del desencís del Super Mario Bros 2, un parell d’anys després va arribar una joia que en aquells temps era increïble, el Mario Bros 3.

Tot esperant que arribi una aquesta nova versió del Nàstic que faci trempar més, Ferrando seguirà fent proves. Perquè si una cosa va quedar clara dissabte, és el que l’entrenador encara no ha trobat el seu equip ideal. El de Tavernes sodria dir allò que cantaven els U2, abans que Bono es convertís en un telepredicador… “Encara no he trobat el que busco”. Still haven’t found what I’m looking for

Read Full Post »