Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2009

Síndromes

 

 

Us en recordeu, del Patrick Kluivert, aquell davanter holandès que va jugar al Barça durant unes quantes temporades? Tenia un bon grapat de virtuts, però patia un estrany mal: quan es quedava sol davant del porter, sempre que tenia temps per pensar què fer, l’espifiava solemnement. En canvi, si rematava per instint, era gol segur. No fallava mai.

Lamento anunciar que la sindrome Kluivert ha arribat al Nàstic. És incomprensible que dos jugadors de la talla de José Mari i de Roberto no puguin definir amb tranquil·litat de cara a porteria quan es planten sols davant d’Eduardo. En les dues primeres ocasions que van tenir, a més, els més desconfiats podrien arribar a pensar que un no passava la pilota a l’altre per anotar-se ell mateix el gol. Haurem de fer-los un marcatge a l’home en les pròximes jornades per confirmar si la sospita és una evidència o bé pura paranoia.

El que sí que és real és la por que es respira al Nou Estadi quan el partit està igualat i arribem als últims minuts. Tothom tenia la sospita que el fantasma podria tornar a aparèixer. I ho va fer. El gol en l’últim minut és com aquella trucada del teu cap quan saps que no ho has fet bé a la feina. Tanques els ulls i desitges que no arribi, però al final, sempre acaba sonant el telèfon. Personalment, no crec que la derrota de diumenge es degui a un mal plantejament tàctic, sinó més aviat a la falta de punteria i a que l’equip sembla arribar curt de benzina als trams finals. No es defensa amb la mateixa intensitat, el partit es trenca, i l’aposta a la ruleta russa sempre surt malament.

Queden molts punts en joc, però si no es canvia ja aquesta tendència, que sembla ja una tradició des de fa unes quantes temporades, no vull pensar que podem trobar a faltar els punts a casa al final de Lliga, per un objectiu o per un altre. S’ha de començar a ser fort al Nou Estadi ja mateix, perquè no ens enganyem, més tard o més d’hora es perdrà com a visitant, i llavors ja estarem parlant d’estadístiques molt discretes. I parlant d’estadístiques: fa un fotimer de minuts que Serge N’Gal no marca. Pel poc que el conec, crec que el camerunès és un tros de pa, però algú li hauria de dir que sortint al camp sense ganes, no aconseguirà res de res.

Per tot plegat,  la cançó d’avui és el “Get Up”, que van publicar els REM l’any 1988. A veure si entre tots el fem despertar d’una vegada…

 

 

 

 

Read Full Post »

 

 

Des del lateral es va veure molt clar. La pilota no havia entrat, i els monitors de televisió ho confirmaven tot seguit. No era gol, però Hevia Obras es va encaparrar a creure que sí, que la Reial Societat havia fet l’1 a 2, que el xut de Bueno havia traspassat la línia. El resultat, un punt menys i un equip frustrat i, sobre tot, obligat a guanyar ara aquest dissabte per no començar a tenir urgències a les primeres de canvi.

Deien els Lobos que “para bailar la bamba se necesita una poca de gracia“. Doncs bé, per pujar a Primera, també se’n necessita una mica, de gràcia, però en aquest cas, d’arbitral. A ningú se li escapa, per exemple, que el Saragossa de l’any passat va tenir uns arbitratges, diguem-ne, generosos. O que el Nàstic mateix, l’any de l’ascens, va viure una relació gairebé idíl·lica amb l’estament arbitral.

Avui mateix, el president de la SAD, Xavier Salvadó, era a Madrid, per assistir a la reunió de la comissió delegada de l’LFP. Espero que ho hagi fet amb un DVD sota el braç amb els grans èxits d’Hevia Obras contra el Nàstic, i que finalment aconsegueixi el que ja va demanar César Ferrando la temporada passada: que el madrileny amb cognom de gaiter deixi de tocar-nos el sac de gemecs d’una vegada. I és que si una persona s’equivoca un cop, és normal. Si s’equivoca dos cops, pensarem que no és gaire espavilat, però que no ho fa a mala fe. Però si s’equivoca tres cops, pensarem, sense gaire risc a equivocar-nos, que està actuant a mala bava.

Vull creure en aquest equip, per les bones estones de futbol que ens ha ofert en aquestes primeres jornades de Lliga, sobre tot per les bones primeres parts contra el Girona i la Reial. Amb una mica més de punteria -i això és relativament fàcil de corregir amb el material humà de què disposa Ferrando- el Nàstic podria estar barallant-se pels llocs capdavanters. Però per això cal deixar que l’equip creixi sense pressió i sense que els àrbitres li posin pals a les rodes.

Per tot plegat, la cançó d’avui va dedicada a Hevia Obras. Pareu atenció a la lletra, perquè jo avui reia tot sol imaginant-me Salvadó, Ferrando i Latasa, amb Fernando Morán a la bateria, interpretant aquest “punk”, de Los Planetas.

 

 

 

Read Full Post »

Paciència

 

Seguir els partits des del lateral té una cosa positiva, i és que agafes una bona perspectiva de les coses, pots copsar molts detalls. Dissabte, em va sorprendre l’ambient que s’hi respirava, al Nou Estadi. No semblava el primer partit a casa de la temporada, aquell que vas a veure amb il·lusió i amb ganes, després de molts mesos sense poder gaudir del teu equip en competició.

Semblava una altra cosa. Semblava un partit del mes de febrer, en què l’equip està perdut en la zona baixa de la classificació i ja ha donat moltes decepcions als seus seguidors.

Per què hi ha aquesta crispació, al Nou Estadi, a la mínima que  les coses no rutllen al 100 per 100?

Suposo que ho puc intuir, però us asseguro que, des del lateral, puc veure perfectament que això no beneficia en res a l’equip. Els nervis es contagien massa fàcilment, i a vegades, la diferència entre una bona passada i una altra que es perd pel camí és la confiança del jugador que l’executa.

Està bé que tots plegats siguem ambiciosos, però com diuen els anuncis de whiski, ho hem de ser amb moderació.

Penseu en l’exemple dels Mundials d’atletisme i el que li va passar a la millor saltadora de perxa de la història, l’Helena Isimbaieva. Es va posar tanta pressió, es va posar el llistó tan alt d’inici, que la va espifiar i es va quedar sense medalla. Amb el Nàstic, pot passar el mateix.

Per qüestions òbvies, detesto els tòpics futbolístics, però ara, faré de jugador amb poc cap i diré allò de “hem d’anar pas a pas”, partit a partit.

Senyors, això acaba de començar, i l’equip, encara que ens costi, es mereix un vot de confiança, un “reset” mental de tothom que permeti mirar cap a endavant sense saltar a la jugular al mínim error. Això seria posar les coses massa fàcils als rivals que ens visiten.

Cada setmana, us voldré recomanar una cançó, per posar una banda sonora a la temporada que acabem d’encetar. Avui, per començar, us en recomano una de força explícita: “Patience”, dels Guns n’Roses. A tots ens caldria tenir-ne una miqueta més…

 

 

 

Read Full Post »