L’embarcada

En l’argot de les redaccions, una embarcada és quan el teu cap t’envia a cobrir un acte que, o bé no és un tema que tractis habitualment; o bé és un esdeveniment extraordinari que requereix molt d’esforç, ja sigui en hores de feina, en desplaçament o per les condicions en què et toca treballar.

Com sabeu, habitualment segueixo la informació del Nàstic. Una feina que em permet tenir uns hàbits i unes rutines que em fan la vida més fácil. Habitualment, però, al cap de l’any, me’n cauen unes quantes, d’embarcades, que més o menys ja tinc controlades: el Ral·li Catalunya, per exemple, n’és una de fixa. Llevar-te a les quatre de la matinada per fer un reportatge sobre l’ambient de públic en el primer tram de la competició, carregant muntanya amunt un trípode que pesa un imperi no és una cosa que faci gaire gràcia, creieu-me.

Fa gairebé dos anys, vaig rebre una altra embarcada. La missió era cobrir la sortida de l’etapa de la Vuelta a Espanya des de Tarragona i entrevistar un corredor de Valls que, després de molts anys de picar pedra, s’estava fent un nom en el pilot internacional. Un tal Xavi Tondo.

Acostumat com estic al tracte amb futbolistes –la majoria dels quals veu la premsa com una nosa, com el peatge necessari en el camí de la fama-, vaig localitzar-lo el dia abans, per concretar la trobada. Em va sobtar la seva predisposició, la seva alegria i l’amabilitat en el tracte amb un desconegut que pretenia parlar amb ell just abans de prendre la sortida. L’endemà, va complir la seva paraula –aquella que moltes vegades els futbolistes trenquen a última hora perquè els canvia l’humor- i em va atendre. I no només això, sinó que em va captivar per la seva bonhomia.

Aquell dia em vaig fer de Xavi Tondo. I, arran de la trobada, vaig anar seguint amb alegria els seus èxits professionals, que li arribaven després de molts anys de picar pedra en equips de segona fila. Era just.

Ahir, la notícia de la tragèdia que arribava des de Granada em va deixar glaçat. I més encara quan vaig rebre una de les pitjors embarcades que et poden tocar: cobrir els actes de dol, parlar amb la gent que se l’estimava i que encara se’n fa creus de la fatalitat que se l’ha endut. Això sí que realment és una embarcada. I de les grosses.

Avui, m’ha costat molt treballar. Hi ha periodistes que el dolor i la sang els motiven, els empenyen. A mi, em provoquen l’efecte contrari.

Passi el que passi en les dues últimes jornades de Lliga a Can Nàstic, tragèdies com les de Tondo ens recorden que molt sovint en fem un gra massa, de l’esport en general, i del futbol en particular. Que la vida és molt més important que un partit, o una Lliga, o una Champions. Com a molt, ajuden a viure-la amb més alegria, però res més. Tothom canviaria qualsevol títol o fita esportiva del seu equip, o de la seva selecció, per tenir al costat aquell amic o familiar que ja no hi és.

Per això, i mentre arriba el desenllaç en la lluita pel descens, en el frec a frec espectacular amb el Salamanca per la permanència, la cançó d’avui va dedicada a Xavier Tondo. Un escalador que ha arribat al cel massa aviat. “Tears In Heaven” de l’Eric Clapton.