Durant tota la meva joventut vaig jugar a futbol. Això significava anar quatre o cinc dies per setmana al camp, i, per tant, haver de fer molts trajectes en autobús o en metro en hores i en indrets que potser no acabaven de ser del tot segurs.
En aquella època, servidor era heavy, o almenys ho intentava. Duia samarretes negres, els cabells llargs, i tota la resta de complements que us pugueu imaginar -llevat de les canelleres i el cuir, mai m’ha agradat l’estètica Judas Priest-. Hi havia, malgrat tota la disfressa, una cosa que no podia amagar: la cara de nen empanat que encara ara, que ja he superat els 30, no em puc treure de sobre.
Això, si passes pel lloc menys indicat en el moment inoportú, passa factura. Sobretot, quan has de fer front a la la pregunta: “Ep, neng, tens hora?”. O un altre clàssic: “Tieneh cinco duricoh?”. Ja sabies el que vindria després, l’únic que et podia salvar era la teva capacitat de reacció. Si no, eres pell, ja et podies acomiadar de la cartera, el rellotge o el que toqués, segons les necessitats dels teus amics.
Va ser en aquelles entranyables trobades quan vaig comprendre la importància de mantenir la sang freda en els moments delicats. Només si no mostraves que estaves aterrit, si mantenies la calma i pensaves ràpid, te’n podies sortir. Una solució que després vaig poder aplicar en moltes més ocasions, com per exemple, a l’hora d’examinar-me del carnet de conduir, d’intentar esgarrapar punts en un examen de la selectivitat o de passar una entrevista de feina.
Dissabte, a Vila-real, en vam veure un altre gran exemple, d’això de conservar la sang freda. El punt de penal és un indret realment maleït, que ha estat capaç de condemnar a la misèria personalitats fubolístiques de l’envergadura de Roberto Baggio (Mundial 94), Raúl (Eurocopa 2000), Pirlo i Shevchenko (Champions League del 2005), per citar-ne només uns pocs de recents.
Quan has de picar un penal, i sobretot, si és important, la porteria s’empetiteix fins a semblar d’hoquei, i el porter sembla un mentalista capaç de llegir-te la intenció quan el mires després d’haver plantat la pilota. El de dissabte, ho era, i per això, Felipe Sanchón va tenir un doble mèrit, en transformar-lo dos cops després de la gracieta de Pino Zamorano de fer-lo repetir. No era, a més, la primera vegada que feia una cosa així, ja que la temporada 2006-2007, jugant a Osca amb l’Hospitalet, ja va ser capaç de marcar després de repetir dos cops una pena màxima.
El temps dirà si el penal que va transformar Felipe al camp del Vila-real B serà o no un punt d’inflexió, però en té tota la pinta. La seva incorporació va ser polèmica per la renúncia a Álex Cruz, però el menut davanter català està demostrant que a ell, el que li agrada és jugar i que en els moments difícils és capaç de donar la cara sense cap problema, tot i estar cedit fins a final de temporada.
Felipe i la seva sang freda s’han guanyat la cançó de la setmana. “Bailaré sobre tu tumba”, dels mítics Siniestro Total. El disc en què va ser publicada té un nom que ni pintat. Ante Todo, Mucha Calma…
Àlex Pareja
